Una mica de tot

Avui hem començat una formació sobre com avaluar. 6 hores de reflexió, de feedbacks continus, de posar damunt de la taula inquietuds sobre d'on venim i on anem a parar… Això tan sols és una petita part d'una feina complicada i massa vegades mal vista per diferents sectors de la societat. "Feu moltes vacances". "Sou injustos amb el meu fill". "Em tens mania". "Feu vaga perquè no voleu començar una setmana abans les classes". Aquestes i moltes d'altres són frases ben habituals aquests últims dies. Ser mestre comporta això.  Sí, perquè tal com diu una frase que s'utilitza en molts àmbits, "va amb el sou". De fet, és curiós que tots aquells que ens critiquen, no decideixin fer-se mestres. Si es viu tan bé, no entenc perquè no n'hi ha més. És cert que hi ha una part de la societat que reconeix que no sabria com posar-se davant d'una classe de 25 alumnes de 15 anys amb les hormones a flor de pell o davant d'una cla

Divendres vaig quedar impactat. Me n'havien parlat, però no m'havia parat a pensar com podia ser. Quan vaig entrar ja estava al.lucinant, però quan vaig pujar la rampa i vaig veure el seguit de pistes, fins a 9, em vaig quedar bocabadat. És que l'Alqueria és un món apart. Quan ho vaig veure em va venir al cap, simplement, un concepte: enveja. Sí, enveja perquè jo, que, amb equips de preferent, he hagut d'entrenar en pistes descobertes, en sessions d'hora i quart o compartint mitja pista per tenir més hores amb les jugadores, vaig veure una realitat paral·lela. I em vaig imaginar a mi mateix convocant a entrenar aquella jugadora que necessita una mica més de moviments de peus o de semiganxo amb l'esquerra o potser treballar més aquella arrencada o aquell canvi de mà. Malauradament no ho puc fer… La nostra realitat no ens permet disposar d'aquestes condicions. I a la tarda, em trobo la Laura que ja fa anys que està entrenant allà. Li comento la sensació que he

Hi ha una frase que sovint repetim tots plegats. "Ningú et regalarà res. Tot comporta un esforç".  És certa la frase? Massa vegades tinc la sensació que els nens i els adolescents no se la fan seva perquè sovint reben de tot sense prou esforç.  Intento que se n'adonin, però, habitualment, fracasso. No ho he de fer? Sóc massa insistent, massa dur? Potser sí. Però llavors em venen al cap un seguit de preguntes… …i si no estudies prou i et pregunten coses que no sabies? …i si no vas estar atent a classe i just et pregunten aquella anècdota? …i si no vas escoltar l'entrenador, vas fer malament el moviment i vau perdre? …i si tocava fer aquell tir, no el vas fer i vau perdre? …i si l'havies de passar, no ho vas fer, et vas empotrar contra la defensa i vas perdre la pilota? …i si vas a 70 per un lloc en què has d'anar a 50 i et posen una multa? …i si et passa el plaç de presentar la declaració de renda i has de pagar l'enderrariment? …i si apugen la gasolina i s

No hem fet caravana!!! Increïble!! Ja som a casa. Rentadores, dutxa i, mentre ens situem, passen les imatges del cap de setmana. Balanç molt positiu. Després de treballar tota la temporada, arribava, en les tres últimes setmanes, la conseqüència general de la feina feta: sotscampiones de Barcelona, sotscampiones de Catalunya i sotscampiones de la Copa d'Espanya aleví. Fins aquí els resultats. És el més important? No. Segurament, no. Però quan entrenes tres dies a la setmana i "sacrifiques" tots els caps de setmana de setembre a juny,  els resultats són part important de tot plegat. Però no ho són tot. S'han divertit? Han après? Quines sensacions els queden? Són preguntes que els pares ens fem o ens hauríem de fer. Pugem al cotxe i, fidel al meu "estil", començo… Com ha anat? Contenta? Està cansada i les respostes són quasi monosíl·labs. "Tot bé". "Fantàstic". "Què xulo" No funciona. Provo d'una altra manera… Digue'm tres

