Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar.

Prematurament. Encara no em tocava.

Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys.

Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment.

Dit i fet.

He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”.

És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment.

I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps.

I és que el món laboral literalment te’l “roba”.

“Què faràs ara?” “T'avorriràs”. 

Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sinó que encara no he après a gestionar el temps.

Passen els dies volant.

Cert que soc només un “semi jubilat”, perquè el bàsquet segueix ocupant bona part de les meves tardes i caps de setmana, però els matins “desapareixen” sense que me n’adoni.

Ara bé, hi ha una realitat molt certa: soc feliç.

Em segueixo despertant a les 6 per fer la meva horeta d’anglès, faig el batut de fruita per a qui en vulgui, acompanyo la Núria a casa la Martina (l’Aina ja va per lliure) amb el casc ja posat i la bici a la mà i faig la meva horeta i mitja d'esport.

Arribar a casa -cansat, però satisfet- i no haver de pensar en classes, alumnes, famílies, correccions, notes o reunions és un plaer que no es mesura amb diners.

Sí, després de 40 anys en el món de l’educació, ja em mereixia aquesta “nova vida”....

És cert que trobo a faltar alguns dels companys i companyes amb qui he compartit moments macos i entranyables, complicats i feliços, amb els mals de cap corresponents i amb converses agradables i complicitats que m'apropaven a ells.

I també, segurament, serà especial trobar-me antics alumnes amb qui vaig poder establir alguna relació especial. I es que acompanyar al llarg de 4 anys els nois i noies adolescents i veure com creixen i es fan persones amb criteri es una experiència fascinant.

Però la realitat que ara mateix se’m fa molt evident és que tinc TEMPS per a mi, i això -ho constato diàriament- no té preu.