Maltractament, Olivia, educació...

Ha aparegut el cos sense vida de l'Olivia. S'espera, tristament, que aparegui també sense vida el de l'Ana.

Un episodi més de la lacra que ens acompanya: el masclisme que, en casos extrems, s'acaba convertint en violència de gènere.

Amb aquest tema soc molt políticament incorrecte. No vull ser prudent, ni vull ser respectuós amb res.

És una evidència, i així ho transmeto als meus alumnes, que vivim en una societat claríssimament masclista, però amb un problema més gran que aquest: una gran part de la societat, tant masculina com femenina, no ho vol o no ho sap reconèixer.

Vivim immersos en un món que tolera el menyspreu cap a la dona, en molts casos com a simple objecte sexual i en d'altres com a ésser, senzillament, inferior.

És un concepte tan integrat en el nostre dia a dia que ni en som conscients.

Quan tractem aquest tema a classe amb els adolescents de 14 a 16 anys es fa evident tot el problema. Alguns, els menys, en són conscients. D'altres, quan els dones arguments i exemples, se n'adonen i, sobretot, es sorprenen. Però una part important d'ells pensen, simplement, que exageres.

Ens explicava ahir un dels meus germans com la seva filla, amb una companya de classe, va escriure un manifest en contra de la violència de gènere per conscienciar, dins del seu àmbit escolar, del problema i, en la seva pròpia classe de 4t d'ESO va ser titllada de "feminazi" per una bona part dels companys.

Aquesta, ens agradi o no, és la realitat.

Exemples n'hi ha molts i, quan aquest punt arriba a mans de desequilibrats, ens trobem amb casos com els de l'Olivia i l'Ana.

Sortosament, són pocs casos com aquest, però el dia a dia és ple d'assetjament sexual, de violacions que no són ni reconeguts ni denunciats. Simplement vivim amb ells. Els normalitzem.

Tan sols cal ser conscients de les lletres de les cançons i els balls que s'han fet populars o del comentaris habituals que mostren la manera com es jutja un mateix comportament si el fa una noia/dona o un noi/home "aquell és un ligón, va amb totes...aquella és una…. va amb qualsevol".

O aquell concepte tan arrelat de "mira com va vestida provocant…després passa el que passa".

O els típics piropos o acudits que ens fan gràcia a tots, incloses les noies/dones que els reben.

És una guerra difícil de guanyar. Falta molta educació, molta pedagogia des de ben petits, tant a casa com a l'escola.

Però com fer-ho si en molts casos els que  hem de portar a terme aquesta pedagogia/educació, els adults, ho tenim tan arrelat i interioritzat? 

Ho hem de seguir relativitzant/acceptant?

Com lluitar contra això?

Per què la noia, des de ben petita, en tants casos, accepta aquests comportaments quan no els pateix personalment? 

O per què el noi, des de ben petit, accepta aquests comportaments quan no n'és ell el protagonista?

És potser pel que deia abans? 

És potser perquè ja ni ens n'adonem?

Llavors, quan ens arriben casos extrems com els de les pobres Olivia i Ana (no oblidem la seva mare, si us plau), tots ens escandalitzem.

Què fer?

Potser mirar dins nostre per reconèixer on som? 

Potser decidir com i quan actuar per tal de preservar els drets de tothom?

Cadascú des del seu àmbit té molt a dir i molt a fer...