Una mica de tot

Avui m'han fet arribar una història curiosa relacionada amb la Verema. M'ha semblat interessant i la vull compartir... "Bon dia  Ja que estem en època de verema avui toca formació * gastrovitivinicola * 🍷 *PER QUÈ LES AMPOLLES DE VI SÓN DE 750 ml ...?* Les ampolles de vi són generalment de 750 ml (75 cl) i no d'un litre (1.000 ml). La capacitat d'una ampolla de vi es va normalitzar al segle XIX i van sorgir les explicacions més absurdes, que corresponien a:  - La capacitat pulmonar d'un vidrier;  - Consum mitjà en un dinar;  - La millor capacitat per conservar el vi;  - Facilitat de transport ...  - Res d'això. En realitat es tracta simplement d'una organització pràctica amb una base històrica: En aquest moment els principals clients dels productors de vi francesos eren els anglesos. Però ells mai van adoptar el mateix sistema de mesures que els francesos. La unitat de volum dels anglesos era el "galó imperial" que era equivalent a 4.54609 li

Fa uns anys em va arribar aquest "conte". I avui me l'han tornat a compartir...  Segur que no és del tot o gens cert, però, com mínim fa pensar una miqueta... "Cuenta la leyenda que cierto día los colaboradores de Stalin, preocupados por la evolución de la revolución rusa y ante las miserias que estaba sufriendo su pueblo, se dirigieron al dictador para expresarle su preocupación y le solicitaron tener una reunión para buscar soluciones. Stalin, que les recibió en su casa, les invitó a acceder al patio de la misma, donde tenía varias gallinas. Sin mediar palabra el dictador cogió una de ellas y poco a poco comenzó a desplumarla viva, sin inmutarle el dolor y el sufrimiento que estaba padeciendo el pobre animal. Una vez terminó de desplumarla, la dejó en el suelo, malherida y aterida de frío y de espanto ante el sufrimiento por el que acababa de pasar. El dictador se alejó de ella, cogió en su mano un puñado de trigo y fue soltando poco a poco ese trigo al lado de su

Sí, mal de cap. Escoltar els polítics em produeix mal de cap. No els entenc. Escoltar els juristes em produeix mal de cap. No els entenc. Comparar uns i altres em produeix mal de cap. Sembla que parlin de temes diferents…  He arribat a la conclusió que cada dia soc menys intel·ligent. Deu ser que amb l'edat vaig perdent neurones i ja no les vaig reposant. He intentat seguir l'afer Puigdemont (per cert, que bo el muntatge que circula a les xarxes amb la portada de l'afer Tornassol) i crec que vivim mons paral·lels. Uns ja celebraven la seva detenció i extradició i, mentrestant,  els altres deienq que la detenció era normal, però anecdòtica, o sigui que no servia per res. Però, al mateix temps, embolica que fa fort, uns dels que celebraven la detenció deien que les euroordres estaven en marxa i d'altres que estaven suspeses (algú ho entén?). I, al bàndol independentista, aquells que fa dos dies es barallaven per la taula de diàleg anaven, correcuita, cap a l'Alguer a

Suposadament estem davant d'una setmana important en la relació entre Catalunya i Espanya ja que s'obre la famosa taula de diàleg. Després d'un debat interesting, ahir nit, en el facebook, amb un bon amic, em sorgeixen, com sempre, unes quantes preguntes que els polítics m'agradaria contestessin...  Quines expectatives/esperances tenen en aquesta taula? Amb quina idea hi van? Qui anirà a la taula per part del govern espanyol? Té, aquesta taula  un punt de "postureo" o realment se la prenen seriosament? Fins a quin punt estan disposats a cedir? Tenen l'aval del poble en allò que volen proposar i decidir? Tot plegat interessant. En el debat d'aquesta nit, jo plantejava que volia saber què passarà quan la taula de diàleg, lògicament, no arribi a bon port. Vull que m'expliquin, aquells que la proposen, què es farà. I ell em deia que aquells que proposen la unilateralitat també haurien de deixar ben clar de quina manera es portaria a terme. Tot plegat,

Avui vull compartir un proverbi xinès que he trobat rellegint un llibre de l'Anthony de Mello: "Quan l'ull no està bloquejat, el resultat és la visió. Quan la ment no està bloquejada, apareix la saviesa. Quan l'esperit no està bloquejat, el resultat es l'amor". Interessant per fer-una aturadeta.

