Una mica de tot

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...però, per sobre de tots, l’amor a l

  Tinc per costum utilitzar molt la paraula “interessant” quan reflexiono en veu alta o escric algun article, com ara és el cas.  De fet, hi ha gent que, directament, se n'en fot de mi. Però avui, ho tornaré a fer. Anem a pams. Escoltant la tertúlia del “Via Lliure”, m’ha cridat l’atenció una cosa que m’ha semblat “interessant”: la utilització (veurem si real i pràctica) de la seguretat com a bandera del PSC tant a Barcelona com a la Generalitat. Serà simplement propagandístic? Portaran a terme polítiques noves? Només ho fan ara perquè és la Mercè? Veurem? Interessant. Si, realment, aquest fer-ne bandera serveix per canviar aquesta sensació (real?) d'inseguretat que s’ha instal·lat a casa nostra, benvingut sigui. A partir d’aquí em sorgeixen dues preguntes. La primera, per òbvia, podria ser innecessària: és real aquest punt d’inseguretat que es percep llegint les xarxes? O ens hem de creure les dades que diuen els estudis en els sentit que no ha augmentat el nombre de delictes?

Sofà.  Diumenge tarda.  Portem 5 dies de pretemporada i un torneig. Dins d’un equip hi ha moltes realitats diferents i, al costat d’aquells jugadors que sempre miren en positiu, trobem jugadors que poden tenir dubtes sobre on els portarà la temporada. És per això que tinc ganes de reflexionar en veu alta sobre allò que es pot percebre i que és aplicable a qualsevol equip. D'entrada, cal avaluar el treball, en conjunt, de l’equip en aquesta primera setmana de pretemporada, és a dir, saber on som, on volem anar i què hem de fer per arribar-hi. En segon lloc, és important sentir-se orgullós de l’esforç i el sacrifici (sempre, en general) de l’equip. Soc conscient que al jugador li pot costar valorar la seva continuïtat i rigor en el seu esforç per dos motius molt senzills: cada entrenador posa èmfasi en detalls diferents i potser alguns d’ells no havien estat exigits mai i, sovint, el jugador tendeix a no saber avaluar de manera objectiva. L’obligació de l’entrenador és  exigir el màx

  Després d’escoltar l’entrevista amb el José Luis Pichel en el podcast de “El Alma del Juego” que ens porta cada setmana el Quim Gómez, m’ha cridat molt l’atenció una frase que en Quim posa en boca de Svetislav Pesic: “Sense conflicte no hi ha millora”. És curiós perquè, ni com s professor ni com a entrenador, no m’havia parat mai a connectar conflicte i aprenentatge. De ben segur que ho havia fet de manera inconscient, però mai m’ho havia plantejat clarament. I val a dir que la idea té la seva lògica.  Sobretot en el món del nen, de l’adolescent i del jove. Aprendre, i per tant millorar, comporta un esforç, una dedicació i una constància que, normalment, no surten espontàniament d’un mateix, sinó que venen marcats de manera externa. I aquí és on entrem en conflicte. Es fa evident que, “per se”, dediquem temps a allò que ens agrada i ens motiva i, lògicament, busquem que ens comporti el mínim esforç possible.  Per tant, quan a qualsevol aspecte d’aprenentatge li hem de dedicar massa t

Ja fa temps que ens van avisant, però, després de les eleccions europees, ja en tenim l'evidència total. Tenim un problema. L’extrema dreta puja. De fet, ja és aquí. Ens espanta l'extrema dreta? Segurament. No ens agraden les seves formes, però, secretament, potser estem d'acord amb els seus missatges (fàcils de fer, evidentment) i els comprem la seva preocupació.  En tenim molts, d'exemples. Anem a pams. Potser no ens molesta la immigració, però ens preocupa la gestió que en aquests moments se’n fa, i ens guanyen el relat. Potser no ens agrada el capitalisme ferotge, però no som capaços de controlar l'escalada de preus, si els comparem amb els sous actuals. Un exemple: els joves no poden accedir a vivenda. La democràcia actual, amb la seva manera d'actuar, és incapaç de trobar solucions i els radicals tornen a guanyar el relat. Volem una societat més ben formada, però apliquem lleis que no ajuden/ensenyen els joves en la importància de la gestió de l'esforç

  Quan acaba una temporada, als entrenadors ens toca fer balanç.  Balanç tècnic, tàctic i d’objectius assolits o no. També hem de fer una aturadeta per avaluar com ha estat la interacció amb les jugadores i amb el staff. Per tant, ens toca valorar on hem encertat i on hem fallat. Si no volem caure en els mateixos errors, toca fer-ho. Però, sovint, no ens aturem prou a pensar en uns “agents” necessaris. Sense ells no hi hauria equip, per tant, no hi hauria bàsquet. Sí, les famílies.  Són aquell agent imprescindible per tal que tot l’engranatge funcioni perfectament bé. Sovint, dediquem massa temps (a l'escola passa el mateix) a focalitzar en aquelles (una minoria) que posen pals a les rodes. Sempre n’hi ha i fan molt enrenou. Per sort, i a l’escola també passa, la gran majoria no són així.  La majoria són positives i hi són quan les necessites.  Potser, tot i així, no combreguen en tot allò que fas (ni en com ho fas). Llei de vida. Malgrat això, hi són sempre acompanyant l’equip (o