Una mica de tot

Ahir tenia una conversa amb una jugadora en què em manifestava la seva preocupació per un aspecte de l'equip. Li vaig preguntar què sentia i em va respondre que li sabia greu el que passava, que veia que allò afectava l'equip, que la feia sentir-se angoixada… En definitiva estava preocupada! Al preguntar-li què volia dir el concepte "preocupar-se" em va mirar amb cara estranya, com volent dir "què em pregunta aquest ara?". Sí. Perquè preocupar-se ve de "pre" i "ocupar-se". Estic preocupat quan faig un diagnòstic de quelcom que no m'agrada. I aquí s'hauria d'acabar la preocupació. Ara ja sé què no m'agrada.  Toca passar a la segona fase: "Ocupar-se". Què faig? Què he de fer? Què vull fer? Què puc fer per tal que allò que he diagnosticat canviï? Això justament és el que li vaig preguntar a la jugadora. Crec que massa sovint ens quedem en la preocupació sense ocupar-nos realment, sense actuar. I també massa sovint e

Diumenge 21.15h. Arribo a casa i em trobo la meva filla plorant amb un punt de frustració. He sortit a les 7.30 del matí. Primer, entrenament personal a les 7.45, i després, non stop, torneig a Lloret amb el cadet B en què ens hem proclamat campions. Afegim-hi que ahir, vam tenir partit al camp de la Penya amb el cadet A en què ens van passar per sobre i vam perdre de 30. En tots dos equips, situacions complicades (espero que no conflictives). Enllaçant els tres conceptes (la meva filla i els meus dos equips) m'he "obligat" a escriure aquestes línies per endreçar les meves idees i conviccions. En tots tres casos hi ha un component  de frustració en les jugadores. O han jugat poc o no els han sortit les coses bé o han rebut massa bronques o no s'han sentit formant part del seu equip per poc protagonisme en el joc.  O, potser, de tot una mica. Res de nou en el món de l'esport. Són conceptes que m'han perseguit al llarg dels 40 anys que porto entrenant. Però ara

Ahir va haver una manifestació "multitudinària" (segons els organitzadors, 200.000 persones; segons la Guàrdia Urbana, 2.800) a Barcelona a favor de l'ús del castellà a l'escola.  M'agradaria fer una reflexió partint de tres preguntes: S'ha d'acceptar el castellà a l'escola? S'ha d'obligar el català a l'escola?  És raonable el 25 % de castellà a l'escola? La resposta a les tres preguntes, sota el meu punt de vista, és, clarament, sí. I m'explicaré.  Vaig començar a fer de professor el curs 83-84 i, per tant, crec que tinc alguna cosa a dir, encara que només sigui per la meva experiència.  Fa uns anys vaig treballar amb una professora que obligava els alumnes a parlar-li en català quan es dirigien a ella al pati. Jo hi estava, i hi estic, totalment en contra. Jo sempre he acceptat i acceptaré que un alumne (usat en genèric) es dirigeixi a mi, a les hores d'esbarjo en l'idioma que ell vulgui. És el seu espai i és la seva lleng