Una mica de tot

Fa dies que vull aprofundir-hi… Sé que se'm qüestionarà i se m'atacarà, pero tant se val... Ahir, el meu germà em deia que les xarxes socials són nocives i negatives. I em feia una reflexió: "A qui li importa què penso jo?" Possiblement tingui raó. És possible que a molta gent li importi poc com pensa, però quan l'escolto aconsegueix fer-me trontollar alguna cosa…i això crec que és molt valuós. És per això que m'agrada escriure. M'ajuda a reflexionar, a ordenar idees. Em permet posar "sobre la taula" pensaments que sovint no tinc prou presents. I potser algú ho troba útil. Des que va  començar el "show" Rubiales, he llegit molts tuits i articles i he escoltat entrevistes i col·loquis. Fent-ne una síntesi, potser massa simplista, diria que hi he vist tres perfils que es diferencien: aquells que no hi veuen res a criticar; aquells que es posicionen obertament en contra de l'actuació i de tot el que hi ha penjat després; i aquells que

Pugem al cotxe i desfem les corbes de la carretera que ens ha portat a Tamariu. Estiu. Tamariu és sinònim d'estiu. Fa més de 20 anys que no hi ha cap estiu en què no hi anem a passar com mínim un dia.  Primer, la Miriam i jo.  Ara, ja fa anys, amb les nenes. De ben segur que hi ha platges millors i amb menys gent, però Tamariu té quelcom especial. Ja hi veníem de petits amb els meus pares. Les fotos a la roca són les mateixes de tota la vida. Tamariu és part de la Nostra Costa Brava. La mires des de l'aigua i manté molta part de l'encant que molts altres indrets ja han, malauradament, perdut. La mires des de la sorra i admires les seves roques i el color de les seves aigües.   Hi sobren les barques ancorades? Possiblement. És millor venir-hi en altres moments de l'any?  Segur. Massa gent? També. Però tant se val... Arribar aviat et permet aprofitar el dia i posar les tovalloles a tocar de l'aigua. La sorra crema i les pedres fan mal als peus. Avantatges del "be

Avui hem fet "tarda de cine". Feia massa temps que els 4 no hi anàvem. Al Centru passaven "Barbie". Ens n'havien parlat bé i teníem curiositat. Hem arribat faltant 15 minuts i només hi havia dues persones. "Cine" de poble. Amb tot el respecte del món. Crispetes, aigües i a gaudir. Me n'he anat lluny, molt lluny.  M'han vingut al cap la Catequística i la Calàndria.  Els "cines" de la meva infantesa i joventut. Aquella època amb què amb poquet eres feliç… Aquell cine de poble que defineix tan bé la meravellosa "Cinema Paradiso". Una més d'aquelles coses que la modernitat ens ha "robat". Quan ha començat la pel·lícula m'he dit: "mare meva, quina peli. Què faig aquí?" De fet, he vist alguna mirada de reull de les meves filles una mica sospitosa... Però he començat a intuir per on aniria. S'ha anat fent interessant. M'ha semblat una crítica molt original de la societat que, amb el pas dels segl

Ja soc a casa. 42 dies després. Són les 0h. Estirat al llit, al meu llit, escric l'últim post. És un post que em serveix per tancar aquesta "aventura". Una aventura estranya, difícil, complexa, i que, des del punt de vista dels resultats, no ha anat tan bé com haguéssim volgut. Ha estat una "aventura" que ha tingut moltes lectures diferents, que voldria recordar en aquest últim escrit. Ha estat una experiència vital, que m'ha portat a descobrir una realitat del dia a dia radicalment diferent a la que tinc a casa meva. Rellegir els 42 posts anteriors, m'ajudarà a tenir-la sempre present. Ha estat una descoberta del bàsquet africà, un bàsquet diferent a l'europeu i del que m'emportaré detalls interessants. Ha significat una relació amb persones a qui no coneixia i que, en general, m'han ajudat molt a "situar-me". Anar sol a un lloc no és gens fàcil quan no hi coneixes ningú. Ha estat haver-me d'espavilar a marxes forçades (20 dies

  Aeroport de Doha. 1 de la matinada. A punt d'embarcar cap a Barcelona. Ja he deixat Àfrica. Han estat 40 dies. Incoherències del temps. Una eternitat lluny de casa i una misèria des del punt de vista esportiu. M'hagués agradat que n'haguessin estat 43, però no ha pogut ser. M'he llevat amb un sentiment curiós.  Ja tenia la sensació d'estar de camí a casa, però sabia que, abans, havia de "tancar" aquesta etapa. Havia de fer balanç, amb la màxima responsable, de tot plegat. Han estat gairebé dues hores en què, en primer lloc, hem fet una avaluació del que, d'una banda, han estat aquests 40 dies, amb les seves dificultats i encerts, i del que, d'altra banda, per a mi, és la realitat del bàsquet femení d'Angola. Crec que sempre és bona una mirada externa que, sense prejudicis, expliqui el que veu. Una vegada haver fet una mirada al passat i present, li he exposat les bases del que, sempre segons el meu punt de vista, hauria de ser el futur del bà

Ja ho he pait. No ha estat una nit fàcil.  Després de perdre, no pot ser-ho de cap manera. Quan m'he llevat, he fet la meva rutina diària d'anglès amb l'objectiu de fer una mica millor la propera roda de premsa… No costarà gaire, oi? Esmorzo i em poso a treballar. Estic enllestint una llista de jugadores a seguir per a properes convocatòries de selecció. És una primera llista a la que s'hauran d'afegir jugadores que potser han passat desapercebudes fins ara o que encara són de categories inferiors. És per a un projecte de jugadores a dos anys vista per tal d'ajudar a recuperar el prestigi del bàsquet femení angolès. Crec que és honest per la meva part fer la llista i lliurar-la als responsables de la FAB. Estem en un punt de màxima caiguda, però crec que també és el punt d'inici de la remuntada perquè estem aquí amb un grup de jugadores molt renovat respecte d'últimes llistes Dos anys de feina ben planificada poden donar per a molt. I ho crec perquè hi h

No ha pogut ser. Què difícil és fer un post després d'haver perdut i quedar eliminats. No n'hem sabut. Pensava que en teníem prou amb el que havíem preparat i no ha estat així. Toca fer balanç. El balanç és triple. La primera part del balanç és negativa. Quan un equip té un objectiu i no s'assoleix, el balanç mai pot ser positiu. Jo m'havia posat un objectiu molt clar: arribar a quarts de final, i no l'hem aconseguit. Per tant, sense excuses.  Podem trobar explicacions que poden ajudar a entendre el per què de l'eliminació, però no toquen en un post d'aquest tipus. Les explicacions les donaré als responsables de la Federació perquè sàpiguen de primera mà el que jo opino i valoro. La segona part del balanç és il·lusionant. Hi ha una quantitat de jugadores joves amb un potencial molt gran per fer un important canvi generacional i competir a molt bon nivell a l'Afrobasket de 2025.  S'ha de fer un projecte de treball a dos anys vista per tal que el creix