La categoria aleví manté, en el seu reglament, l'obligatorietat que el jugador jugui un mínim i un màxim de minuts al llarg del partit. L'esperit de la norma és que tots els jugadors puguin participar del joc i se sentin "importants" dins de l'equip. No entraré a discutir ni l'esperit de la norma ni la norma en sí. El que és evident és que la norma es va fer per "protegir" el jugador, de l'entrenador que només faria jugar 6 o 7 jugadors. Juny 2022. Arribem a València per gaudir de la Copa d'Espanya aleví.  Sorpresa!!! Han canviat el reglament: canvis lliures. Per tant, cada jugador jugarà els minuts que l'entrenador cregui convenient sense límits. És bo? És correcte? Quan l'equip és homogeni, sense massa diferències entre uns i altres jugadors, aquesta norma no afecta al desenvolupament del partit. Quan el partit no té una gran importància o no hi ha una igualtat manifesta durant el joc, el problema no existeix perquè el repartiment d

Primer dia sense alumnes. Ahir va ser especial. Últim dia de curs. Els "graduats" tenien permís per arribar més tard. Van seure, per última vegada, als seus llocs de classe i vam posar un video que va muntar la Gal.la. Sorpresa per a la classe. Preciosa sorpresa!! Emocions. Són imatges que els porten records del seu "viatge" per l'escola. Alguns es llencen a parlar sobre què han representat aquests 13 anys a l'escola. I, llavors, el Pablo fa una proposta: escriure què ha representat el curs i/o la classe per a cadascun i després posar-ho en un bidó i cremar-ho. Ens explica el significat del ritual. El va fer el Phil Jackson com a tancament de l'última temporada dels Bulls després de guanyar el seu 6è campionat de la NBA. L'equip es trencava i, amb aquest ritual, volia simbolitzar que allò que escrivien i compartien quedava per sempre unit. Els deixo 30' perquè escriguin. Busco un recipient metal.lic i uns llumins i anem a un racó del patí d'i

La setmana passada tancava una temporada, la 39a com a entrenador. Podria dir que ha estat una bona temporada. Bons resultats i evolució interessant de les jugadores. Avui em tocava tancar la tutoria de 4t d'ESO. A les 18h començava la cerimònia de Graduaciô  i, com a tutor, m'ha tocat preparar l'acte. Senzill, com sempre. Emotiu, per suposat. I és que, a aquells que gaudim de la nostra feina, se'ns fa un nus a la gola quan, després de viure i conviure un any amb aquests alumnes, et toca dir-los adéu. Els veus asseguts, tots mudats, i no pots evitar mirar-te'ls i anar repassant el que ha estat l'any. Llavors és quan et passen pel cap molts moments viscuts, i recordes els cops en què t'has enfadat amb ells; o quan t'has entristit o decebut per allò que no han volgut (o pogut) entendre. Per sort, el cervell és prou intel·ligent i la majoria del que et ve al cap, en un moment com aquest, són aspectes positius i/o simpàtics.  Un curs dona per a molt. Has pas

"Fixa't sempre en allò que et q ueda. Mai miris allò que has perdut" (Robert H. Schuller) Mirar enrere per filtrar les coses bones. Mirar aquí i ara per valorar més allò que tens que no pas allò que has perdut.  Mirar endavant per veure on vols arribar. Fer créixer allò que tens és un gran repte. De fet, és, o hauria de ser  el repte. I el camí que vas fent per aconseguir-ho és quelcom preciós malgrat hi hagi entrebancs. És el nostre "Viatge a Itaca", ple d'aventures, ple de coneixences. Lamentar-te d'allò que has perdut no et reporta res positiu. Llavors, per què ens hi obsessionem tant? Per què som, sovint, tan poc capaços de mirar els aspectes positius d'allò que sí que vol estar amb nosaltres i ens colpim o ens frustrem per allò que no vol o no pot ser amb nosaltres? Fa una setmana vaig començar a treball amb un nou "grup" de jugadores. Dic grup perquè fins que no elaborem uns acords essencials i els "signem" conforme ens hi c

