Una mica de tot

Ahir, al torneig premini de S. Nicolau (per cert, enhorabona als organitzadors) em va passar una cosa entre curiosa i divertida. Sempre que vaig a tornejos com aquest en què hi ha tantíssims equips, em trobo, coses de l'edat, ex jugadores, o ex rivals, a les que em fa molta il.lusió saludar. Ahir (avui a la trobada de PDP) no va ser una excepció i, després de saludar-ne tres, el pare d'una de les  companyes de la meva filla em diu" deixa de donar petons a tantes noies". Em va fer riure i em va fer pensar. De cop, em passen pel cap ràpidament tants moments dels meus anys d'entrenador!!! I m'adono de tot el que he tingut el privilegi i plaer de viure. I és que el bàsquet és com la vida en petit format. Fa dos anys vaig decidir plasmar la meva vivència en un llibre en el que intento connectar les dues realitats: el bàsquet i "la vida normal". Sí, passen paral·lelament, gairebé sense adonar-te'n i tenen tantes coses en comú! Aquest estiu, no ho vull

Estiu 91 o 92.  S. Fruitós.  Comença un nou campus de tecnificació de la FCBQ, amb l'Emili i els Joans.  És ja el meu segon o tercer campus de tecnificació de seleccions. Arriben les nenes i fem el primer entrenament per distribuir les players en grups de treball. Em crida l'atenció una nena desgarbada, esquerrana.  Entre 100 nenes, per què em fixo en ella? Molt senzill. És diferent. Això, de vegades passa. De tant en tant, molt de tant en tant… Porto uns quants anys fent, o intentant fer, bàsquet i quan et topes amb un jugador especial, la concepció del joc canvia.  He tingut el plaer de veure, i entrenar, molt bones jugadores, amb grans condicions físiques i tècniques, però no és el mateix.  La Laia tenia quelcom que cridava l'atenció. La vaig patir com a rival, fins que la Federació em va donar l'oportunitat, la temporada 93-94, de dirigir la Selecció Catalana cadet. Generació 78. Sí, ella és del 79, però s'hi va colar, lógicament. Ara ja no era un campus de sele

Ahir Estudiantes, segon de Madrid, perd amb un triple de 8 metres contra València, màxim favorit a ser Campió d'Espanya. Quan va acabar el partit, vaig comentar a les meves jugadores i ajudants que això era el millor que li podia passar al València i el pitjor per als seus rivals. Avui han guanyat la semifinal contra el campió de Madrid per més de 40 punts de diferència.  Estudiantes va despertar la bèstia… Van tenir els tirs lliures per guanyar, els van fallar i van perdre. Avui Promete ha fallat tot el que va anotar contra nosaltres i ha perdut. Ahir el Barça domina el partit i el Madrid fa un 3r quart espectacular. O potser el Barça fa un mal 3r quart? Sort, mentalitat o treball? Bona sort? Crec que de tot n'hi ha una mica quan es tracta d'explicar un resultat. Personalment crec, com no podria ser d'altra manera, en el treball, però, per sobre de tot, intento treballar la duresa mental, el control mental, la capacitat de ser conscient que tot passa perquè el jugador

Ja han passat 24h de la dolorosa derrota contra Campus Promete i, amb una mica de perspectiva, toca fer balanç de les dues temporades dirigint la generació 2006 de la UEMataró. Dues temporades complicades, però interessants. Complicades perquè la primera la vivim amb  covid i tan sols juguem 4 partits, i la segona amb lesions importants i de llarga durada de 4 jugadores de la mateixa posició.  Interessants perquè es tractava de fer competitiu un equip nou. Un equip en el que s'han incorporat fins a 6 jugadores que mai havien jugat a Preferent. Es tractava, per tant, de fer créixer tècnica, tàctica i físicament jugadores sense experiència, malgrat intuiem que podien tenir una bona progressió La lliga de 1r any era un escenari ideal per anar donant minuts a totes elles de manera que agafessin experiència i tinguessin l'opció de provar, sense pressió, el treball tècnic que anaven assimilant. Malauradament no ho vam poder fer…no va haver lliga. Recordo, especialment, les noies fent

Aquest matí llegia aquest tuit: "Ganar títulos en categorías formativas está muy bien, pero son como las metas volantes del ciclismo, dan puntos, pero no es el final de etapa, no es el objetivo. La meta es llevar a nuestros jugadores a su mejor nivel técnico-táctico posible y, además, hacerlos mejores personas." L'he copiat perquè m'ha semblat interessant. He pensat que valia la pena reflexionar-hi i connectar-lo amb la nostra realitat a Lleida. Ho podia fer després d'una victòria que ens acostés a un títol o després d'una derrota que ens feia dir adéu al Campionat. Malauradament ho faré des de la derrota. Perdre no és fàcil, i és cert que educar en la derrota ha de ser un dels objectius que ens hem de posar com entrenadors. Però és tan difícil! Quan ha acabat el partit, he entrat al vestidor. Volia parlar amb les jugadores. Les he mirat i he pensat en com de gran és el vincle que el bàsquet acaba tenint amb aquells que el practiquen. Estaven desfetes.  Difíci