Avui acabo el dia trist. M'acaben de comunicar que ha mort en Josep. Qui és en Josep, et preguntaràs. Doncs l'amo, cuiner i alma mater, durant els últims més de 30 anys, del Vaporetto.  Feia les millors pizzes que he menjat mai. De fet, fins i tot, li vaig suggerir que posés de nom "Oriol" a una pizza que no va mai voler posar a la carta… No sé si li ho perdonaré mai. Sempre en fèiem conya. No hi anava molt.  Hi havia anat molt.  Va ser testimoni de sopars molt especials per a mi. Formava part del meu Masnou. No sé si seguirà obert.  Serà dificil mantenir aquell punt especial que tenia. Anar al Vaporetto era saber què soparies.  Sabies quin entrant demanaries.  La pizza era evident... I de postre Haggen Dazs. Tot molt previsible, però bo.  Eren lents, però i què?  Pressa?  Per què?  Quan vas a sopar, vas a gaudir i, si t'has d'esperar, no passa res.  Quan acabàvem de sopar sortia de la cuina i petàvem la xerradeta.  De què?  Del que fos. Tot molt fàcil. És el

Fa una estona m'ha arribat per xarxes un fragment de l'entrevista que li han fet a vostè, senyora Colau, a TV3 aquest matí. Entre d'altres coses, ha dit que parlar de referèndum ara no toca perquè la gent no està per ximpleries. Potser té raó.  Potser sí que el referèndum és una ximpleria i hi ha altres coses més importants. Si féssim una llista de coses importants per a la ciutadania, en algunes ens posaríem d'acord i en d'altres, no. I de què depèn aquesta llista? Doncs de la realitat que viu cadascun dels ciutadans que fessin la llista. Recordo, per exemple, quan vostè era tan sols una activista lluitant en pro de l'habitatge.  Era molt radical, oi? Es fa evident que necessitàvem, i seguim necessitant, una llei d'habitatge.  Una llei que intenti protegir el llogater, però també el propietari.  I aquesta llei hauria de resoldre un seguit de qüestions. Què passa amb els pisos ocupats i destruïts per persones que no tenen cap respecte per res ni per ningú? 

  Ahir va arribar la primera convocatòria de la selecció cadet per al campionat d'Espanya que es celebra durant les Festes de Nadal. Aquest tipus de convocatòries generen uns sentiments interessants en els que podem intervenir els que ens dediquem, o ho intentem, a l'educació/formació de les jugadores. Abans que surtin els resultats es barregen bàsicament dues idees. D'una banda, incredulitat ("és impossible que jo pugui ser a la llista, n'hi ha de molt bones") i, d'altra, il·lusió ("ostres, potser sí que hi seré, a veure…) que s'acaben convertint, quan els comuniquen la decisió, en alegria i frustració. I aquí comença la part interessant. La que és convocada està feliç tot i que, de vegades, no entén com és que ha estat elegida (modèstia o falsa modèstia?). I la que no està convocada té dues sensacions, o bé se sent frustrada per no ser-hi, encara ja potser ja podia sospitar que no entraria. I això és interessant perquè, fins ara, tot és extern:

  "Valor" és una paraula que tenim sempre damunt la taula i que està en boca de tothom. És un tema recurrent i n'he parlat altres vegades…  Sí, em repeteixo, però sempre he pensat que el que considerem important cal rellegir-ho, repensar-ho i, si s'escau, modificar-ho. La vida són etapes i vivències de les que, sempre, cal aprendre. Parlava del concepte "valors" Els exigim als fills, germans, pares i parella, però també als alumnes, als companys i als amics. En definitiva, a tots aquells que ens envolten. Això acaba teixint una teranyina que es va fent extensa i arriba a tothom. Quan comença un nou curs, després d'unes merescudes vacances, esdevé, un altre cop, el concepte de moda: l'educació rn valors. Però quins valors són els correctes i, per tant, hem de practicar? Empatia, resiliència, ordre, honestedat,... No acabaríem mai. Però sovint sorgeix un dubte que ens preocupa. Es fa evident que aquell valor que jo considero fonamental potser no és tan