Reflexions a partir d'un tuit del Pep Marí

 Avui contestant un tuit del Pep Marí m'he posat a pensar…

En Pep té aquesta virtut: sempre és interessant i fa pensar.

Parlava de l'entrenador com a cap d'un grup per tal d'aconseguir que el grup vagi endavant, dirigit i acompanyat.

I té tota la raó.

Però, com deia, m'ha fet pensar.

Un equip de bàsquet, o de futbol o de qualsevol esport, està format per jugadors. 

Un equip pot funcionar de manera correcta i, fins i tot, bona o excepcional, però, a part d'això, cal fer evolucionar individualment cada jugador.

I aquí, sota el meu punt de vista rau la feina de l'entrenador.

Compaginar l'evolució de l'equip sense perdre de vista el creixement del jugador és l'essència del treball en l'esport col·lectiu.

En el llibre que estic escrivint, intento que quedi clara la importància d'ambdós aspectes. 

És un punt, des del meu punt de vista, d'importància cabdal en el dia a dia d'un equip de bàsquet o de qualsevol altre esport, però també en la direcció d'un grup-clase o de qualsevol equip de treball.

Què hem de prioritzar?

Gran pregunta.

Vaig tenir el privilegi fa uns anys d'assistir diàriament als entrenaments de l'Aito quan entrenava la Penya dels Ricky Rubio o Rudy Fernández i allà vaig poder comprovar que, fins i tot en l'esport d'elit, es pot compaginar la competitivitat del grup amb la progressió individual del jugador…

Prioritzar és el gran repte de l'entrenador, però també de l'educador, del mestre o del cap d'un grup de treballadors…

I això és una reflexió que s'ha de fer cadascú.

I la resposta no és senzilla.

Jo tinc la meva. I l'he fet visible en una frase que he repetit al llarg dels últims anys: "Vull guanyar sempre, però mai hipotecaré el treball amb els jugadors per tal d'aconseguir la victòria".

Cada entrenador o educador ha de tenir la seva pròpia resposta. 

I, si no la té, l'ha de buscar.