Avui m'he sentit molt a gust. Sí que hem tingut moments dolents de concentració, però globalment he vist reflectit a pista aquell bàsquet que crec que té les virtuts que, sota el meu punt de vista, ha de tenir el bàsquet de formació: equilibri en el joc, ritme de partit, tensió competitiva i circulació de pilota de manera que les cinc jugadores que están a pista participin del joc de manera activa. Quan inicies un partit tal com ho hem fet avui, t'adones que les hores de dedicació, de correccions, de repeticions per assolir mecanismes tant individuals com col·lectius són ben emprades. T'adones que l'evolució de les jugadores et fa valorar positivament la teva feina. T'adones també que, de vegades, els escuts, els lemes i els noms no ho són tot. T'adones que, des de la humilitat i des de la dedicació, les jugadores creixen. Just avui ho comentava en la xerrada pre partit. De vegades pensem que l'evolució és lineal i no és així. Evolucionar vol dir avançar, at

  Avui hem recuperat sensacions. Ho necessitàvem. La final de Catalunya ens va deixar tocats i ho vam arrossegar contra València en el primer partit a Lleida. Què difícil gestionar el cap! I com n'és de necessari. Després del partit les noies ho celebraven. Sabien que haviem de sortir del pou. No ha estat, globalment, un bon partit, però ens ha estat útil. Després d'un inici espectacular de les basques, hem anat entrant al partit i, per moments, hem estat prou bé. Demà tenim la nostra particular final. Hem de guanyar el campió de Madrid, el Canoe, per tenir un creuament assequible a vuitens de final. Ens tocarà jugar millor que avui.  Canoe és un bon equip. Haurem de donar la nostra millor versió. Ho hem fet en moltes ocasions aquest any. Simplement hem d'aconseguir controlar dues cosetes. La concentració, que serà fonamental per no fer errors que ens facin anar a remolc. I la mentalitat que ens doni aquella confiança necessària per afrontar els moments dolents que, segurís

Això del bàsquet és com la vida. Caus, perquè sempre caus, i has de decidir si t'aixeques o et lamentes. Avui hem caigut. Perdre d'un punt és difícil de digerir. Mal partit. Res a dir.  Ens ha faltat una mica de tot. Ens aixecarem? Veurem demà… Escriure des del llit té un avantatge: ja han passat unes hores, estàs sol i hi ha un aspecte interessant: dones temps que les jugadores pensin i tu també tens temps per pensar. Sí. Toca pensar en què podies haver fet diferent: aquell canvi, aquell minut, aquella jugada… I hi tornes a pensar. Però després t'adones que potser només ha passat una cosa: has fallat massa tirs, has provocat poques faltes i has deixat que el rival jugui massa còmode.  Potser t'adones que t'ha faltat un punt d'intensitat, de mentalitat guanyadora. Potser ha faltat un punt d'experiència en aquest tipus de partits. I és que quan perds d'un punt, vols trobar un detall que, si hagués sigut diferent, et faci veure que el partit hagués pogut t

24h. Sí. Ja no més 24 hores. Demà comença el Campionat d'Espanya. Com arribem? Veurem. Serem capaços de sorprendre als favorits? Competirem de veritat? Tindrem prou il·lusió? Fins a quin punt ens esforçarem i ens sacrificarem pel grup? Les respostes començarem a tenir-les demà. Quina sort poder viure una experiència com aquesta! La majoria dels nens i nenes que han jugat, juguen o jugaran a bàsquet  no la viuran mai. Som privilegiats. En som conscients? Hem treballat durament al llarg de 9 mesos per arribar aquí i ho hem aconseguit. Orgull d'equip.  Sí. Sovint no sembla que n'estigui orgullós…  Soc així. Però han treballat molt, han aguantat molt, han progressat molt i s'ho han guanyat a pols.  Han superat les absències de jugadores amb lesions de llarga durada.  I són aquí.  Amb el cap ben alt per, espero, reivindicar-se. Totes tenen cosetes pendents. I aquestes s'han de dur a la pista. Oportunitat d'or per gaudir, seguir creixent i aspirar al màxim. Ho farem?

