Una mica de tot

Ahir vam fer l'últim entrenament de la temporada. Tocava fer comiat a pista. He entrenat dues temporades aquest grup. Han estat les dues temporades més estranyes de la meva trajectòria com entrenador. Maleït Covid! Vam fer una mica d'avaluació de la temporada. Una temporada en què les he vist fer-se grans; en què les he vist patir, però també gaudir; en què han après a no donar-se per vençudes davant de les dificultats; en definitiva, que han après que  si treballes fort, si creus en allò que vols i dia a dia lluites per aconseguir-ho, els somnis poden fer-se realitat. Quan van arribar a l'entrenament me les mirava i intentava recordar les nenes que vaig començar a entrenar el juny de 2019 i no les vaig reconèixer. Me les havien canviat… Vaig sentir emoció.  Fer d'entrenador, com fer de professor, és una tasca difícil i, moltes vegades, dura.  Has de prendre decisions que no sempre són ni fàcils ni populars, ni tampoc sempre s'entenen des de fora. Però quan t'ap

Avui tanco definitivament aquesta crònica del Campionat. Si he de dir la veritat començaré dient que no sabia com em sentiria durant el Campionat. Em sorgien dubtes. Em venien preguntes. Respondré bé a l'exigència competitiva del Campionat? Em trobaré situacions tàctiques que no sabré resoldre? El joc que m'agrada fer i que he construït, amb petites variants, al llarg dels últims 33 anys, serà vàlid per competir? Respondran les jugadores?  Em seguiran? Si m'estàs llegint possiblement no entenguis res. Tot té una explicació. Vaig començar la meva tercera etapa a Mataró fa tres temporades. I, com no, vaig trobar-me velles cares que em van venir a saludar. Un d'ells, especialment,  em va fer pensar. Em va desitjar molta sort i em va dir que s'alegrava molt de la meva tornada. És una persona de bàsquet de tota la vida que ha estat vinculada als dos grans clubs de Mataró. Li vaig agrair, com no podia ser d'altra manera, però li vaig preguntar per què m'ho deia d&

Avui toca parlar de Segle XXI. Una reflexió després de viure un Campionat d'Espanya. Començaré fent una mica d'Història. Quan es va crear Segle XXI jo estava entrenant al Masnou Basquetbol. Devia ser la temporada 1986-1987. Em va semblar una idea molt interessant i encertada. S'havia posat en marxa el pla ADO que tenia com objectiu donar un impuls a l'esport espanyol. El motiu era clar: Barcelona 92. Poder fer arribar l'esport (en aquest cas bàsquet) a aquells jugadors i jugadores que no tinguessin opció de poder competir al màxim nivell però que sí que tinguessin les aptituds i actitud per fer-ho. El bàsquet d'elit, malauradament, no arribava a tots els racons d'Espanya. D'aquell projecte van sortir algunes jugadores que reunien aquestes característiques, però també van començar a entrar-hi jugadores que s'apartaven d'aquest projecte inicial. Uns anys després, amb motiu del Campionat d'Espanya Junior de Saragossa, vam ser preguntats,

Ja soc a casa, set dies després. Estirat al sofà de casa.  "El descanso del guerrero". Estic rebentat, físicament i mental. Set dies intensos compartits amb un grup humà fantàstic I tornem a casa amb una medalla. Potser no és la que haguéssim volgut, però quedar tercers d'un Campionat d'Espanya no ho fa qualsevol. Tinc una paraula per definir-ho: Orgull. Estic orgullós dels meus ajudants, gràcies Xavi, Roger i Jose. Orgullós també d'algú que no formava part del staff pròpiament dit, però que ens ha acompanyat al campionat i que es mereix un 10 per la seva dedicació i esforç: gràcies, Marc. Sense tu no ho haguéssim aconseguit. Orgullós de l'afició. Les famílies ens han donat un suport impagable que ens ha ajudat a ser més forts i a competir millor. I més en un any tan especial com aquest (crec que sempre el recordarem com el Campionat del COVID). I, com no, orgullós de les jugadores. Han fet un Campionat impecable. Han competit amb tots els grans d'Espanya

