Una mica de tot

Avui comença, per a tots aquells que ens dediquem al món de l'ensenyament, un nou curs. El tercer convivint amb aquesta maleïda pandèmia. Reptes, il.lusions, nous camins, noves eines, però tots amb un mateix objectiu: ajudar a créixer aquestes criatures que les famíles ens deixen entre les nostres mans i les nostres parets. Quina responsabilitat! Sí, molta.  Però no oblidem mai que compartida. De vegades els camins de famílies i docents no són els mateixos i aquí rau el problema.  La criatura, o no tan criatura, molt hàbil sempre, sap treure profit del desencontre entre família i escola. Aquest hauria de ser el principal objectiu d'aquest nou curs, i de tots els que vinguin posteriorment: tots a una per a la millor formació d'aquest nen o jove que vol avançar, moltes vegades sense saber com i cap on. Important que mai oblidem que tenen els seus drets. Sí, els tenen.  Però de vegades no acabem de tenir clar, i ells menys encara, que també tenen els seus deures. Aquests deure

Avui he llegit a twitter un tuit d'una persona que no conec. No sé com m'ha arribat. Encara és un misteri per a mi el tema de les xarxes. Sóc del Segle XIX... El cas és que parlava del condol. I expressava com es va sentir al rebre el condol per la mort de la seva germana. Ha fet un fil argumental en què explica la seva opinió de com s'ha de donar el condol sense "fer mal o incomodar" aquell que el rep i, com no podia ser d'altra manera, ha rebut per tot arreu. Li han dit de tot. "Prepotent" podria ser la més suau… Quan un s'expressa, i ho fa argumentant, em mereix un respecte. Potser no hi estaré d'acord, però com mínim ha donat explicacions, les seves explicacions des de la seva vivència. Tenim la pell molt fina tots plegats i, sobretot, no hem estat educat per saber estar en les diferents situacions. Fem el que podem, volem o sabem. I què hem de fer? Què vol el familiar que ha tingut la pèrdua? Abraçades, petons, preguntes, silencis, conve

La Història és una font a la que sempre pots recórrer per aprendre. Té molts episodis dels quals contínuament hauríem d'aprendre. Aquell llunyà 2017 en que una part important dels catalans van optar per fer un pas decidit cap a la independència de Catalunya sembla que ha quedat en un no res. L'Estat espanyol va utilitzar, i segueix utilitzant, totes les eines legals (legítimes també?) per aturar un moviment que semblava ferm i consistent. Es van portar a terme judicis dubtosos, exilis i presons injustes quan els comparem amb d'altres casos i, ara fa poc, indults per fer callar, però amb vetllades amenaces per tal que ningú es torni a alçar al costat de nous enjudiciaments per actes que en d'altres casos i/o moments no s'haguessin portat a terme. Tot el que soni a disidència cap a la unitat de l'Estat ha sigut castigat i seguirà sent castigat. Correcte? Just? Tot és sempre depenent de com es miri. Quan tu has de defensar el que és teu, o consideres que és teu, ac

Avui començo una nova temporada. Il·lusió podria ser la paraula que la pot definir. Segur? Després de la quantitat d'articles, reportatges i opinions que han sorgit al voltant de la selecció espanyola de bàsquet femení, del bàsquet femení més extensament i de l'esport femení en general, començarem una temporada atípica. Tinc la sensació que als entrenadors se'ns mirarà amb lupa. Utilitzem o no els mètodes correctes? Exigim massa els/les jugadores? Ens dirigim a ells/elles correctament? I segur que no és dolent que es tingui en compte això. De fet, els entrenadors ens hi hem de posar.  Hem d'aconseguir que la nostra metodologia, el nostre vocabulari, la nostra exigència, els nostres objectius siguin els que toquen en cada moment... com en qualsevol altra tasca. De fet, jo tinc la desgràcia, o la sort, d'estar en dos "entorns" especialment "perillosos": soc professor i entrenador… Als professors i entrenadors se'ns exigeix, com no hauria de ser

Acabo de llegir l’article del diari El País en el que veiem el segon testimoni duríssim contra el seleccionador espanyol, Lucas Mondelo.  Aquesta vegada és l’Anna Cruz, jugadora que ha estat un referent en els èxits aconseguits per la selecció espanyola els últims 10 anys. I estic indignat. Seré molt dur i potser em portarà conseqüències en la meva feina d’entrenador. Però crec que tot el que està passant mereix moltes més explicacions que les dèbils declaracions del president de la Federació Espanyola. El Lucas Mondelo és un monstre. És un maltractador. Ha fet bullying. Es donen evidències de maltractaments continuats i sibilins contra les jugadores fomentant enfrontaments entre elles que trencaven el marc de convivència de la Selecció. Fins aquí el relat dels fets. Tinc algun motiu per dubtar dels relats?  Tinc alguna evidència del què ha passat? Sé el mateix que sabem tots aquells que han llegit els articles del diari El País. Per això estic indignat. Per què? Contra qui? Intentaré

