Aturada i...compromís

Aturada.

M’agrada la paraula. M’agrada el concepte.

Però no m’agrada quan és obligada.

I aquesta vegada m’han obligat a fer-la.

El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió".

La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència.

Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família.

I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins.

Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)...

I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100...

Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència. 

De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m’ha fet aturar.

Fa anys vaig llegir un llibre de Jorge Bucay que em va ajudar molt “El camino de la autodependencia”. Resumint molt, venia a dir que el secret de la felicitat, és a dir, d’estar bé amb un mateix, és tenir clar de què i de qui vols dependre.

Al llarg dels anys, crec que ho he aconseguit gairebé sempre, però aquesta vegada (com el 1994) no n’he sabut. 

No he estat capaç de controlar que uns ímputs externs  m’afectessin. I ho han fet.

El món de l’entrenador de bàsquet té això: en rep molts, i tens l’obligació de controlar-los per tal que la teva tasca no es vegi afectada i sigui el millor possible.

Quan esdevenen situacions d’aquest tipus, et passa pel cap deixar-ho córrer, baixar del carro i marxar, perquè penses que allunyant-te tot t’anirà millor. 

És llavors quan apareix un altre concepte que és bàsic en l'ésser humà: el compromís.

Marxar, rendir-me, significa abandonar aquelles persones que van apostar per mi.

Per tant, tan sols queda fer una aturada que em serveixi per aconseguir una mirada crítica i una carregada de piles.

Una mirada crítica que m’obligui a concentrar-me, encara més, en allò que sí que depèn de mi i prescindir d’allò que no puc controlar

Tornar millor de com estava és ara el meu únic objectiu…

I ajuda, i molt, veure, "sentir", que la majoria de famílies i adolescents, en el fons, entenen que tot el que fas i dius és per a ells, malgrat sovint no hi estiguin d'acord.

És la difcultat de les relacions...