Angola (5)

Primer dia que em llevo a Angola, primer dia complert

Avui no ha estat un dia fàcil.

L'hotel està prou bé.

El llit, ampli. El menjar força bo.

Només un problema, no arriba el wifi a l'habitació i he de baixar a la zona comuna per poder treballar.

A les 9.30 ja estàvem en marxa. L'home fort de la FAB, el Silvio, ens ha vingut a recollir a l'hotel per anar fins a Lobito. En un hotel d'aquesta ciutat portuària s'hi està el president de la FAB i me'l volien presentar.

El trajecte, poc més de mitja hora per fer 42 km, se m'ha fet llarg i distret al mateix temps. 

Hi havia tant a mirar!

El Silvio, de cop i volta, em diu: "Esto es África."

Imagino que m'ha vist observar-ho tot.

I és que no es pot deixar de mirar-ho tot. Cada detall, cada persona i cada paisatge.

De cop i volta et trobes un lloc al mig del no res en què s'hi acumulen un munt de motos (tothom va en moto) amb molta gent que aparentment no fa res.

Per la carretera et vas creuant gent amunt i avall. Kilòmetres i kilòmetres per davant. Als camps, la gent treballant.

De tant en tant, el que podria semblar un poble. Cases de fang. Tot molt bàsic, molt senzill.

M'ha vingut al cap quan de petit anava en tren fins a Barcelona i passava pel Camp de la Bota. Algunes cases (si se les pot anomenar cases), però, tenen antena de televisió.

En cotxe tot passa molt ràpid. La seva vida va a un altre ritme.

L'hotel on s'està el president contrasta amb tot això. Un hotel a la platja que desprèn calma i confort. Ens espera en una sala molt gran amb uns finestrals inmensos que donen a la platja.

Tres quarts d'hora de conversa. Tot molt tranquil. No sembla que estiguem preparant una Copa d'África.

Faig preguntes. Sensació que em volen ajudar en tot allò que els sigui possible. No és una federació amb moltíssims recursos.

Tan sols em deixen clara una cosa: ells no es posaran en res. I em donen una idea important: anar renovant la selecció, sense deixar d'intentar competir al màxim. 

Penso igual.

Són conscients que no tenim una selecció de les més potents…

Veurem.

Un repte més.

Tornem a l'hotel. Dinar i descans.

Tarda lliure en què em dedico a programar i veure jugadores. Feina que no m'impedeix que el meu cervell vingui a Argentona…

4 hores sol. En algun moment em plantejo què faig aquí. Pensaments que no duren gaire, però que hi són. De seguida, la ilusió i el repte superen aquests moments.

Ara ja tinc clar quines 22 m'emporto als primers entrenaments. Una barreja interessant de joves i veteranes. Ja tinc ganes d'estar a pista.

Em sorgeix un dubte: Aguantaran el ritme d'exigència a que estic acostumat?

Vaig a dormir.

Demà, tercer i definitiu partit de la final a les 18h. Matí de feina.

A seguir