Una mica de tot

  Ara sí que toca el comiat definitiu a aquesta temporada. Malauradament la temporada 23-24 ja és història per als dos cadets de la UE Mataro. Fa uns dies vaig escriure en relació al cadet preferent. Avui toca tancar la temporada del cadet de 1r any. Hem arribat vius a l'última jornada, però teníem una missió gairebé impossible. Derrotar la Penya era molt difícil, però en cap moment hem perdut la cara al partit. Al final, la derrota ajustada ens ha deixat fora de la Final 4. Una llàstima.  Tant un cadet com l’altre han fet una temporada excel·lent, però les 7 victòries obtingudes per cadascun d’ells no ens han servit per seguir vius a la competició i classificar-nos per a la Final 4. Especial i difícil aquesta temporada amb les 2009. Començàvem la temporada havent perdut dues jugadores absolutament referents. I, a poc d’iniciar la temporada, ens deia adéu una altra jugadora. En poc temps perdíem tres dels màxims referents que havien portat aquesta generació a la Final 4 infantil la

Difícil veure les meves ex jugadores no aconseguir allò que les il·lusionava. Sentiments complexos.  Me les estimo. Sempre ho he fet i sempre ho faré. Habitualment no sé mostrar-ho i sé que no faig bé. Caràcter que voldries canviar i no n'acabes de saber com. He vist els partits i els heu competit. Hi heu estat en tot moment; els heu perseguit… Però el bàsquet té això: detalls que de vegades et van a favor i d’altres, en contra. Frustració? Segur. Decepció? Evidentment. No us rendiu!! Res no acaba aquí. El bàsquet us donarà més.  Més vivències; més moments. Sí. No us rendiu. Avui segur que no és un bon dia.  Ahir va ser pitjor. Vista endavant.  Saber què heu de mantenir i què heu de canviar és la clau. Sou joves i us en sortireu. El bàsquet dona i treu,  Però el bàsquet ensenya el camí. La lluita per allò que vols, malgrat les dificultats que et trobes i et trobaràs. Un petó i una abraçada.

Un cicle més de dos anys acabat. El juny de 2022 començava a entrenar la generació 2008. Com sempre, post temporada exigent per conèixer el millor possible la generació i guanyar unes setmanes de treball. Era la generació maleïda del club. Havia perdut la seva jugadora referent i una altra de prou important en el pas de mini a infantil. Amb 9 jugadores, va tenir una temporada molt complicada a infantil preferent la temporada 21-22. Tres molt bones jugadores del 2009 les ajudaven, però, tot i així, van haver de jugar play off per mantenir la categoria. I ho van aconseguir. Comença la temporada cadet de 1r any i ens posem, com sempre, un doble objectiu: millorar individualment i competir cada dia una mica millor.  A l’horitzó, la F4 de 1r Any. Hi son tots els grans de Catalunya, excepte Almeda i Barça. L'equip va creixent. Fem un torneig espectacular a Farners i, després de molts mesos de feina, aconseguim arribar la Final 4. Perdem les semifinals i quedem tercers de Catalunya.  Gra

A ixò s’acaba.  Una temporada més. El balanç sempre s’ha de fer al final, però avui, abans de saber com acaba tot, vull tirar unes floretes (qui em coneix sap que no soc massa de fer-ho) a les meves jugadores. El cert és que estan competint, tant les A com les B, de manera excepcional i segueixen amb opcions, encara que gens fàcils, d'arribar al somni de la Final 4. Després de perdre 3 jugadores importantíssimes, que havien d’estar en ambdues dinàmiques, a la resta els ha tocat donar un pas endavant i assumir un rol al que no estaven acostumades.  I la veritat és que han estat capaces de donar-lo…i aquí estem. No sé com acabarà la temporada, però realment la competitivitat que estan tenint és per estar prou satisfet, malgrat, com no podria ser d’altra manera, jo no en tinc prou.  El nivell d’exigència mai pot baixar.  És el que comporta voler jugar al màxim nivell de competició, i s’ha de saber assumir. 2 partits a les 09, i 4 partits a les 08 és tot el que queda…si, finalment no a

S etmana Santa diferent. Deixo la família i em dedico a les meves jugadores, als meus equips. Compartim, és a dir, ens enfadem, ens ajudem, ens frustrem, ens alegrem, competim i compartim. En una paraula, vivim el que jo anomeno la “vida en petit format”. Ha acabat, i hem guanyat i hem perdut, però, si hem volgut, hem obert la mirada i hem après. Sí, hem après, perquè hem entès que, des de dins, es poden canviar dinàmiques; hem après que, des de dins, es poden veure les coses de diferent manera. Soc (o millor dit, fins ara, era) enemic dels tornejos. Em semblaven una pèrdua de temps; em semblaven un anar a jugar per jugar, mentre havies de controlar jugadores, “desbocades” a la nit, d’habitació en habitació. M’ha costat entendre (digue'm tonto) que els tornejos, ben portats, tenen molts aspectes positius perquè ajuden a veure les jugadores des de diferents punts de vista, i es donen feedbacks que, en el dia a dia d’un equip, són impensables.  És un moment en què pots repartir els m

Sempre he pensat, i ho he deixat escrit alguns cops, que som la suma del que hem viscut. I dins d'aquesta suma no podem oblidar-nos de la música. La meva relació amb la música comença amb els concerts d'en Lluis Llach i el Ramon Muntaner al Casal d'Alella. Després vindria la Dharma amb les caminades d'anada i tornada pel Camí del Mig fins a Premià…. Però les tardes d'estiu a Fontanills 45-47 em van portar a conèixer nova música: Who, Free, Genesis, Pink Floyd… Ara bé, n'hi ha una que em va captivar per sobre de tots: la de Supertramp. Si hi ha dos músiques que han marcat la meva vida de manera constant són la de Lluís Llach i la de Supertramp.  Ben diferents, però, dins meu, es van complementar perfectament… Avui em ve de gust parlar de Supertramp. Vaig tenir l'oportunitat de llegir "Huellas de vagabundo. Una historia de Supertramp" de l'Abel Fuentes. És un llibre interessant per a aquells per als que la música de Supertramp ha estat i segueix