Una mica de tot

6 del matí. Em desperto i començo a fer feina. Toca preparar els entrenaments de demà i el guió de la reunió amb l'staff. Baixo a esmorzar. Buffet lliure. Vaig provant diferents menjars i molta fruita. Alguna no l'havia provat mai. És el paradís de la fruita. A Luanda no es veu tant, però a Benguela, que té un punt més rural, et topes amb parades de fruita pel carrer i amb dones que la porten amunt i avall sobre el cap. Sí, com a les pel·lícules… A les 10h, he conegut al meu staff. He conegut el que serà el meu "matrimoni" durant el proper mes. Passarem tantes hores junts! Reunió agradable, però intensa. Tocava explicar què vull d'ells, què necessita l'equip de cadascú i quina serà la filosofia de treball i de joc… Els faig preguntes sobre les jugadores. Al cap i a la fi ells són qui les coneixen. Val a dir que hem tingut bona sintonia. La que serà l'ajudant principal es l'entrenadora de l'equip que dimecres es va proclamar campió de Lliga. I l'

5 del matí. Toca llevar-se i anar cap a l'aeroport. M'espera Luanda per començar la feina de veritat.  Fins ara tocava observar i preguntar. M'havia de situar… Encara no ho estic, però començo a tenir opinió sobre les jugadores i em vaig fent una idea de tot plegat. Arribem a l'aeroport i no hi ha ningú per fer el check in. L'aeroport està literalment desert: ni passatgers ni empleats Tan sols una noia asseguda en una taula a l'entrada de l'aeroport que ens diu que arribaran en una estona. Encara hi ha coses que em sorprenen.  Al cap de mitja hora de ser allà, arriba una hostessa. Facturem i esperem.  Aprofitem per emorzar (hi ha una barra de bar a tocar de la porta d'embarcament). Aeroport molt familiar. Entrepà calent amb pa de motlle de tonyina i formatge. Deliciós.  Gairebé no tenim temps d'acabar i toca embarcar. Caminem pel mig de l'aeroport cap a l'avió.  L'únic avió en tota la pista. Pugem. 20 passatgers mal comptats. Enlairar-se

Dimecres 28.  Avui és el tercer partit del play off final i, per tant, passem l'últim dia a Benguela abans de tornar a Luanda.  Vindrem, un altre cop, a aquest província el proper dimarts per començar el stage de preparació. Aquest matí toca feina tàctica i de programació. La zona de piscina és ideal per fer-ho. Música suau, ningú que molesti… Entorn privilegiat. Ja tinc bastant clar com vull que jugui la selecció. Ara faltar encaixar les peces. I aquesta és la segona part de la feina que em toca fer avui: donar la llista definitiva de convocades per començar a treballar divendres a la tarda després de la presentació oficial. Per ultimar la llista, aquesta tarda tinc l'oportunitat de veure unes quantes de les jugadores que hi seran. La llista està gairebé feta, però sempre hi pot haver petits canvis… Mig matí.  Faig un break. L'Aina ha acompanyat la Miriam al cole i  ja parlaré amb elles a la nit, però aprofito per xerrar amb la Núria. S'ha quedat a casa a fer companyia

Primer dia que em llevo a Angola, primer dia complert Avui no ha estat un dia fàcil. L'hotel està prou bé. El llit, ampli. El menjar força bo. Només un problema, no arriba el wifi a l'habitació i he de baixar a la zona comuna per poder treballar. A les 9.30 ja estàvem en marxa. L'home fort de la FAB, el Silvio, ens ha vingut a recollir a l'hotel per anar fins a Lobito. En un hotel d'aquesta ciutat portuària s'hi està el president de la FAB i me'l volien presentar. El trajecte, poc més de mitja hora per fer 42 km, se m'ha fet llarg i distret al mateix temps.  Hi havia tant a mirar! El Silvio, de cop i volta, em diu: "Esto es África." Imagino que m'ha vist observar-ho tot. I és que no es pot deixar de mirar-ho tot. Cada detall, cada persona i cada paisatge. De cop i volta et trobes un lloc al mig del no res en què s'hi acumulen un munt de motos (tothom va en moto) amb molt a gent que aparentment no fa res. Per la carretera et vas creuant

