Una mica de tot

Diumenge. 7 del matí. Estirat al llit, amb les gates als peus i la Míriam dormint al costat.  Primera nit a casa després d'una setmaneta a Broto, a les portes de la Vall d'Ordesa. Toca fer balanç. Hem fet una mica de tot. Hem caminat molt; han fet barranquisme i muntat a cavall ( jo no he pogut, maleït escafoides); ens hem arribat fins a Formigal i Jaca; hem menjat molt, i molt bé (quina carn de vedella…); i ens hem deixat guanyar per la Míriam al Catan… Però, per sobre de tot, hem rigut, hem gaudit i hem fet família. Coses senzilles, res espectacular. Perquè, al final, la vida està en els petits detalls, no, en les grans coses. M'emporto tot això. Veure les cares de l'Aina i la Núria gaudint de tot; veure la cara de la Míriam mentre observa les seves filles; i "viure" aquests dies especials, que s'han fer tan curts, al costat d'elles. Però m'emporto quelcom més important, més íntim.  Gaudir no del que tens o del que fas, sinó gaudir del que ets.

De ben petit els meus pares em van inculcar que sempre calia ser agraït, i aquest matí a arrel d'un tall de veu de l'Antonio Martin (president de l'ACB) m'he vist en la "necessitat" d'escriure aquestes línies. Va per tu, Emili. Però abans, permet-me que et compari amb el, possiblement, màxim referent en el bàsquet de formació masculí espanyol, en Miquel Nolis El vaig conèixer primer a ell.  Ell no tenia ni idea de qui era jo. Jo tenia uns 23 o 24 anys i tot just començava a fer els meus "pinitos" i ell ja entrenava als equips de base de la Penya. Ja havien passat per les seves mans els Villacampa, Jofresa, Morales... Anava a a veure els seus partits. I el vaig poder veure entrenar. Era metòdic, detallista, però exigent. Sí, amb el Miquel es complia un concepte que molts entrenadors voldrien per a ells: els jugadors que passaven per les seves mans tenien un segell, tenien el seu segell: tècnicament eren difícilment millorables. La Penya formava ju

Vaig prometre que seguiria… D'on venim? Gran pregunta. La Història, cadascú la llegeix a la seva manera. Els fets són inqüestionables. La seva interpretació, no tant. Tots tenim la potestad de "llegir" la Història amb els ulls que vulguem. I aquells fets, curiosament variaran. Per què avui passen els fets que estan passant és la pregunta interessant. Per què estem en el moment que estem? Qui n'és responsable? La Constitució del 78? El Franquisme? Potser la II República? O la crisi econòmica? Deuen ser la globalització i el capitalisme? Respostes per a tots els gustos. Segurament, si ho sumem tot, ens hi podem acostar… Però a mi m'agradaria anar més enllà. Fa anys que vaig escriure que Espanya no pot canviar.  No és que no m'estimi Espanya com a territori i com a gent.  He conegut persones fantàstiques i indrets meravellosos al llarg del anys. Em refereixo a Espanya com a ens, com a estructura. L'Europa occidental, que és amb la que tendim a comparar-nos, h

Visc en una doble realitat. D'una banda  soc un ciutadà normal i corrent. Una persona que, de tant en tant, escolta els que dirigeixen aquest món en què vivim.  M'interessa escoltar-los bàsicament per dos motius. D'una banda, per intentar entendre allò que passa tant globalment en el món, com, de manera més particular, en la meva realitat més propera. I, d'altra banda, i molt connectat amb això, perquè cada 4 anys vull complir amb el deure que, com a ciutadà d'una democràcia, m'he imposat a mi mateix: anar a votar per triar els meus representants. A més, sovint, també m'agrada escoltar tertúlies en què participen periodistes i, suposats experts, opinadors. Mentre els escolto, intento treure conclusions i seguir aprenent per tal de tenir un millor criteri. Però tinc una segona realitat, soc professor d'Història. I, com a tal, intento llegir i estudiar molt per poder plantejar dubtes raonables i aprenentatges més profunds als meus alumnes i per poder apren

Diumenge matí. Últim dia. Això s'acaba, apurem una miqueta abans de llevar-nos.  Ahir vam caminar molt. Maleta feta i cap al lloc de trobada. Quina millor manera de començar el dia que admirant les Portes del Paradís? Anem arribant tots, i entrem al Baptisteri. Personalment no és de les coses que destacaria més de la ciutat, però els encanta la pintura de la cúpula. Ens fem una foto molt xula amb el mòbil al terra… Sortim satisfets i cap al Campanile. Giotto, un altre gran de la ciutat tot i que no hi va néixer, n'és el "culpable". Pugem cap amunt. Avui les cames pesen més. Però, quan arribem a dalt, tot canvia. Vistes precioses, en especial la de la cúpula a tocar. Sessió de fotos, com no podria faltar. De baixada, ens acomiadem de l'Oriol i la Roser. Tenen el vol al migdia per enllaçar amb el que els portarà a Menorca. La resta, passejadeta cap a Santa Croce tot "perdent-nos" pels carrerons florentins. Passem per davant del Bargello. Exposició de Donat

