De colònies i tornejos...
Porto uns quants anys en això del bàsquet i, gairebé els mateixos, en el món de l’educació.
Sempre dic que hi ha moltes coses en comú en ambdós àmbits.
Una d’elles és “l’obligació de”…
Com a mestre i com a entrenador les obligacions venen amb el sou i amb la responsabilitat de la tasca en sí.
Ens toca escoltar (gens fàcil), explicar/ensenyar (apassionant), corregir (cada dia menys acceptat), decidir (sovint criticat), seguir aprenent (“roba” molt temps…“invisible” per a la resta)... i algunes més, potser menys “importants”, però igual de necessàries.
N’hi ha una altra, però, que és molt visible i aparentment divertida: Anar de colònies i tornejos.
Des de sempre, com a mestre, saps que et “toquen” uns dies a l’any en què “has” d'acompanyar els alumnes al viatge de fi de curs, a una esquiada o, simplement, de colònies. Són moments genials per als alumnes i els recorden, sovint, per sempre. Anècdotes i més anècdotes que els fan somriure durant molts anys.
Quan acaben, el mestre torna cansat (i satisfet i alliberat, si no ha passat quelcom negatiu i important), baixa de l’autocar, s’acomiada dels alumnes i marxa a casa.
En el món del bàsquet, el concepte colònies/viatge/esquiada pren forma en els tornejos. I aquí hi tenim un factor afegit: intentar competir i gestionar minuts de joc. Quan acaben els partits, malauradament, sempre hi ha algú frustrat, trist o enfadat. Inevitable. Quan les expectatives no s’adiuen amb els resultats o rendiments, acostuma a passar: minuts, encert, sensacions… Aquí ve la importància, com a jugador, de saber gestionar bé el grau de tristesa o frustració, i el temps que permets que “visquin” amb tu. La clau és aprendre a fer-ho, mirant-se dins. Llàstima que massa sovint es faci mirant cap a l’exterior…
Un aprenentatge més.
Tant en els “viatges” de cole com en els tornejos, sovint, el mestre i l’entrenador se senten “sols”. Famílies i nens veuen com una obligació més el fet d’acompanyar els seus fills a aquestes activitats i, sovint, també obliden agrair aquest temps i dedicació.
Llei de vida, suposo…
Totalment d’acord. Estic igual que tu. És per això que quan el meu fill va de torneig agraïm als entrenadors la seva dedicació i experiència. Gràcies per aquestes reflexions que a mi m’ajuden tbé a remoure i agafar forces per la setmana vinent a les aules
ResponEliminaGràcies a tu per llegir-me i donar-me el teu feedback
ResponEliminaEn general les persones som poc agraides i demostrem poca empatia… suposo que és cosa de la raça humana. Sempre ens ha de quedar la sensació de feina ben feta 😊😊😊😊😊
ResponEliminaMolt d'acord. Gràcies oel feedback
EliminaPrimer de tot GRACIES
ResponEliminaPersonalment i com a pare de jugadora, crec que moltes vegades pequem de ser poc agraits.
Crec que heu fet un gran torneig, pero aixo a qui li toca fer la valoracio es a tu.
Com a pare crec que moltes vegades nomes ens preocupem dels minuts que a jugat la meva filla i de si ho ga fet be o no i no valorem realment com s’ho han pasat.
Jo hem quedo amb lo que’m va explicar la meva filla tornant de Farners, un cop se li havia pasat la emprenyamenta d’haver perdut la final.
Quan li pregunto com ha anat, i hem respon super be papa, ens ho hem pasat molt be i hem rigut molt amb l’Oriol, als apats ens hem fer un fart de riure amb les seves bromes, anepdotes, les pasejades despres de menjar ( amb algun que altra ensurt😜 ), lo macos i be que ens han tractat la Gloria i el seu marit a l’hotel, lo be que hem menjat…….
Per tot aixo i molt mes.
Gracies Oriol
❤️❤️❤️🏀🏀🏀
Elimina