Hi ha un aspecte de la meva feina d'entrenador que no porto gens bé. Entenc que forma part de la meva tasca, però em costa trobar-hi la solució. No és fàcil, al menys per a mi, donar els minuts (oportunitats de joc), en cada partit, que cada jugador mereixeria per la seva actitud i esforç diari. La gestió dels partits, amb la quantitat de situacions que van passant a gran velocitat, és una feina apassionant perquè comporta anar a buscar la victòria prenent una sèrie de decisions que, sovint, no són enteses per aquells que veuen els partits. Qui em coneix de fa anys sap que a mi m'agrada que tothom participi del partit, bàsicament per un tema de respecte per l'esforç i compromís del dia a dia. És el que sempre he anomenat "allargar la plantilla". Malauradament, no sempre ho aconsegueixo. Hi ha partits que es compliquen i tu, com a entrenador, busques el moment de posar a pista a tots els jugadors i no el saps trobar. Això, evidentment, genera unes situacions comple

Sí, toca fer una primera aturada per mirar on som i fer una mica de balanç. Ha acabat la primera "etapa" de la temporada i toca fer-ne.  Per fer-ho, cal mirar enrere. Hem de saber on som i d'on venim. Quan ho fem, si som una mica honestos, podem estar satisfets del resultat obtingut fins ara. Sotscampiones de Catalunya, amb jugadores moltes d'elles inexpertes en aquests tipus de partits, és un gran premi al treball diari. I, si hi afegim les tres lesions greus que hem patit, el mèrit és més gran encara. Però hi ha una segona part de balanç a fer.  Aquella que no mostren, necessàriament, ni els resultats ni les estadístiques. Parlo de l'avaluació del creixement esportiu i personal de les jugadores.  Aquí no en puc estar del tot satisfet.  Mea culpa!  Cal aconseguir-ho sempre.  Quan no es fa evident aquesta evolució, és que hem fallat… Sempre m'he posat com a principal repte que les jugadores facin un gran canvi al llarg de la temporada. I que el canvi sigui pal

Estirat al llit. El descans del guerrer… Moltes sensacions.  Moltes emocions. No m'he pogut emocionar amb la meva filla mentre rebia la Primera Comunió. Dur, molt dur. Però crec que em tocava ser on he estat. De vegades la vida ens posa al límit i toca triar.  No ens podem dividir.  Trist, però content.  La Núria ha gaudit del seu dia, malgrat el seu pare no era amb ella. L'equip ha gaudit del seu partit i jo era amb elles.  Molt dur haver hagut de decidir.  Ningú s'imagina què ha passat pel meu cap aquesta setmana i mitja.  Tants dubtes, tanta incertesa.  Faig bé?  Soc un mal pare? Sí o no? Ja està fet. Gràcies pel suport a tots aquells que, sense saber-ho, heu vingut a Banyoles o ho heu seguit per la app. No us podeu imaginar les emocions que van i venen dins del meu cap. He classificat un equip per a la final de Catalunya de preferent per 13a vegada, però puc donar fe que mai havia viscut una situació com aquesta.  Gràcies, players, per haver fet tot el possible per guan

Són les 3 h del matí. Em desperto de sobte. No estic dormint bé.  Estic nerviós? Potser sí. A les 11 h, la Núria, la meva peque, fa la Primera Comunió. Però és que, a les 10, el meu equip juga la semifinal de Catalunya. Potser per això no puc dormir.  Havia de decidir. Difícil elecció.  Hi ha moments, a la vida en què, es prengui una o altra decisió, no deixes indiferent la gent que t'envolta. I avui és un d'ells. Fa dues setmanes que em ronda pel cap  la pregunta: Què he de fer? Acompanyo la meva filla a la Primera Comunió o dirigeixo el meu equip a la semifinal? Si vaig al partit, no s'entendrà, des de l'entorn familiar, que "abandoni" la meva filla en un dia tan important. Però, si vaig a la Comunió, potser ni jugadores, ni famílies, ni club ho entendran.  Si vaig al partit, no acompanyaré la meva filla en un dia molt especial per a ella i per a mi. Però, si vaig a la Comunió, deixaré el meu equip sol davant del partit més important de la temporada. Falten

Reverències. Sí. Segur que aquells que odien el Madrid estan enfadats, tristos o ambdues coses alhora. Normal.  Crec que molts es desperten pensant que ho han somiat. Si això fos el guió d'una pel.lícula, diríem que el guionista s'ha passat… Una de les expressions que he escoltat més avui és "quina sort que tenen!!!". Segur que és sort? Sempre he pensat que hi ha d'haver un punt de sort en allò que ens va passant a la vida. Podem pensar en l'"Iniestazo" a Stamford Bridge. Però, tal i com ens intenta mostrar l'Alex Rovira i en Trias de Bes al seu molt recomanable llibre "La Bona Sort", tot a la vida es treballa. Preparar a "sort" és la clau. I tinc la sensació que el Madrid porta molts anys preparant aquesta sort. Algú dirà que els arbitratges l'ajuden o que els sorteigs els són favorables.  No hi entraré. Aquest any ha remuntat tres eliminatòries totalment perdudes contra tres grans d'Europa. Ells creuen en sí mateixos