Res és fàcil!

Hi ha una frase que sovint repetim tots plegats. "Ningú et regalarà res. Tot comporta un esforç". 

És certa la frase?

Massa vegades tinc la sensació que els nens i els adolescents no se la fan seva perquè sovint reben de tot sense prou esforç. 

Intento que se n'adonin, però, habitualment, fracasso.

No ho he de fer? Sóc massa insistent, massa dur?

Potser sí.

Però llavors em venen al cap un seguit de preguntes…

…i si no estudies prou i et pregunten coses que no sabies?

…i si no vas estar atent a classe i just et pregunten aquella anècdota?

…i si no vas escoltar l'entrenador, vas fer malament el moviment i vau perdre?

…i si tocava fer aquell tir, no el vas fer i vau perdre?

…i si l'havies de passar, no ho vas fer, et vas empotrar contra la defensa i vas perdre la pilota?

…i si vas a 70 per un lloc en què has d'anar a 50 i et posen una multa?

…i si et passa el plaç de presentar la declaració de renda i has de pagar l'enderrariment?

…i si apugen la gasolina i segueixes posant-ne sense protestar?

…i si no respecten els teus drets i et conformes?

…i si veus que maltracten algú prop teu i no fas res?

Culparàs sempre l'altre o miraràs dins teu per veure què has de (què pots, què vols) canviar?

No m'agrada veure els meus alumnes, les meves jugadores o les meves filles enfadar-se i no fer res. No m'agrada que segueixin fent allò que saben que no canviarà res.

Perquè canviïn les coses externes han de canviar les internes…tot i que no sempre s'aconsegueix canviar allò que voldries. Però és la lluita constant per aconseguir l'èxit.

Un exemple:

Fa dues setmanes, el club estava en procés de decidir la composició dels diferents equips per a la propera temporada. Jo tenia clar que l'Aina seguiria a l'equip en què ja havia jugat, però tenia dubtes de què passaria amb la Núria. Podia seguir al mateix equip o passar a l'equip superior. Quan va saber la decisió del club, va tenir un punt de frustració perquè ella volia seguir les passes de la seva germana i jugar al millor aleví de la seva edat, però la van deixar al segon equip. Jo podia queixar-me, criticar els responsables o  canviar-la de club. No vaig fer res d'això. Vaig parlar amb ella i li vaig posar, "sobre la taula", dues opcions. 

"Primera: et conformes amb la decisió, jugues, entrenes bé i gaudeixes del teu esport al nivell que t'han posat. Sobretot, gaudeix!

Segona: tens un repte. Demostra'ls que sí que podies estar a l'equip superior. Ara bé, això comporta un esforç i un sacrifici. Jo t'ajudaré durant l'estiu, però t'has de posar en forma perquè puguis millorar el teu rendiment. Vull que ho pensis bé perquè no vull males cares tant si no t'agrada l'equip en què t'han posat, com si és massa sacrificat millorar físicament i tècnica. La decisió és teva. Jo hi seré,  però la que treballaràs seràs tu. Per tant, tens una decisió a prendre".

Va decidir provar-ho.

"Doncs ara tens un objectiu: sorprendre tothom a partir del teu canvi".

I és que a la vida es prenen, o s'han de prendre decisions. I les decisions comporten riscos, renúncies i sacrificis.

Massa fàcil queixar-me. 

Què faig per canviar allò que depèn de mi?