Obro els ulls.  Estem a Florència.  Sí, no ho he somiat. A gaudir del dia! Avui toca pujar a la Cúpula. Quedem davant del Duomo. De camí, li vaig explicant detallets de la "meva" Florència a la Míriam mentre prenem un cafè tot passejant. Pujada dura, però val tant la pena… Arribar a dalt i gaudir de Florència als teus peus és una sensació única. Intentes reconèixer els edificis més emblemàtics de la ciutat i prens consciència de les ments privilegiades que van fer possible aquesta meravella.  Però, mentre puges i fas les teves aturadetes (dius que per admirar el que vas veient, però, en realitat, és que necessites descansar…), si tens un punt de curiositat, et preguntes quin geni és capaç de concebre, fa 600 anys, amb els mitjans de què disposaven, una obra d'aquestes dimensions. I és que sí, això és Florència, un bressol de genis… Ens hi estem una estoneta. Foto amunt, foto avall. Tots volem immortalitzar el moment. La baixada és més light, malgrat tinc alguns moments de

Ha arribat el dia. Maleta feta. Tot apunt. Sona el despertador. 6.20 del matí. Avui no costa llevar-se. Florencia ens espera. Sento quelcom especial dins meu. I és que tinc moltes ganes de perdre'm pels seus carrers. Li agradarà a la Míriam? Cumpliré les expectatives de les quatre parelles que ens acompanyen? O em faré pesat explicant coses sense interès? Sortim de casa.  La Miriam sap on anem, però no amb qui anem.  Alguna sorpresa havia de mantenir… Anem cap a Masnou. Hem quedat a les 7.30 amb en Marc i la Rosana. No té sentit tenir tants cotxes a l'aeroport. Xerrem fins arribar. Complicitats. Som els primers. Poc després arriben en Joan i l'Estitxu.  Sorpresa! La Míriam no s'ho esperava. En Josep i la Raquel arriben més tard. Coses de ser de Barcelona… Ara sí que s'han acabat les sorpreses. Ja som els 8.  L'Oriol i la Roser són a Florència des de ahir. Rebem una foto per whatsapp quan encara som a l'aeroport. L'Oriol està a Santa Croce. La seva passej

Novembre 2021. Dinar a Caldetes aprofitant que l'Oriol ve de Menorca. A mig dinar, comencem a parlar de fer un viatge a Florència. "Oriol, ens has de fer de guia" (hi ha dos Oriols!!!).  Recullo el repte. Florència m'apassiona. Síndrome de Stendhal? Potser sí. Sembla que tot quedarà en una conversa dinant…o no? L'Oriol insisteix. Li encanta viatjar. Crea un grup de whatsapp. És el que es porta ara. Comença el bombardeig. "Quan us va bé? Setmana Santa? Principis de juliol?" Mira preus. Busca hotels. I tot va agafant cos. Quan sembla que el tema decau, en Joan ens posa les piles. Ja tenim dates. 8, 9 i 10 de juliol i, també,  vol i hotel!! Ara toca fer el guió. Què és imprescindiible? Què ens fa il·lusió? Això em toca a mi.  I m'hi poso. M'encanta la idea… Tot ho muntem els homes. Les dones queden a l'expectativa. Totes, excepte una.  Sí, la Míriam no en sap res. Vull que sigui sorpresa.  Regal d'aniversari. Sopar?  El Josep contesta ràpid

Ja et coneixia abans. Encara que només de vista. I és que uns quants nebots han passat per les "teves mans"… Però ha estat des del 2006 en què he tingut el plaer de estar més a prop teu. T'he de dir que sorprens. Posat seriós. Sí, però només per fora. Dins, un gran cor. No em puc imaginar com et veien, d'entrada, aquells "petitolls" de 4 anyets. Però el cert és que te'ls guanyaves. Massa vegades pensem que els bons profes són els que tens de més gran. Potser perquè tenim la sensació que són els que ens ensenyen més coses o perquè amb ells tenim converses més o menys interessants. Però què seríem tots plegats, sense persones (volia dir mestres, però és més adient així) com tu. Els primers hàbits, les primeres normes, els primers ensenyaments que ajuden a posar una base que ho facilitarà tot més endavant. Saps la devoció que tenen per tu les meves germanes. "És la millor professora del cole". Imma dixit. Cert que no hem compartit etapa i no hem t