Una mica de tot

Avui, sí. Avui, acabo, “oficialment”, la meva vida laboral. 65 anys de vida, més de 40 dels quals els he dedicat a exercir de professor i entrenador. Mirant enrere, amb els meus encerts i errades, sento que, en general, he gaudit de les meves dues passions. Hi ha hagut moments molt difícils, al costat de moments molt especials i emotius. I és que la vida és això. Som allò que hem viscut, som allò que hem compartit i som allò que ens han aportat aquells que ens acompanyat al llarg dels anys. De tothom he après, de manera conscient o inconscient. I, tot allò que he après, m’ha servit per créixer i avançar. De ben segur que també he fet mal a algú, però espero que, en el còmput final, la balança es decanti a favor d’aquells que em recordaran amb un somriure als ulls. Sí, perquè, en aquests més de 40, anys he tingut companys, alumnes i jugadors que m’han hagut de "patir", però als que espero també haver aportat quelcom que els hagi ajudat a desenvolupar-se en aquells àmbits que h...

                                      Cambray, 10 d'abril de 2026 Són les 19.45h i ja toca. Volia ser-hi a les 20h i em sembla que faré tard. Ha passat massa temps des de l’últim sopar.  Haurem de fotre-li canya al Mariscal. Si no vaig errat serem 26.  No està malament, oi? Després de tants anys, ens mantenim al peu del canó, amb ganes de trobar-nos, molts d’aquells nens que el 1978 vam deixar de ser companys de classe. Cert que no tots vam fer tota la “cursa” junts. Uns van venir més tard i altres van marxar abans, però tots vam ser i, seguirem sent, companys de classe. L’escola ens va unir i, fins i tot, aquesta companyonia, en molts casos, ha esdevingut amistat o família. I hi ha una altra fet curiós i és com han canviat les relacions entre nosaltres al llarg dels anys.  Hi ha hagut “retrobaments” i consolidacions de relacions, gràcies, per exemple, a l’esport i la música. I ...

Ara toca educació. Ahir era Renfe. Abans d’ahir, sanitat o infraestructures. De manera recurrent, immigració. Fa uns anys teníem CiU, després PSC, Tripartit, Junts o ERC. Ara ens havia de salvar el PSC perquè Espanya i Catalunya tenien governs del mateix  color.  Últimament treu el cap AC i els matxaquem perquè diem que són d’extrema dreta. Mentrestant, Catalunya es va deteriorant. Els que vivim a Catalunya, independentistes o no, veiem com, cada dia que passa, tot va empitjorant. Tenim serveis i infraestructures que no estan preparades per la quantitat de ciutadania que avui viu a Catalunya. I anirem a pitjor.  I no perquè els socialistes ho facin pitjor que els independentistes.  I si mana VOX o PP, tampoc canviarà res. Si Silvia Orriols convenç els catalans de votar-la, tampoc canviarà res. Per què? Doncs molt senzill.  Perquè això no va de sigles ni de partits. Això no va d’ideologies com tampoc va d’immigració.  No va de nacionalismes. Va d’economia, v...

 Avui em vull fer meves les reflexions d'un amic i professor de les Escolàpies de El Masnou. En Lluis ja porta més de 30 anys exercint com a professor i val a dir que els seus alumnes, al llarg dels anys, l'han valorat de manera molt positiva, i això no és gens fàcil d'aconseguir. El meu germà, que és un gran amic seu, em va enviar ahir aquestes reflexions que en Lluis va escriure aprofitant les Festes de Nadal. Les comparteixo tal com ell les va escriure: "Reflexiones docentes Llevo casi tres décadas en aulas de secundaria enseñando biología y ciencias naturales. He visto metodologías “revolucionarias” convertirse en modas pasajeras. He formado a profesores en prácticas. He explicado contenidos que no tocaban y he decidido no seguir libros que otros aplicaban sin cuestionarlos. Si pudiera hablar con mi yo de primer año, con ese profesor recién estrenado que creía que dar mucho temario y exigir mucho era sinónimo de ser buen docente, le diría esto: No construyas tu car...

 El camí des del Maresme (primer des del Masnou i ara des d’Argentona) és llarg, però, una vegada arribes a La Pobla, ja hi has posat un peu al coll. Ara bé, hi ha tres moments especials que et marquen que “ja hi ets”: creuar els Collegats, el túnel de Llavorsí i el gir a la dreta a tocar del pantà de la Torrassa on s'inicien els últims 7 kms. Revolts, càmpings, valls i muntanyes t’hi van acostant i, de sobte, l’última recta… Tot ha canviat i res ho ha fet. Tot té un punt més de modernitat, però s’ha sabut mantenir aquell aire especial que els Villà li vam saber veure a principis dels 60 del segle passat.  Sí, ja fa gairebé 60 anys que Espot és com la la nostra segona llar. Al final de la recta, hi ha el Saurat, majestuós i entranyable com sempre.  Primer, el Silvio i la Conxita, després el Toni, i ara la Silvia ho han fet possible. Magnífics amfitrions. I és que el Saurat té quelcom de familiar. Tantes hores passades de petits al seu jardí! Hi “exposàvem” a la gespa tant...

El Madrid, campeón. No es lo que quería. De hecho, no quería ni que llegara a la final. Hubiera firmado una final Unicaja contra Valencia o Tenerife. Para mí (junto a Canarias y Manresa) los equipos que han jugado mejor baloncesto esta temporada. Pero - y aquí me van a llover críticas- el Madrid ha demostrado ser el mejor. Se dirá que los arbitrajes les han favorecido; se dirá que con el presupuesto que tienen todo es más fácil; o se dirá que han tenido suerte en determinados momentos. Y no dudo que esto sea así. Pero, a parte de esto, y muy a pesar de los que no son madridistas (entre los que me incluyo…tampoco soy barcelonista), el Madrid ha desarrollado un baloncesto muy completo y ha sido claramente superior a sus rivales en la mayoría de registros. Y lo ha hecho desde una concepción del baloncesto en el que el binomio base-pívot ha hecho buena aquella consigna tan antigua que decía que, alrededor de un buen base y un buen pívot, se puede construir un equipo ganador. Y el Madrid ya...