Entrades

Conflicte i millora

  Després d’escoltar l’entrevista amb el José Luis Pichel en el podcast de “El Alma del Juego” que ens porta cada setmana el Quim Gómez, m’ha cridat molt l’atenció una frase que en Quim posa en boca de Svetislav Pesic: “Sense conflicte no hi ha millora”. És curiós perquè, ni com s professor ni com a entrenador, no m’havia parat mai a connectar conflicte i aprenentatge. De ben segur que ho havia fet de manera inconscient, però mai m’ho havia plantejat clarament. I val a dir que la idea té la seva lògica.  Sobretot en el món del nen, de l’adolescent i del jove. Aprendre, i per tant millorar, comporta un esforç, una dedicació i una constància que, normalment, no surten espontàniament d’un mateix, sinó que venen marcats de manera externa. I aquí és on entrem en conflicte. Es fa evident que, “per se”, dediquem temps a allò que ens agrada i ens motiva i, lògicament, busquem que ens comporti el mínim esforç possible.  Per tant, quan a qualsevol aspecte d’aprenentatge li hem de dedicar massa t

Toca preocupar-se o ocupar-se?

Ja fa temps que ens van avisant, però, després de les eleccions europees, ja en tenim l'evidència total. Tenim un problema. L’extrema dreta puja. De fet, ja és aquí. Ens espanta l'extrema dreta? Segurament. No ens agraden les seves formes, però, secretament, potser estem d'acord amb els seus missatges (fàcils de fer, evidentment) i els comprem la seva preocupació.  En tenim molts, d'exemples. Anem a pams. Potser no ens molesta la immigració, però ens preocupa la gestió que en aquests moments se’n fa, i ens guanyen el relat. Potser no ens agrada el capitalisme ferotge, però no som capaços de controlar l'escalada de preus, si els comparem amb els sous actuals. Un exemple: els joves no poden accedir a vivenda. La democràcia actual, amb la seva manera d'actuar, és incapaç de trobar solucions i els radicals tornen a guanyar el relat. Volem una societat més ben formada, però apliquem lleis que no ajuden/ensenyen els joves en la importància de la gestió de l'esforç

Va per vosaltres, famílies

  Quan acaba una temporada, als entrenadors ens toca fer balanç.  Balanç tècnic, tàctic i d’objectius assolits o no. També hem de fer una aturadeta per avaluar com ha estat la interacció amb les jugadores i amb el staff. Per tant, ens toca valorar on hem encertat i on hem fallat. Si no volem caure en els mateixos errors, toca fer-ho. Però, sovint, no ens aturem prou a pensar en uns “agents” necessaris. Sense ells no hi hauria equip, per tant, no hi hauria bàsquet. Sí, les famílies.  Són aquell agent imprescindible per tal que tot l’engranatge funcioni perfectament bé. Sovint, dediquem massa temps (a l'escola passa el mateix) a focalitzar en aquelles (una minoria) que posen pals a les rodes. Sempre n’hi ha i fan molt enrenou. Per sort, i a l’escola també passa, la gran majoria no són així.  La majoria són positives i hi són quan les necessites.  Potser, tot i així, no combreguen en tot allò que fas (ni en com ho fas). Llei de vida. Malgrat això, hi són sempre acompanyant l’equip (o

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de

Gràcies, 2009

  Ara sí que toca el comiat definitiu a aquesta temporada. Malauradament la temporada 23-24 ja és història per als dos cadets de la UE Mataro. Fa uns dies vaig escriure en relació al cadet preferent. Avui toca tancar la temporada del cadet de 1r any. Hem arribat vius a l'última jornada, però teníem una missió gairebé impossible. Derrotar la Penya era molt difícil, però en cap moment hem perdut la cara al partit. Al final, la derrota ajustada ens ha deixat fora de la Final 4. Una llàstima.  Tant un cadet com l’altre han fet una temporada excel·lent, però les 7 victòries obtingudes per cadascun d’ells no ens han servit per seguir vius a la competició i classificar-nos per a la Final 4. Especial i difícil aquesta temporada amb les 2009. Començàvem la temporada havent perdut dues jugadores absolutament referents. I, a poc d’iniciar la temporada, ens deia adéu una altra jugadora. En poc temps perdíem tres dels màxims referents que havien portat aquesta generació a la Final 4 infantil la

Sou grans...

Difícil veure les meves ex jugadores no aconseguir allò que les il·lusionava. Sentiments complexos.  Me les estimo. Sempre ho he fet i sempre ho faré. Habitualment no sé mostrar-ho i sé que no faig bé. Caràcter que voldries canviar i no n'acabes de saber com. He vist els partits i els heu competit. Hi heu estat en tot moment; els heu perseguit… Però el bàsquet té això: detalls que de vegades et van a favor i d’altres, en contra. Frustració? Segur. Decepció? Evidentment. No us rendiu!! Res no acaba aquí. El bàsquet us donarà més.  Més vivències; més moments. Sí. No us rendiu. Avui segur que no és un bon dia.  Ahir va ser pitjor. Vista endavant.  Saber què heu de mantenir i què heu de canviar és la clau. Sou joves i us en sortireu. El bàsquet dona i treu,  Però el bàsquet ensenya el camí. La lluita per allò que vols, malgrat les dificultats que et trobes i et trobaràs. Un petó i una abraçada.

Adéu, noies. Un plaer

Un cicle més de dos anys acabat. El juny de 2022 començava a entrenar la generació 2008. Com sempre, post temporada exigent per conèixer el millor possible la generació i guanyar unes setmanes de treball. Era la generació maleïda del club. Havia perdut la seva jugadora referent i una altra de prou important en el pas de mini a infantil. Amb 9 jugadores, va tenir una temporada molt complicada a infantil preferent la temporada 21-22. Tres molt bones jugadores del 2009 les ajudaven, però, tot i així, van haver de jugar play off per mantenir la categoria. I ho van aconseguir. Comença la temporada cadet de 1r any i ens posem, com sempre, un doble objectiu: millorar individualment i competir cada dia una mica millor.  A l’horitzó, la F4 de 1r Any. Hi son tots els grans de Catalunya, excepte Almeda i Barça. L'equip va creixent. Fem un torneig espectacular a Farners i, després de molts mesos de feina, aconseguim arribar la Final 4. Perdem les semifinals i quedem tercers de Catalunya.  Gra