Una mica de tot

                                                    Argentona, 22-12-22 Benvolguda Espanya,  Et volia escriure, ara que comença aquest moment tan especial de l'any, unes paraules. D'entrada, dir-te benvolguda perquè no et vull cap mal. Saps molt bé que al llarg dels últims 40 anys t'he visitat en multitud d'ocasions i constato dues coses que poca gent em podrà negar: d'una banda, tens unes persones meravelloses, senzilles, acollidores i servicials, cadascuna amb les seves coses com a qualsevol lloc; i, d'altra banda, els teus paisatges i la teva Història, que t'ha llegat un Patrimoni cultural meravellós, et fan una destinació per gaudir i perdre-t'hi sense tenir cura del temps. Però, al costat d'aquesta cara tan atractiva, s'hi amaga una part fosca de la que no percebo que en siguis conscient. Les elits estan, d'una banda, frenant la teva mirada al futur i, d'altra banda, estan projectant una imatge teva que no és la que crec que mereixis

Fa temps que no escric de política, però avui em ve de gust. Escolto des del govern espanyol que Catalunya està molt millor que el 2018. Escolto des de sectors independistas catalans que s'està avançant en el bon camí, mentre que altres sectors diuen el contrari. Hi ha qui diu que anem directes a un autonomisme tranquil com el del "peix al cove". Segurament hi ha un sector important de la població al que ja li està bé. Però, mentre passa això, es van reformant lleis que no tinc clar a qui, i a qui no, beneficien. Hi ha un altre punt que em té francament preocupat: la molta dependència entre els tres poders amb l'agravant que el que sembla que porta la iniciativa és el poder judicial. Si Montesquieu, Voltaire i Rousseau aixequessin el cap... La separació de poders és la clau d una societat democràtica. I, per tant, els polítics que escollim tenen l'obligació de preservar-la i de solucionar els problemes de la població. Això, avui, no està passant.  Tinc la sensació

S'acosta Nadal, i ahir vaig tornar a veure "Love Actually". Tot va ser a arrel d'una tertúlia al Via Lliure" de Rac 1 en què en van parlar.  Feia temps que no la veia i no la recordava del tot.  No soc cap entès en cinema, però crec que és una pel.lícula ben construida.  No és simplement una comèdia, sinó que, si t'hi fixes bé, és una radiografia de la vida mateixa.  Diferents personatges amb les seves realitats, amb les seves prioritats, amb les seves mancances, però, també, amb les seves virtuts i amb les seves il·lusions i incoherències. Diferents maneres de viure i concebre allò que, de vegades, anomenem, malament, amor. Frustracions, alegries i inconsistències, al costat de superficialitat i profunditat. Tot s'hi val. Cadascú valora l'amor com vol i pot. Sovint en som esclaus, sovint en gaudim i sovint ens fa patir. Potser, de vegades, també el traim. El confonem amb enamorament? Probablement. Quan es perd la guspira, el deixem morir? O seguim ll

Despertar-se aviat és una benedicció. Vol dir temps per a tu.  Temps per, entre altres coses, visitar les xarxes i reflexionar. Massa cops passes de llarg.  Hi ha molt mala educació i poc aprofundiment. No en treus res de perdre-hi el temps. Però, de vegades, et trobes alguna sorpresa que et fa aturar… Avui ha estat una anècdota a twiter al voltant d'una paraula: UBUNTU. El fil de twitter explicava el concepte des de la idea de "jo soc perquè som tots". M'ha agradat… Millor dit, m'ha semblat preciòs.  Tu, sense la resta, no ets res; tu ets perquè la resta existeix. D'entrada he pensat que no l'havia sentit mai, o no n'era conscient. Després he recordat que l'havia vist en un documental en què Glen Rivers explicava com havia aplicat el concepte als Boston Celtics de la NBA … Immediatament he enviat l'enllaç a les meves jugadores…  Fa unes setmanes vaig escriure un article en què em queixava de l'aplicació de la Federació de bàsquet en què su

  "El que no et destrueix, et fa més fort".  No sé de qui és aquesta frase. Ni tan sols sé si és exactament així. Però, el cert, és que, després d'aquest cap de setmana, com mínim per a mi, aquesta frase adquireix un significat especial.  Hem tingut dos partits, un amb cada equip, amb dues realitats diferents. Un, intranscendent a nivell de resultat, però importantíssim a nivell mental, i l'altre, que era gairebé imprescindible guanyar. Vam guanyar els dos i això ens permet un mes i mig de treball per encarar la segona part de la competició en millors condicions. Dos equips, dues realitats. Un d'ells dins d'una aparent tranquil·litat. L'altre tot el contrari.  Ha patit una successió de terratrèmols que l'han fet trontollar i han estat a punt de destruir-lo. Després de tants anys entrenant, crec que no m'equivoco si dic que mai li havien passat tantes coses negatives a un equip dirigit per mi. I també puc dir, sens dubte, que mai havia reflexionat t