Buuf. Avui és difícil. Sí. Vam perdre De 4.  Complicat d'analitzar. Què fàcil dir que l'arbitratge no va ser bo. I segur que és cert. Però això no ho podem controlar. Llavors què va passar? Suma de molts petits detalls... Aquella cistella que falles, aquell rebot que no agafes, aquell 1x1 que no defenses o que no guanyes, aquella falta que fas…  Tot suma.  I, quan perds de 4, encara més. Per això serveix entrenar. És el moment en el que un jugador pren decisions: vull guanyar o no; vull treballar malgrat no em mirin; vull atacar el 1x1 o vull passar a dins; vull millorar allò que encara no em surt; soc capaç d'entendre allò que l'entrenador proposa... Entrenar és preparar-nos per a tot allò que ens pot passar en un partit. És assimilar, interioritzar, aquells conceptes que necessitaré per competir. I, què carai, aquest equip ha entrenat molt i molt bé. Si no ho hagués fet, no hauria perdut una semifinal d'un campionat d'Espanya de 4 punts. I el vam tenir. Faltav

Picar pedra… Portem dos anys fent-ho. Jugadores que es ratllen, gent que no ho entén…  Però insistim. Per què?  Perquè creiem en el treball. Creiem en la progressió i en la millora.  En definitiva, creiem que es pot fer i que val la pena intentar-ho. Fa dos anys aquestes noies no acabaven de competir.  No vull saber el motiu.  No em pertoca. Tan sols vaig decidir observar-les i saber com les podia ajudar. I vam començar a treballar. Ha estat dur.  Hi ha hagut plors i molt i molt treball. En queden 5 d'aquell infantil que vaig agafar i ho han aconseguit. Han cregut en elles. Algunes no van creure en el projecte i van marxar i d'altres hi van creure i van seguir. I altres s'hi van incorporar. Tot plegat, un grup. Gens fàcil canviar dinàmiques.. És interessant veure on érem i on som ara. Interessant constatar com, amb treball, esforç i constància, arriben els resultats… Ho vam fer!! Sí. Ahir ens vam classificar per a les semifinals d'un campionat d'Espanya. Tres equips

  Ahir va ser un dia especial i important. Tocava curar ferides. La victòria agònica contra València ens havia deixat tocats. No havia estat fàcil d'assimilar. Un campionat d'Espanya és dur i hi ha moments en que s'han de prendre decisions que no agraden a tothom. Per tant, ahir tocava tornar a posar-ho tot al seu lloc. El matí va servir per fer teràpia. Tothom havia de saber on som i què volem. Tothom havia d'entendre que un equip creix si tothom rema cap al mateix objectiu. I tothom havia de tenir clar què pot i què ha d'aportar al grup I mai és fàcil.  És natural i humà que hi hagi un punt d'egoisme i de incomprensió i s'havia de parlar. La sensació, després de parlar amb cadascuna de les jugadores, va ser positiva. I ja tocava passejar i fer reunió conjunta. Un parc és sempre millor que una sala. Les jugadores, crec, estaven contentes. Matí ple, intens i profitós... Dinar, migdiada i començar a preparar el partit. A les 20h començava el primer partit a v

Ahir vam acabar fase de grups. Sensació agredolça. Hauria d'estar content ja que vam guanyar.  Però no ho estic. Complicat d'explicar.  Convé fer reflexió. Unes quantes coses a tenir en compte. D'entrada, vam (vaig) menysprear, en certa manera, el rival. Pensava que després dels dos últims partits havíem après algunes coses, però malauradament no ha estat així. I això, ahir, quasi ens costa la derrota. I en segon lloc, constato la dificultat de dirigir un grup humà. Ho he tingut sempre present, però amb els anys s'accentua la dificultat. Tinc la sensació que no sabem ni on som ni què volem. Em sorprèn, avui encara, després de tants anys, quan, en un esport d'equip, es prioritza la situació personal. En alguna cosa ens equivoquem. I constato, i vull deixar clar, que m'entristeix profundament no donar el tracte que m'agradaria a una jugadora, però hi ha una evidència: el grup sempre està per davant del jugador. Quan estàs en un grup que vol o ha de competir, l

Ja hem completat la segona jornada. Sembla que portem molts més dies a Lleida. Ahir, dia complet.  Matí interessant amb activitats de presa de consciència del primer partit i treball d'acondicionament del cos.  Tot és important en un campionat. Tarda de partit contra el campió de Navarra. Va ser un partit sense massa problemes, amb victòria còmoda.  Tot i així va ser útil.  Ens va servir per seguir creixent.  Mica en mica anem recuperant la Martina, que cada dia té més bones sensacions després de 1 any i mig amb importants problemes en el genoll. I ja va jugar la Jana que ens arriba del Campionat d'Espanya infantil. Tenim l'equip complet i ja estem classificats per a la segona fase. Ahir també ens va servir per dosificar les jugadores. Això és molt llarg o, com mínim, això esperem. Després del partit, tocava sessió de fisio per mantenir les cames en les millors condicions possibles: massatges, banyera amb gel, puncions…  En Marc és un crack i ens les cuida perfecte. Passeja

