Una mica de tot

La mestra de cerimònia ens fa un senyal i ens posem dempeus.  Per una porta lateral, entra el taüt acompanyat de "My way".  La primera reacció és de sorpresa, però, immediatament, em ve un sentiment de complicitat.  Li escau molt.  De fet, em plantejo si no hauria de ser més sovint la música addient per acompanyar l'últim sospir d'una vida viscuda amb sentit i determinació.  En el seu cas ha estat així.  Tinc la sensació, pel que he vist al llarg de més de 50 anys i pel que han explicat els fills, que poques coses en la vida li han impedit prendre les decisions "her way"... Abans d'aquest preciós moment, abraçades sentides amb els "cosins". Em ve al cap aquella expressió tan maca: "t'acompanyo en el sentiment". Realment els acompanyo en el sentiment. M'expliquen els seus últims moments. Malgrat la tristesa, coincideixen a sentir-se afortunats per haver compartit els últims dies amb ella. Les primeres paraules del capellà em fa

Aquest estiu he dormit més fora de casa que al meu llit. Ahir tarda tornava de l'stage de tres dies al Collell. M'he llevat i, abans d'anar al cole, he volgut fer una mica de balanç. Ha estat un molt bon stage. Hem treball molt, i l'actitud i predisposició de les noies ha estat excel·lent. Però no vull parlar de bàsquet. Quan va acabar l'últim entrenament, baixant a la piscina, vaig rebre un audio per whatsapp de la Pola (la nostra PF)  amb dos missatges. Ja havia arribat a casa sense problemes i estava molt contenta de coincidir amb els criteris d'educació que posàvem a les nostres jugadores. I havia sentit la necessitat d'enviar-me l'audio perquè "sovint aquestes coses les compartim poc" i jo afegeixo que és important, i bo, fer-ho". En un stage es veuen cosetes. S'observen comportaments, reaccions, feedbacks, cares (bones i no tan bones) o moments de frustració i de satisfacció, i tot plegat t'ajuda a anar coneixent les players

Fa dies que vull aprofundir-hi… Sé que se'm qüestionarà i se m'atacarà, pero tant se val... Ahir, el meu germà em deia que les xarxes socials són nocives i negatives. I em feia una reflexió: "A qui li importa què penso jo?" Possiblement tingui raó. És possible que a molta gent li importi poc com pensa, però quan l'escolto aconsegueix fer-me trontollar alguna cosa…i això crec que és molt valuós. És per això que m'agrada escriure. M'ajuda a reflexionar, a ordenar idees. Em permet posar "sobre la taula" pensaments que sovint no tinc prou presents. I potser algú ho troba útil. Des que va  començar el "show" Rubiales, he llegit molts tuits i articles i he escoltat entrevistes i col·loquis. Fent-ne una síntesi, potser massa simplista, diria que hi he vist tres perfils que es diferencien: aquells que no hi veuen res a criticar; aquells que es posicionen obertament en contra de l'actuació i de tot el que hi ha penjat després; i aquells que

Pugem al cotxe i desfem les corbes de la carretera que ens ha portat a Tamariu. Estiu. Tamariu és sinònim d'estiu. Fa més de 20 anys que no hi ha cap estiu en què no hi anem a passar com mínim un dia.  Primer, la Miriam i jo.  Ara, ja fa anys, amb les nenes. De ben segur que hi ha platges millors i amb menys gent, però Tamariu té quelcom especial. Ja hi veníem de petits amb els meus pares. Les fotos a la roca són les mateixes de tota la vida. Tamariu és part de la Nostra Costa Brava. La mires des de l'aigua i manté molta part de l'encant que molts altres indrets ja han, malauradament, perdut. La mires des de la sorra i admires les seves roques i el color de les seves aigües.   Hi sobren les barques ancorades? Possiblement. És millor venir-hi en altres moments de l'any?  Segur. Massa gent? També. Però tant se val... Arribar aviat et permet aprofitar el dia i posar les tovalloles a tocar de l'aigua. La sorra crema i les pedres fan mal als peus. Avantatges del "be

Avui hem fet "tarda de cine". Feia massa temps que els 4 no hi anàvem. Al Centru passaven "Barbie". Ens n'havien parlat bé i teníem curiositat. Hem arribat faltant 15 minuts i només hi havia dues persones. "Cine" de poble. Amb tot el respecte del món. Crispetes, aigües i a gaudir. Me n'he anat lluny, molt lluny.  M'han vingut al cap la Catequística i la Calàndria.  Els "cines" de la meva infantesa i joventut. Aquella època amb què amb poquet eres feliç… Aquell cine de poble que defineix tan bé la meravellosa "Cinema Paradiso". Una més d'aquelles coses que la modernitat ens ha "robat". Quan ha començat la pel·lícula m'he dit: "mare meva, quina peli. Què faig aquí?" De fet, he vist alguna mirada de reull de les meves filles una mica sospitosa... Però he començat a intuir per on aniria. S'ha anat fent interessant. M'ha semblat una crítica molt original de la societat que, amb el pas dels segl