Una mica de tot

S etmana Santa diferent. Deixo la família i em dedico a les meves jugadores, als meus equips. Compartim, és a dir, ens enfadem, ens ajudem, ens frustrem, ens alegrem, competim i compartim. En una paraula, vivim el que jo anomeno la “vida en petit format”. Ha acabat, i hem guanyat i hem perdut, però, si hem volgut, hem obert la mirada i hem après. Sí, hem après, perquè hem entès que, des de dins, es poden canviar dinàmiques; hem après que, des de dins, es poden veure les coses de diferent manera. Soc (o millor dit, fins ara, era) enemic dels tornejos. Em semblaven una pèrdua de temps; em semblaven un anar a jugar per jugar, mentre havies de controlar jugadores, “desbocades” a la nit, d’habitació en habitació. M’ha costat entendre (digue'm tonto) que els tornejos, ben portats, tenen molts aspectes positius perquè ajuden a veure les jugadores des de diferents punts de vista, i es donen feedbacks que, en el dia a dia d’un equip, són impensables.  És un moment en què pots repartir els m

Sempre he pensat, i ho he deixat escrit alguns cops, que som la suma del que hem viscut. I dins d'aquesta suma no podem oblidar-nos de la música. La meva relació amb la música comença amb els concerts d'en Lluis Llach i el Ramon Muntaner al Casal d'Alella. Després vindria la Dharma amb les caminades d'anada i tornada pel Camí del Mig fins a Premià…. Però les tardes d'estiu a Fontanills 45-47 em van portar a conèixer nova música: Who, Free, Genesis, Pink Floyd… Ara bé, n'hi ha una que em va captivar per sobre de tots: la de Supertramp. Si hi ha dos músiques que han marcat la meva vida de manera constant són la de Lluís Llach i la de Supertramp.  Ben diferents, però, dins meu, es van complementar perfectament… Avui em ve de gust parlar de Supertramp. Vaig tenir l'oportunitat de llegir "Huellas de vagabundo. Una historia de Supertramp" de l'Abel Fuentes. És un llibre interessant per a aquells per als que la música de Supertramp ha estat i segueix

Porto uns quants anys en això del bàsquet i, gairebé els mateixos, en el món de l’educació. Sempre dic que hi ha moltes coses en comú en ambdós àmbits. Una d’elles és “l’obligació de”… Com a mestre i com a entrenador les obligacions venen amb el sou i amb la responsabilitat de la tasca en sí. Ens toca escoltar (gens fàcil), explicar/ensenyar (apassionant), corregir (cada dia menys acceptat), decidir (sovint criticat), seguir aprenent (“roba” molt temps…“invisible” per a la resta)... i algunes més, potser menys “importants”, però igual de necessàries. N’hi ha una altra, però, que és molt visible i aparentment divertida: Anar de colònies i tornejos. Des de sempre, com a mestre, saps que et “toquen” uns dies a l’any en què “has” d'acompanyar els alumnes al viatge de fi de curs, a una esquiada o, simplement, de colònies. Són moments genials per als alumnes i els recorden, sovint, per sempre. Anècdotes i més anècdotes que els fan somriure durant molts anys. Quan acaben, el mestre torna

Des que va començar el curs, us toca anar vivint el que serà l’última activitat/esdeveniment a l’escola, la vostra escola. Sí, esteu a un pas de marxar en un camí de no retorn. Avui ha tocat el Dia de l’Esport, el vostre últim Dia de l’Esport. Mentre intentava fer d’àrbitre, us anava mirant… i us veia gaudir. Heu jugat i heu competit. Ho heu donat tot i amb un comportament exemplar i un somriure als ulls en tot moment.  Us vull felicitar. Però, per sobre de tot, heu animat el dia. Quan no us tocava jugar, heu ballat, heu cantat i heu fet de speakers.  Us ho heu passat “pipa”. En resum, heu fet palès què vol dir Viure (en majúscules) el Dia de l'Esport de Sta. Maria del Pino. A la tarda, no us tocava venir i hi éreu gairebé tots.  Heu donat exemple als petits i us ho heu passat d’allò més bé en el tradicional partit contra els profes. Però el que més m’ha agradat, i li vull donar molt valor, és que he tingut la percepció d’un grup unit. I aquí m'agradaria destacar la gran feina

  Ahir va ser un dia especial. Em vaig llevar assimilant la mort d’un company de classe, el Quico. Són uns quants companys que anaven a classe amb mi que ja ens han deixat. Això et fa obrir els ulls, perquè la realitat de la mort és quelcom que no ens plantegem si no és perquè ens toca de prop com és aquest cas. Vaig començar el dia escrivint unes línies dedicades al Quico adreçades a aquells que també en van ser companys. Però la vida, vulguem o no, segueix i tocava anar a classe. I ahir, de casualitat, tenia programat, per als alumnes de 4t d’ESO d’ètica, veure una pel·lícula entranyable, i profunda al mateix temps, “Tuesday with Morrie”. Basada en una història real i publicada per un dels protagonistes - el periodista Mitch Albom - relata la relació entre ell i el seu antic professor Morrie Schwartz, al llarg dels últims mesos de vida d’aquest últim. Lliçons de vida espectaculars. Llibre i pel·lícula que recomano especialment. Silenci sepulcral a l’aula. Emocions i llàgrimes als ull

Mirar enrere… Diuen que et fa venir nostàlgia. És dolenta la nostàlgia? Depèn. Però mirar enrere, a part de nostàlgia, també porta records.  La qüestió és com vius els records. “Els Convidats” van definir aquests records en una meravellosa cançó: “Records,  que, amb els anys, van guanyant valor,  als quals el pas del temps, la pols i la foscor no han tret el seu encant ni el seu sabor. Que lluny i que a prop,  que fràgils, que forts,  tan nostres, tan íntims,  tan estranys. Estius adolescents,  vacances al mar,  escola, companys,  Nadal, cap d'any  -tan nostres, tan íntims tan estranys.” El col·legi Champagnat ens va unir.  Als vols del 1966-1967, alguns una mica més tard, molts de nosaltres vam creuar per primera vegada la porta de “Dos de maig”. Allà ens vam conèixer. Es van començar a gestar complicitats que, en alguns casos, van portar a vincles molt estrets. Molta conya a classe…Foca, Morsa, Lucio, Lute, …comptant els tics de cadascun d’ells.  Sovint, també emprenyant-nos, men

Avui he escoltat la resposta que Silvia Orriols va donar en el ple de l'ajuntament de Ripoll i he decidit  donar el meu parer sobre la realitat que percebo ara mateix a Catalunya. Vull reflexionar sobre les sensacions que tinc de tot plegat. Potser em poso en un jardí, però... Fa 13 anys vaig començar a anar a les manifestacions que convocaven tant la ANC com els partits polítics que defensaven una realitat diferent per a Catalunya. Es van omplir els carrers i la gent va forçar el govern a convocar eleccions i, fins i tot, a fer un referèndum d’autodeterminació. Després de mogudes, il·lusions, promeses i moltes coses més, hem arribat al 2024 i, no solament no s’ha avançat en les promeses d’uns i altres, sinó que s’ha retrocedit. L’Estat ha perseguit (i segueix perseguint) persones que simplement es manifestaven, ha empresonat polítics i activistes, ha “obligat” polítics a marxar a l’exili (alguns ho anomenen fugar-se…no hi entraré), ha incomplert els pressupostos, ha menyspreat la