7.45 hores del matí. Obro els ulls. De seguida m'adono d'on soc. Habitació 409 del Sansi hotel a Lleida. Ahir vam començar el Campionat d'Espanya. Derrota de 4 punts contra un dels, a priori, màxims favorits al títol: Estudiantes de Madrid Malgrat la derrota, bones sensacions. Cap de les meves jugadores havia jugat mai un campionat d'Espanya. Tot era nou per a elles. L'inici va ser molt dolent. Estudiantes va iniciar el partit molt encertat i nosaltres desconcertats. A falta de 4 minuts per acabar el 2n quart perdíem de 18. Semblava la debacle. Moment molt complicat perquè en un Campionat d'Espanya són molt importants les sensacions. I no les teníem. Era el moment clau. O marxàvem del partit o ens refèiem. I ens vam refer. Vam aguantar el cop i vem acabar la primera part perdent de 14. La segona part va ser diferent. Pas a pas vam anar remuntant fins que, a falta de 1 minut, ens vam posar 2 abaix. No va poder ser.  Al final, derrota.  Però el més important és qu

  Ja fa anys que em faig les mateixes preguntes… no evoluciono, ni evolucionem. Després de veure les imatge d'ahir a Colón i escoltar les declaracions dels líders polítics que van presidir l'acte, vull fer una reflexió i llançar a l'aire unes preguntes. La reflexió és molt senzilla: no ha canviat res.  Han passat 5 anys des que van començar els preparatius del procés a Catalunya i, aquí a Catalunya, hi ha, com mínim, el mateix número de persones que pensen que s'ha de fer alguna cosa (DUI, referèndum pactat, una taula de diàleg, la via escocesa,…).  Mentrestant, Espanya, en general, no reconeix el tema com un problema a resoldre amb apropaments polítics, amb mesures polítiques diferents per avançar.  Espanya tan sols vol guanyar. Guanyar de la mateixa manera que es va voler guanyar (i es va perdre, al segle XIX), amb repressió i enfrontament.  Mai, amb diàleg.  Perquè dialogar vol dir reconèixer que l'altre està al mateix nivell que tu...i Catalunya no està al matei

Ha aparegut el cos sense vida de l'Olivia. S'espera, tristament, que aparegui també sense vida el de l'Ana. Un episodi més de la lacra que ens acompanya: el masclisme que, en casos extrems, s'acaba convertint en violència de gènere. Amb aquest tema soc molt políticament incorrecte. No vull ser prudent, ni vull ser respectuós amb res. És una evidència, i així ho transmeto als meus alumnes, que vivim en una societat claríssimament masclista, però amb un problema més gran que aquest: una gran part de la societat, tant masculina com femenina, no ho vol o no ho sap reconèixer. Vivim immersos en un món que tolera el menyspreu cap a la dona, en molts casos com a simple objecte sexual i en d'altres com a ésser, senzillament, inferior. És un concepte tan integrat en el nostre dia a dia que ni en som conscients. Quan tractem aquest tema a classe amb els adolescents de 14 a 16 anys es fa evident tot el problema. Alguns, els menys, en són conscients. D'altres, quan els done

Avui és el teu aniversari. Avui, per segon any consecutiu, no et podré trucar per felicitar-te. Se'm segueix fent estrany. Fa dues setmanes vaig jugar la final del  Campionat de Catalunya. Te la volia dedicar. No vaig poder… I és que em feia il·lusió fer-ho per, d'alguna, manera recordar els nostres inicis els anys 80. Tants moments, tantes experiències compartides per fer que el bàsquet fos quelcom important en la nostra vida. Tant tu com jo sabem que el bàsquet només ha estat una part de la nostra amistat, per això avui em ve de gust escriure't.  Em ve de gust felicitar-te. I em ve de gust recordar-te. Tanco els ulls i et veig acompanyant-me a tants i tants llocs; compartint tants i tants moments; revivint la complicitat en tants i tants detalls… En definitiva, formant tu part de la meva vida i jo de la teva. Aquesta setmana et recordàvem amb l'Oriol. Recordàvem aquelles trobades al terrat de Mestres Villà 17. Recordàvem sopars, viatges, xerrades, moments… No és fàcil