Vaporetto... un cúmul de records
Avui acabo el dia trist.
M'acaben de comunicar que ha mort en Josep.
Qui és en Josep, et preguntaràs.
Doncs l'amo, cuiner i alma mater, durant els últims més de 30 anys, del Vaporetto.
Feia les millors pizzes que he menjat mai.
De fet, fins i tot, li vaig suggerir que posés de nom "Oriol" a una pizza que no va mai voler posar a la carta…
No sé si li ho perdonaré mai.
Sempre en fèiem conya.
No hi anava molt.
Hi havia anat molt.
Va ser testimoni de sopars molt especials per a mi.
Formava part del meu Masnou.
No sé si seguirà obert.
Serà dificil mantenir aquell punt especial que tenia.
Anar al Vaporetto era saber què soparies.
Sabies quin entrant demanaries.
La pizza era evident...
I de postre Haggen Dazs.
Tot molt previsible, però bo.
Eren lents, però i què?
Pressa?
Per què?
Quan vas a sopar, vas a gaudir i, si t'has d'esperar, no passa res.
Quan acabàvem de sopar sortia de la cuina i petàvem la xerradeta.
De què?
Del que fos.
Tot molt fàcil.
És el que té la complicitat amb les persones.
A vegades no cal més enllà.
Tenia com a hobbie fer maquetes.
El ferrari i el vaixell pirata eren els meus favorits.
I les imatges d'Itàlia a les parets...
Tanco els ulls i hi soc.
Trucaves...
"Josep, reserva'm taula"
"A quina hora vindràs?"
"A quina hora obriu?"
Tot molt fàcil.
De vegades, tot, en la vida, hauria de ser més fàcil.
Amb la seva mort acaba una part del meu Masnou.
La Míriam fa dues setmanes em deia:
"Hem de fer un Vaporetto"
Sí.
Ho dèiem així: fer un Vaporetto.
Tot acaba…
I el Vaporetto, també.
Hi havia anat molt amb en J. Carles.
A l'Aina li encantava.
Havíem fet uns quants "mano a mano" ella i jo.
Sempre en secret.
Li encanten els secrets.
Quan la Míriam tenia alguna coseta al cole i s'emportava la Núria, se m'acostava l'Aina i em deia:
"Papa, anem al Vaporetto?"
Sempre a cau d'orella.
Complicitat.
Avui, amb la trista notícia, tanco una pàgina més del meu poble.
Masnou estarà una mica més orfe.
Una pizzeria petita.
Sí, però entranyable.
Tot acaba.
Tot?
No.
Tot no.
Seguim.
La portaré dins meu com tantes altres coses de la meva adolescència i joventut: el pub del Casino, Scucs, Spinaker… i ara el Vaporetto.
Gràcies, Josep, pels entranyables migdies i nits que, d'alguna manera, formen part de qui soc jo
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada