Una mica de tot

Ahir escrivia quatre línies a partir de la lamentable demostració de cultura, d'Història i, per suposat, d'empatia que van quedar paleses en la intervenció del senyor Pablo Casado en la seva visita a les Illes Balears. Avui he tornat a quedar sorprès, però aquesta vegada de forma positiva.  Quan vinc a Tamariu, tinc la costum de comprar premsa esportiva i m'he quedat sense paraules quan he llegit un article sobre Oksana Chusovitina. https://www.mundodeportivo.com/juegos-olimpicos/20210725/410685600797/chusovitina-fuera-de-la-final-dice-adios-a-la-gimnasia-en-sus-octavos-juegos.html Perdoneu la meva ignorància perquè no la  coneixia. Gimnasta de 46 anys participant en els seus vuitens Jocs Olímpics. Les grans gimnastes deixen de ser competitives i es retiren  tot just arribant a la vintena o abans d'arribar-hi. La gimnàstica és un esport que exigeix una gran quantitat d'hores d'entrenament i una especial disciplina. Vagi per davant el reconrixement per les trajec

He llegit i escoltat aquestes últimes hores el "gran discurs" del líder del Partit Popular en la seva visita a les Illes Balears i m'he quedat sense paraules. He intentat seguir el seu raonament i he arribat a una conclusió: En unes poques hores hem multiplicat les llengües de la Terra de manera exponencial. No em puc imaginar com es quedaran, per exemple, els pobres anglesos quan s'adonin que, d'un dia per altre, la seva llengua només es parla en un petit indret del món. I tenen un problema. No saben exactament on. Perquè hauran de "barellar-se" per decidir quina és la vertadera... Realment les paraules del senyor Pablo Casado són totalment increibles, perquè ha fet un trist favor a la llengua castellana... Ell ha decidit que el castellà no existeix, i encara menys l'espanyol, tal com sempre s'ha entès... A cada provincia, segons el seu raonament (si és que en té), hi ha un idioma diferent, per tant s'ha carregat aquell idioma que ell tant d

  Avui contestant un tuit del Pep Marí m'he posat a pensar… En Pep té aquesta virtut: sempre és interessant i fa pensar. Parlava de l'entrenador com a cap d'un grup per tal d'aconseguir que el grup vagi endavant, dirigit i acompanyat. I té tota la raó. Però, com deia, m'ha fet pensar. Un equip de bàsquet, o de futbol o de qualsevol esport, està format per jugadors.  Un equip pot funcionar de manera correcta i, fins i tot, bona o excepcional, però, a part d'això, cal fer evolucionar individualment cada jugador. I aquí, sota el meu punt de vista rau la feina de l'entrenador. Compaginar l'evolució de l'equip sense perdre de vista el creixement del jugador és l'essència del treball en l'esport col·lectiu. En el llibre que estic escrivint, intento que quedi clara la importància d'ambdós aspectes.  És un punt, des del meu punt de vista, d'importància cabdal en el dia a dia d'un equip de bàsquet o de qualsevol altre esport, però també en

Acabo de dinar. Estava llegint un article de filosofía que m'ha fet pensar. Estem en un món purament pràctic. Un món sense pausa. Un món en el qual productivitat és la base. És cert que al llarg de la Història l'ésser humà ha volgut tenir més i més. Però també és cert, i ho diuen molts experts, que estem en el millor moment de la Història. Diuen que, proporcionalment, els mínims de riquesa estan més i millor repartits, i que la higiene i salud estan millor que mai (malgrat el Covid). No tinc ni prou dades ni prou coneixement per desmentir ni aprovar els que ho diuen. Però hi ha una realitat que penso que és inqüestionable: estem creant un món en el qual no cal aturar-se, simplement cal avançar a costa del que sigui… Per què ho dic? Molt senzill. Mirem les matèries que es potencien i les que es van deixant de banda. Mirem, també, el resultat "d'obrir l'aixeta" després de mesos de mesures de control. Festes i viatges descontrolats que han fet pujar la incidència

Si tanquem els ulls no ens serà difícil recordar "el primer…" i acabar la frase com ens vingui de gust. I, segurament, la majoria de "primers…" aniran associats a dues paraules: il·lusió i emoció. Ahir vam acompanyar l'Aina al campus de preselecció mini.  Era el seu primer campus de bàsquet en què es quedava a dormir fora de casa.  Ella, ja fa anys que fa el campus de bàsquet al club, però són simplement entrenaments de dia i, quan acaba, ve a dormir a casa. Aquest era especial.  L'havien triat per anar a un campus "important" i hi anava amb tres companyes més de l'equip. Si coneguessiu l'Aina no us sorprendria saber que una setmana abans ja havia fet la llista, en tots els formats possibles, del què s'havia d'emportar i hi havia la maleta pràcticament plena al mig del menjador.  No ens podiem deixar res!! No caminava per casa; corria i saltava… Comptava els dies que faltaven i preguntava i preguntava quants entrenaments farien, si