Independència...

Argentona, 22 d’abril de 2019

Independència?

L’article d’ahir l’hagués pogut acabar amb una pregunta.

Catalunya ha tingut la capacitat d’integrar sense problemes tots aquells que han vingut d’altres llocs de l’Estat Espanyol o d’altres estats del món?

Crec que es fa evident que aquelles persones que han tingut l’interès o la voluntat s’han integrat a Catalunya, i que, fins i tot, sense voler utilitzar el català de manera habitual han pogut gaudir d’una feina i una vida en unes condicions molt dignes.

Últimament sentim parlar de supremacisme. Si mirem el diccionari, el supremacisme ens porta a considerar-se superior a la resta i per tant a tenir la legitimitat de discriminar en base a aquesta superioritat. Sincerament, jo, a Catalunya, no ho veig... I si fos així en algun cas, no seria gaire diferent, tristament, que a la resta de la “nostra” Europa.

Per tant deixem enrere aquest suposat supremacisme i també aquest nacionalisme per anar una mica més enllà.

Realment creiem que l’independentisme ha avançat, a Catalunya, en aquest últims anys d’un escàs 20% (sent molt generós) a un 50% simplement per un augment del nacionalisme?

Crec que no estem fent una lectura adequada de la situació socio/econòmica/ política actual si ens limitem a dir que Mas o Puigdemont són els Dimonis que han rentat el cervell als catalans i els han “obligat” a seguir-los en aquesta croada contra Espanya.

Parlava abans d’integració.

Espanya, majoritàriament, no ha tingut una real voluntat de reconèixer que Catalunya té uns trets diferents de llengua, història i cultura en general que la resta d’Espanya. A Espanya, majoritàriament, li costa entendre per què els catalans som tan tossuts de voler seguir utilitzant una llengua materna quan podem fer servir el castellà sense problemes. Sí, pensareu, segueixo parlant de nacionalisme... Però avanço una mica per dir que aquest no reconeixement d’una realitat cultural/històrica diferent ens ha portat a aquest atzucac.

La problemàtica amb l’Estatut afegida a la crisi econòmica patida han portat a que una part important de catalans no nacionalistes hagin fet un pas endavant i estiguin mirant cap a un futur diferent. Miren cap a un a realitat nova. Cap a la construcció d’un Estat nou, que es pugui construir sobre una base diferent.

Ahir en una conversa de whatsapp dins del grup de família apareixia una idea molt clara i evident: a Catalunya també hi ha corrupció, mals polítics, i, per tant, coses a canviar.

Llavors, si és així, per què una part important dels catalans lluita per una Catalunya independent?

Sembla que aquesta nova Catalunya seria un país calcat a l’Espanya de la qual es vol marxar, no?

Sota el meu punt de vista hi ha una petita, o gran, diferència.

Vaig escriure fa uns mesos un article que deia que Espanya no pot canviar... I em vaig equivocar. Sí que pot canviar i, malauradament, ho està fent. A Espanya s’està despertant una idea que existia, però que fins ara estava mig adormida. La idea del nacionalisme antic. La idea de la “Una, Grande y Libre”. És una Espanya que es desperta quan veu perillar aquesta idea, legítima evidentment, de mantenir una unitat que sempre ha estat artificial, que ha estat imposada al llarg de molts segles. I aquí sí que ho comparo amb l’antiga Iugoslàvia i, fins i tot, amb l’antiga URSS.

Quan des d’una realitat creada a partir d’aliances familiars (Reis Catòlics, Àustries i Borbons), tractats de Pau fets sense tenir en compte els ciutadans (Pau dels Pirineus i Tractat d’Utrecht) o guerres civils acabades amb repressió i imposicions, es vol mantenir la unitat d’un Estat, tard o d’hora arriben els conflictes. Sempre hi ha una guspira que els fa esclatar.

Si s’intenta la solució als conflictes una altra vegada des de la imposició, es poden aletargar, adormir, frenar..., però tornen a sorgir.

Espanya no podrà mantenir aquesta imposició sobre Catalunya a base de repressió o de restricció de llibertat. Espanya haurà de negociar amb Catalunya...

I què tindria de diferent una Catalunya independent?

D’entrada un punt molt important: es pot construir de zero, o , si més no, tenint clar on no es vol que vagi perquè se sabrà d’on es ve...

És per això que ja fa temps que dono voltes a una idea. L’Europa dels Estats té data de caducitat. Aquest Estats que formen l’Europa Occidental i que apareixen durant l’Edat Moderna s’estan quedant obsolets. Veiem moviments constants a França (Còrsega, Bretanya, Alsàcia..), a Itàlia (la zona del Nord), a Bèlgica (Flandes), al Regne Unit (Escòcia), a Alemanya (Baviera) que tenen idees noves.

Crec, sincerament, que és un moviment imparable.

L’Europa ja s’ha anat trencat en trossets. Primer va ser l’Imperi Austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial. I després la URSS i Iugoslàvia a principis dels 90.

I, amb l’excepció de la problemàtica d’Ucraïna, no sembla que els nous estats n’estiguin descontents.

És per això que anem cap a una nova realitat d’Europa. Jo l’anomeno l’Europa de les Regions.

Regions que no necessàriament s’han de crear per un sentiment nacionalista, sinó, simplement, per un sentit de modernitat, d’evolució.

La Història ens ensenya que no hi ha res que perduri per sempre. Va caure l’Imperi Romà. Van caure l’Imperi Mongol i Xinès. Va caure la unitat de l’Islam.  Va caure l’Imperi Carolingi. Van caure l’imperi Asteca i Inca. Va caure l’Imperi Espanyol. Van caure l’Imperi Britànic i Francès. Va caure l’Alemanya Nazi i la Itàlia de Mussolini. Va caure la URSS. Va caure Iugoslàvia...

Cadascun d’ells d’una manera diferent. També es van separar l’antiga Txecoslòvàquia i Suècia, i va aparèixer Polònia.

Els canvis de fronteres són inevitables i això no hauria de suposar conflictes si no es volen provocar.

Per això crec que en un futur no gaire llunyà Catalunya esdevindrà un Estat (o Regió) independent.

Tan sols queda per decidir amb quin tipus de relació amb l’actual Espanya....