Una mica de tot

  No sé com començar aquestes línies perquè em sento molt allunyat del que està passant avui dia en el nostre bàsquet. Sempre estaré a favor de l’evolució i dels canvis, però crec que ja fa bastants anys que hem decidit carregar-nos la figura del pivot de tota la vida. I això em preocupa molt. Des dels equips de formació, s’intenta copiar el que fan els professionals i és ben cert que la majoria dels equips no tenen un pivot dominant dintre de la zona. Els jugadors alts cada cop són més atlètics i tenen més capacitat de botar, jugar 1x1 de cara i tirar de 3. I això és una gran evolució. La pregunta que em faig és: I què fem amb aquell jugador que no té les qualitats per jugar d’aquesta manera? El llencem? L’apartem del bàsquet? Des que soc entrenador he tingut obsessió per ajudar aquests tipus de jugadors per aconseguir que se sentin partícips del joc i del seu equip. I què em trobo? Doncs que no se’ls respecta. El meu equip juga (o intenta jugar) amb un equilibri en el que aquella...

Ferran ha deixat el Barça.  Després d’una temporada complicada i d’un estiu convuls, ha decidit forçar la seva sortida  No sé si Flick volia la seva marxa, però crec, sincerament, que no. Però aquestes línies no pretenen parlar d’això. Ferran és un jugador discutit i crec que ell no ha fet res per evitar-ho. Dit això, em sorprèn les anàlisis que es fan de Ferran i de molts altres jugadors. Es fan valoracions externes dels jugadors sense tenir present, d’entrada, dos aspectes que crec que són cabdals.  D’una banda, crec que no es té en compte el procés evolutiu de cada jugador i què se li demana des de la direcció esportiva i, d’altra banda, el context on juga cada jugador. M’explico. Un entrenador sap (o hauria de saber) què necessita i vol de cada jugador. I això, sovint, no es veu des de fora, perquè falta informació.  Em puc equivocar, però crec que Flick valorava molt la feina de Ferran, tot i que, de ben segur, es posava dels nervis quan fallava ocasions manifes...

Comença una nova temporada per a un munt d’equips i esportistes. I, com cada temporada, aquesta també genera il·lusions i reptes que, en alguns casos, es veuran recompensats i, en molts d’altres, quedaran diluïts. És el preu que comporta qualsevol activitat que porta implícita expectatives. Però, quan parlem de reptes i il·lusions, cal diferenciar de què parlem, perquè no és el mateix parlar d’un equip professional en què es mouen molts diners, d’un equip amateur que juga per passar-ho bé, d’un equip de formació en una lliga competitiva amb reptes de resultats importants o d’un equip de formació amb expectatives molt menys ambicioses. I, si hem parlat d’equips, també ho hem de tenir present en els jugadors,  els quals també podrien distingir les mateixes (o similars) categories esmentades per als equips. Cal ser, però, molt curós a l’hora de posar reptes i/o objectius perquè ens podem passar de frenada i que siguin impossibles d’assolir o posar-los tan senzills que no representi ma...

Ahir nit, a la platja de La Caleta a S. Vicenç de Montalt, actuava Sopa de Cabra en el marc de la gira de 40 anys de la banda. Vaig gaudir molt del concert. Feia molts anys que no els veia en directe. En ple concert, van presentar una cançó del 2002 (“Seguirem somiant”) que havien escrit en honor de Joan Cardona, el seu guitarrista, mort de càncer ara fa 24 anys. El missatge d'en Gerard Quintana va ser molt clar: tots tenim algú que ja no hi és i que ens segueix “visitant” en el nostre dia a dia. A cadascun d’ells va dedicada aquesta cançó. I vaig pensar en el meu “amic” J. Carles, que ens va deixar ja fa massa temps. I hi vaig pensar perquè dilluns començo la meva temporada número 44 consecutiva com entrenador i, com he fet en cadascuna d’elles, “segueixo somiant” i segueixo lluitant en allò i per allò en què crec. I aquest sempre va ser un somni que compartíem en Jota i jo temporada rere temporada. Ha estat un estiu de molta reflexió, de molta lectura i de molta introspecció que ...

Em ve de gust escriure una mica sobre el moment polític i social que estem vivint. Segur que crearé controvèrsia perquè n’hi haurà molts que em llegeixin que no estaran d’acord amb mi. Llegeixo contínuament tuits sobre AC. Alguns l'ataquen i altres la defensen.  Que si són d'extrema dreta, que si són populistes, que si són l’única alternativa válida per a Catalunya…, que si la Sílvia Orriols és l’única líder política de Catalunya, que si només té façana i prou. Mentre passa això, hi ha un deteriorament constant a Catalunya. I què fan la resta de partits polítics? Doncs molt senzill: Res (l'últim escàndol en el tema PISA parla per sí mateix) Mentrestant, AC va creixent. És bo això? Sincerament, ni idea. Per què? Doncs perquè no sé ni cap on volen anar, ni tampoc cap on volen anar la resta de partits. Per què creix tant AC? Home, aquí sí que tinc resposta. És obvi, no? Amb el que estan fent la resta de partits i amb el deteriorament progressiu de Catalunya, els ho posen en sa...

Avui, sí. Avui, acabo, “oficialment”, la meva vida laboral. 65 anys de vida, més de 40 dels quals els he dedicat a exercir de professor i entrenador. Mirant enrere, amb els meus encerts i errades, sento que, en general, he gaudit de les meves dues passions. Hi ha hagut moments molt difícils, al costat de moments molt especials i emotius. I és que la vida és això. Som allò que hem viscut, som allò que hem compartit i som allò que ens han aportat aquells que ens acompanyat al llarg dels anys. De tothom he après, de manera conscient o inconscient. I, tot allò que he après, m’ha servit per créixer i avançar. De ben segur que també he fet mal a algú, però espero que, en el còmput final, la balança es decanti a favor d’aquells que em recordaran amb un somriure als ulls. Sí, perquè, en aquests més de 40, anys he tingut companys, alumnes i jugadors que m’han hagut de "patir", però als que espero també haver aportat quelcom que els hagi ajudat a desenvolupar-se en aquells àmbits que h...