Reflexions sobre la realitat actual

La Història és una font a la que sempre pots recórrer per aprendre.

Té molts episodis dels quals contínuament hauríem d'aprendre.

Aquell llunyà 2017 en que una part important dels catalans van optar per fer un pas decidit cap a la independència de Catalunya sembla que ha quedat en un no res.

L'Estat espanyol va utilitzar, i segueix utilitzant, totes les eines legals (legítimes també?) per aturar un moviment que semblava ferm i consistent.

Es van portar a terme judicis dubtosos, exilis i presons injustes quan els comparem amb d'altres casos i, ara fa poc, indults per fer callar, però amb vetllades amenaces per tal que ningú es torni a alçar al costat de nous enjudiciaments per actes que en d'altres casos i/o moments no s'haguessin portat a terme.

Tot el que soni a disidència cap a la unitat de l'Estat ha sigut castigat i seguirà sent castigat.

Correcte?

Just?

Tot és sempre depenent de com es miri.

Quan tu has de defensar el que és teu, o consideres que és teu, acabes utilitzant tot allò que tens al teu abast.

Val tot?

Depèn de com es miri.

La llei m'empara, doncs endavant.

Aquella part de catalans, que volia portar a terme el seu somni, s'ha rendit?

No ho sé.

A Catalunya hi ha tres partits independentistes que, aparentment, són seguits per una majoria de catalans.

Tots tres amb estratègies diferents.

I, paral·lelament a ells, tenim tres partits que lluiten per mantenir Catalunya dins de l'Estat.

És interessant veure com persones que viuen en el mateix territori, que viuen sota les mateixes lleis, que paguen els mateixos impostos, que tenen les mateixes infraestructures i reben els mateixos ajuts i retalls, i que també veuen les dinàmiques de corrupció instal·lades al més amunt de la jerarquia de l'Estat, poden tenir idees tan oposades sobre el futur de Catalunya.

Em venen al cap unes quantes possibilitats que m'ajuden a entendre aquesta realitat.

La primera, i més òbvia, les arrels. Els uns senten les arrels de la Catalunya medieval i d'altres senten les arrels de l'Espanya Imperial.

La segona, la realitat de la corrupció. Els uns tenen la idea que a tot arreu hi ha corrupció, per tant "más vale malo conocido…" i els altres que en un nou Estat es pot començar de zero i construir una realitat millor.

La tercera, la família. Els uns pensen que la independència de Catalunya trencaria la relació amb aquells familiars que no viuen aquí, mentre que els altres pensen que en un món tan global, i amb tanta mobilitat, això no suposaria cap problema.

La quarta, la cultura i l'idioma. Els uns senten la llengua castellana (mal anomenada espanyola) i les tradicions dels seus llocs d'origen amenaçades, i els altres senten com a pròpia la llengua i cultura que ha estat perseguida al llarg de molts períodes de la Història.

La cinquena, les realitats econòmiques.

Els uns creuen que l'Estat ja els dona tot allò que necessiten i/o volen, i els altres creuen que en un estat propi la realitat econòmica seria diferent.

Segur que se'n poden afegir més, però vull anar més enllà.

Mentre els partits que defensen la unitat d'Espanya tenen molt clar què han de fer, els tres partits que, teòricament, defensen la independència de Catalunya no tenen la idea clara de res. O, al menys, això és el que es transmet.

I això porta un desconcert a aquells que es van deixar, en alguns casos de manera literal, la pell i la salut per uns ideals.

Les hemeroteques fan molt de mal, oi?

I ara què?

Doncs, per als que volen la unitat d'Espanya tot va "viento en popa": s'accepta que Espanya és així i a mirar endavant i qui dia passa any empeny…

De fet aquí podria ser vàlid aquella dita de "con Franco vivíamos mejor", o sigui tinc feina, tinc família, per tant no em poso en problemes i segueixo vivint com sempre he fet.

I els que volen la independència de Catalunya?

Doncs, no entenen res. De cop se'ls crida a defensar els carrers, i les urnes, i ara se'ls explica que s'ha d'assegurar la governabilitat d'Espanya per mirar a un futur millor.

La Història ensenya que la força de la repressió com a única eina per aconseguir alguna cosa tard o d'hora acaba sent insuficient… sempre que els reprimits no es rendeixin.

Fa uns quants anys que escric sobre aquest tema.

Em sembla apassionant el moment que s'està visquent.

Com acabarà?

Quan acabarà?

El poble és sobirà i decidirà, més tard o més aviat, quins líders vol.

Si vol líders per mantenir el statu quo actual o vol líders per trencar-lo.

Tot plegat molt interessant


Comentaris


  1. Entenc que els polítics tinguin por, però superat l’últim escull (el 52%), no es pot allargar la inacció.
    Per altra banda em sorprèn que al Consell per la República només siguem 98.500 inscrits.
    N’hem de fer difusió i propaganda perquè és una administració de nova creació que escapa de les urpes de l’estat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi pel teu comentari. Estic molt d'acord amb tu. El Consell per la República és una bona eina, però potser el que vol la gent són més fets tangibles. Tot i així sí que és cert qie se n'ha de fer més difusió i acompanyar-lo en la seva feina

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Carta oberta a les meves jugadores

Aturada i...compromís