He deixat passar uns dies.  He intentat reflexionar una miqueta, i ara hi vull dir la meva. Vaig quedar trasbalsat quan vaig llegir l'article del diari El País on es denunciaven conductes diguem-ne poc humanes i poc empàtiques del seleccionador espanyol de bàsquet femení, Lucas Mondelo, envers algunes jugadores de la selecció. És bastant possible que les meves paraules molestin a més d'un, però crec que els mitjans que tenim per expressar-nos els hem d'utilitzar intentant sempre ser respetuosos i donant la cara. És per això que en vull parlar. Fa molts anys que soc entrenador i la majoria de la meva carrera l'he dedicat al bàsquet femení en totes les categories possibles, des d'infantil fins a Lliga Femenina 1.  Al llarg de la meva carrera m'he trobat tot tipus de jugadors i d'entrenadors. I de tots he après, fins i tot, tal com molt bé em va dir una vegada la Carme Lluveras, allò que no s'ha de fer. Barrejaré conceptes perquè el que està succeint em sem

Els Jocs Olímpics tenen quelcom especial. Tenen el privilegi de deixar-te veure esports que no veus habitualment,  conèixer esportistes que no coneixes i fer-te càrrecs de situacions especials de la vida de molts d'ells. Però també ens dona lliçons sobre com n'és de difícil arribar-hi i com d'injustos som molt sovint amb els comentaris que fem. Com exemple il.lustratiu el següent: mirava la final dels 10.000 metres femenins al costat de la meva filla i va fer un comentari molt habitual en aquells que tan sols veuen l'esport de des del sofà de casa. "Papa, aquestes són molt dolentes, no?". Era el moment en el que 9 atletes trenquen la cursa i deixen enrere la resta. Que n'és de fàcil fer aquest comentari i que n'és de difícil entendre la quantitat d'hores, d'esforç, de sacrifici i de dedicació (la majoria de vegades sense massa compensació econòmica) que han dedicat a preparar-se per a aquest moment. Estem acostumats a veure futbol o bàsquet amb

  Quan et vas fent gran et passen dues coses interessants i contraposades. La primera és que veus que cada cop et queda menys temps per fer allò que sempre ha estat important per a tu. I la segona és que, fent allò que t'agradava i a què has dedicat una part important de la teva vida, has viscut moltes experiències i has conegut moltes persones interessants. Soc entrenador de bàsquet i això m'ha permès, d'una manera o d'altra, conèixer persones que m'han marcat. I avui em toca parlar de la Silvia. Al llarg d'aquests anys he conegut jugadores amb les que he gaudit de la meva feina. Cadascuna d'una manera diferent. La Laura o l'Ester em van portar als meus primers títols estatals; la Núria em va ensenyar què és el caràcter i la disciplina a pista; l'Anna em va "dir" que, malgrat no tenir un talent o un físic privilegiats, es podia triomfar. De totes vaig aprendre, al mateix temps que aportava el meu gra de sorra a ajudar-les a créixer. Però h

Han acabat els Jocs Olímpics.  Centrant-me únicament en el bàsquet, he confirmat algunes coses, me n’han sorprès positivament altres i he quedat decebut d’altres.  Escriuré sobre això un dia d’aquests… Avui toca parlar d’algú especial. En el bàsquet actual en què tot es mesura, en què els números són tan importants, en què cada dia apareixen nous programes amb els quals els entrenadors poden arribar a tenir un control gairebé total dels jugadors propis i dels rivals, en què s’estudia tot i més, deixeu-me ser una mica romàntic. Deixeu-me tornar a aquell bàsquet més pur en el que hi havia més improvisació, més creativitat en el joc global. Sí, és un bàsquet que s’està perdent, però és un bàsquet  en el qual no tot eren els números.  És per això que vull parlar de la Laia. La Laia és especial. De fet, sempre ho ha estat. Vaig conèixer la Laia quan era preinfantil en un campus de Selecció Catalana i en vaig quedar prendat. Tenia quelcom que no tenien les jugadores “normals”. Faig un salt e

Vaig conèixer el Lucas quan entrenava equips de base de l'Hospitalet a la dècada dels 80. Ens vam enfrontar al llarg de moltes temporades i vam començar a tenir una relació que amb els anys i per coincidències a més alt nivell es va anar fent més estreta. En el moment que va començar a entrenar a l'estranger la nostra relació es va fer més distant, tot i que sempre li he tingut una bona estima. El Lucas no ho ha tingut fàcil. Ha patit molt abans de ser el Lucas Mondelo "famós". No sempre se'l va respectar. Ell ja sap a què en refereixo En el món del bàsquet femení els entrenadors no tenen fàcil poder-s'hi dedicar professionalment. Recordo una conversa que vam tenir cap al 2006. A mi m'acabaven de destituir del Cadí la Seu i ell acabava de fitxar a Olesa. Parlàvem de dedicar-nos al bàsquet de manera professional o no. Ell va fer l'aposta. Va prendre un risc.  Jo no ho vaig fer. Vaig renunciar a dirigir la selecció de Moçambic que havia de preparar els J