Una mica de tot

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su

1936. Febrer. El Front Popular guanya les eleccions. La dreta no accepta el resultat. Campanya dura contra aquell resultat electoral. S'indulta el govern de la Generalitat, amb Lluis Companys al front, que estava empresonat des de l'Octubre del 34. Juliol. Assassinats que són la gota que fa esclatar el cop d’estat. 2023. Novembre. PSOE aconsegueix prou suport per fer govern. Amb anterioritat, indult als polítics catalans que estaven presos. Ara, llei d'amnistia. La dreta no accepta la situació. Campanya dura contra la legitimitat d’un govern pactat democràticament. Odi al carrer i, novetat respecte del 36, a les xarxes. Per què, en una democràcia, els que es diuen demòcrates no accepten el resultat de pactes legals i legítims? Potser és perquè només són demòcrates quan guanyen ells? Un líder com Vidal Quadras que, des de les antípodes ideològiques, em mereixia un respecte, ara utilitza les xarxes per atiar odi. Massa coincidències? Veig moltes àguiles i molt braçoss en alt.

  Les aturades, forçades o no, tenen això: et donen temps.  Temps per a tu.  La clau és com administres aquest temps. Estic llegint, escrivint, escoltant persones que m’aporten per millorar o em ratifiquen en allò que pensava. Això és el que l’altre dia anomenava “autodependència”. És a dir aprendre a dependre de qui vols i d’allò que vols. Una aturada et treu estrés, eg tranquil·litza i és enriquidora, si la portes bé, si l’enfoques correctament. Avui escoltava Ricard Casas, i puc dir que m’ha ajudat a enfocar alguns aspectes d’una manera diferent. Malgrat l’entrevista gira al voltant del bàsquet, tot és aplicable a qualsevol aspecte de la vida. Una entrevista per tornar a escoltar. Hi ha molts aspectes a revisar. Però en vull destacar un per sobre de tots: “la finalitat”. Avui en dia tots tenim la possibilitat de formar-nos molt més que anys enrere. Tik tok, youtube, instagram o twitter t’ofereixen un ventall inacabable d’idees, estratègies i/o exemples que t’ajuden a tenir més conei

El meu pare deia una frase quan sentia admiració cap a algú: "em trec el barret..." Avui, jo "em trec el barret" davant Pedro Sánchez. Em sembla increible la seva trajectòria. Ho ha resistit tot, ha vençut els seus adversaris de dins i de fora del seu partit i ha convençut tothom per tal que el votin.  Chapeau. És un personatge amb sort? O, seguint Àlex Rovira, hauríem de dir amb "bona sort"? Crec que no exagero si dic que és el millor polític de l'Espanya d'aquest inici de segle XXI (algú pensarà que no és gaire difícil i possiblement tingui raó). Però també és un polític que ha enganyat quan ho ha necessitat i tinc la sensació que ara ho ha tornat a fer. Potser ho fan tots. Ja ho deia Maquiavel fa 500 anys. I, davant d’aquesta realitat, em ve al cap una altra frase que vaig escoltar en algun lloc i que sembla que és una constant en el món en què vivim i en aquest moment actual: "Si m'enganyes una vegada és culpa teva, però, si ho fas due

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m

  La convivència és un concepte que utilitzem sovint.  De fet, és indispensable si volem viure en societat. Sempre està en boca de tothom. Volem convivència al cole, a casa, a la societat o a l’equip.  Viure en convivència hauria de significar viure en harmonia, és a dir, amb empatia, companyonia, acceptació i amor. Aquest amor seria el storge i/o philia que els antics grecs connectaven amb l’afecte, l’admiració, la fraternitat i l'amistat. Ara bé, tinc la sensació que avui en dia utilitzem el concepte convivència d'una manera esbiaixada (potser sempre s’ha fet). Tinc la sensació que la convivència “va per barris”. Usem el concepte amb finalitat purament egoista. I quan algú no accepta el meu marc mental es trenca aquesta convivència. És a dir, parlem de trencar la convivència quan l'altre vol crear un marc nou, diferent al que jo vull, al que em ve marcat per tradició o al que jo estic habituat. Ho vam veure quan el 2017 segons quins mitjans de comunicació parlaven de conv