Ara sí. Ara ja començo a tocar la realitat. De l'aeroport a buscar la Naci (és vicepresidenta de la Federació i m'està ajudant a situar-me amb les jugadores), conec una mica la realitat de la ciutat. Un món diferent. No valorem prou què tenim. El trànsit infernal. Conducció, campi qui pugui. No hi ha carrils, no hi ha semàfors, a les rotondes entres pitant i ja s'apartaran...  Mama, por. Esmorzar i cap a l'aeroport de vols domèstics. Tenim vol a les 9h cap a Benguela per veure el segon partit de la final. 8.30h. Arribem a l'aeroport i ja han tancat facturació.  Caos. Al mig de l'aeroport em toca obrir la maleta i treure el que puc necessitar els dos propers dies….Amb sort m'enviaran la maleta via bus i arribarà aquesta nit o demà al matí Calma. Sempre calma. 9.30h. Havien tancat facturació, però portem més d'una hora dempeus i encara no hi ha notícia del vol. Amb això ja fa més de 24 hores que vaig sortir de casa i encara ni m'he dutxat ni m'he e

Avui sí.  Amb 30' de retard, però ja ha començat l'aventura. Vol plàcid fins a Casablanca i 7 horetes fins embarcar cap a Luanda. Calma. 7 hores donen per molt.  Llegir, programar entrenaments, mirar partits per conèixer les jugadores… Aixeco el cap de la lectura i toca badar (verb preciós), veig noies amb una elegància que els surt de dins. M'ha sorprès veure poques dones tapades.  Ni un crit, silenci respectuós.  Educació.  Potser tenim massa prejudicis… Ja són gairebé les 21h. Queda poquet per embarcar cap a la destinació final. La tarda ha estat interessant. Mai havia estat a Africa. De fet, encara no puc considerar que hi sigui. He observat molt. Viatjar ajuda a tenir perspectiva. Pensava que veuria menys blancs. És cert que, pel que veig a la pantalla, Casablanca es un punt de connexió de molt vols tant a Europa com a la resta d'Àfrica. Destinacions que no havia escoltat mai. Ens (em) falta molta cultura i coneixement d'altres continents. He viatjat poc. Vull

15.30h. La Míriam, amb bon criteri, em diu que ja hauriem d'anar cap a l'aeroport. Podem trobar problemes a la carretera (sortida de cap de setmana, revetlla…). A les 17h ja som a la cua del check in amb tres hores d'antelació. Tot perfecte.  La cua no es mou. Sembla que n'hi ha que es van colant. Una hostessa ens ho explica. Primer facturen els que es queden a Casablanca i després els que tenen connexions amb altres destinacions. Ens aniran cridant. Cap problema. Tenim molt marge. Miro al meu voltant. Roba de tots colors. Multitud de llengües. Molts, entre ells, parlant-se en castellà o català, llengua comú. Interessant la multiculturalitat. Soc l'únic blanc. M'hi hauré d'acostumar. Educació exquisida. Ni un crit, ni un mal to. Sovint tenim massa prejudicis… Pregunto a l'hostessa, com a curiositat, quantes connexions diferents es faran a Casablanca. M'ensenya un full i en compto unes 15 de diferents. S'han d'ordenar les maletes... Portem una

Setmana Santa. Entrenament al Palau. Entra a pista en Pep Clarós acompanyat d'una noia alta amb pinta d'exjugadora. Me la presenta. Havia jugat a Espanya uns quants anys enrere i v e com a cap d'expedició d'un grup de nens angolenys que venen a jugar el torneig de la UEM. De cop, sense més, el Pep em pregunta si veuria amb bons ulls anar aquest estiu a Angola a dirigir la selecció femenina absoluta que "potser" ha de disputar el Campionat d'Àfrica. No m'ho penso gaire. Sona a repte. Li dic que sí. Em diu que no em faci il·lusions, que no és probable perquè en la ronda prèvia classificatòria van ser eliminades. Hi ha alguna opció que els puguin repescar, però tot molt incert. Aquí va quedar la conversa. Passen els mesos sense notícies i programo el meu estiu de tecnificacions. De cop, dimarts passat em truca el Pep i em diu: ", acaben de repescar Angola per al Campionat i demà et trucaran".  Dit i fet. Dimecres em truca el vicepresident de la

Gairebé ha passat una setmana de la final 4 del cadet de 1r any. Números a la mà, si, a principis de temporada, ens haguessin dit que aconseguiríem el que hem aconseguit, ho hauríem signat amb els ulls tancats. Sí. Els resultats han estat excel·lents i hem aconseguit que un equip que, en la seva temporada infantil, no aconseguia mantenir una continuïtat en els partits, s'hagi transformat en un equip amb mentalitat guanyadora.  Gran feina de les jugadores, perquè aquest canvi de "xip" no és fàcil de lograr. Però estem en bàsquet de formació i, sense desmerèixer els resultats que tothom pot comprovar (tan sols tres partits perduts en tota la temporada), cal fer una anàlisi més profunda de la temporada. Teníem molts reptes que serien massa llargs d'explicar... Però sí que hem de parlar de la base de tot: no puc, ni vull, iniciar una temporada sense plantejar-me dos reptes que van més enllà dels resultats. Són reptes senzills de plantejar, però, sovint, complicats d'a