Dissabte migdia Les meves filles em diuen: "papa, podem veure l'últim quart dels Warriors?" Sí, les dues m'ho demanen. La Núria normalment mai veu partits, però quan juguen els Warriors és diferent. Warriors, Curry…són paraules especials per a ella. Com pot ser? Ara les tinc al costat. S'ha acabat el partit. "Papa, vull veure la celebració" Sí, els Warriors desprenen quelcom especial. No m'agrada la NBA.  No m'agrada el seu estil de joc.  Però hi ha excepcions. A cada moment històric hi ha equips que m'han enganxat i m'enganxen. Perquè tenen quelcom especial: Els Lakers de Magic, Jabbar i Riley; els Bulls de Jordan, Pippen i Jackson; els Spurs de Duncan, Ginobili, Parker i Popovic; i ara els Warriors de Curry, Thompson i Kerr. Tots ells tenien un parell de coses especials. Tenien una gran estrella, però ben acompanyada i, sobretot, sota el meu punt de vista, un entrenador que entenia que el joc d'equip, malgrat que les estrelles són n

Final de temporada. Època de rumors. Aquest fitxa a aquella. Aquella té oferta d'aquell… Llei de vida. Ha passat sempre. Tot plegat curiós i interessant. De fet, en aquesta vida, hi ha moltes coses curioses i interessants. Sempre que es vulguin mirar de manera oberta. Sí. Reemprenc el fil. Deia que en aquest moment de la temporada tot són rumors. Alguns es compleixen, i d'altres, no. I és en aquest moment que apareix una frase interessant: "jo prometo". Sí. Tothom promet. "Pujaràs amb aquell equip, faràs tecnificació, jugaràs en aquesta posició, aniràs a campionats d'Espanya…". Però, mirant objectivament, segur que es poden prometre tantes coses? Jo em declaro inútil. No sé prometre i, per tant, em costa fitxar. Sóc un "tio soso". Sempre dic el mateix. Tan sols prometo treball i que la jugadora progressarà. I això no "ven". Deu ser que estic antiquat o que les jugadores (i famílies) prefereixen un altre missatge. He de canviar el miss

Ara sí. Temporada finiquitada. Avui, abans de la final de Catalunya, he estat parlant amb l'entrenador del Barça i em deia que se li havia fet molt llarga la temporada. M'ha fet pensar. A mi mai se'm fa llarga una temporada. Entrenar i fer progressar les jugadores és tot un món. I és un món meravellós. Crec que massa sovint ens deixem portar pels resultats de l'equip, però al bàsquet de formació hi ha molts aspectes més importants que el resultat. Sempre dic que el resultat és la conseqüència, no l'objectiu. De fet, avui acabo temporada i ja tinc al cap tot el que faré el proper any. Sí, ara mateix, hores després de perdre una final de Catalunya, ja estic pensant en la temporada 22-23. Nous reptes, nous objectius, nous projectes. Jugadores que em fa il·lusió entrenar i que vull ajudar a créixer… Reptes. Sempre reptes. Apassionant.. És curiós perquè "apassionant" és una paraula que utilitzo molt. I ho faig perquè, a la vida, el que no t'apassiona passa

  -David? Quant temps sense veure't!! -Ostras, Pere. Es verdad. ¿Cuándo fue la última vez que nos vimos? -Doncs jo crec que des de la graduació no ens havíem vist. -¿Qué tal el curso? Yo ya estoy preparando la selectividad. ¿Y tú? -Doncs tot molt bé. També preparant la "sele". Quan l'acabem, hauríem de fer un sopar, no? -Y tanto. Tengo ganas de salir ... estamos enclaustrados!! -Doncs fet. Ja enviaré un whatsapp al grup a veure qui s'apunta. -Genial. Por cierto, ¿Puedo hacerte una pregunta? -És clar. Només faltaria. -¿Por qué me hablas en catalán si siempre habíamos hablado en castellano? Lo encuentro un poco raro. -Sí, cert. A mi també se'm fa estrany, però ja fa uns quants mesos que vaig decidir  parlar sempre en català excepte en aquells casos en què la persona amb qui parlo no entén la meva llengua. Després de pensar-hi molt vaig decidir que tan sols puc fer una cosa per preservar-la: usar-la sempre. -Ostras. Te entiendo, pero de hecho sabes que estamos en