La vida en petit format?
Ahir, al torneig premini de S. Nicolau (per cert, enhorabona als organitzadors) em va passar una cosa entre curiosa i divertida. Sempre que vaig a tornejos com aquest en què hi ha tantíssims equips, em trobo, coses de l'edat, ex jugadores, o ex rivals, a les que em fa molta il.lusió saludar. Ahir (avui a la trobada de PDP) no va ser una excepció i, després de saludar-ne tres, el pare d'una de les companyes de la meva filla em diu" deixa de donar petons a tantes noies". Em va fer riure i em va fer pensar. De cop, em passen pel cap ràpidament tants moments dels meus anys d'entrenador!!! I m'adono de tot el que he tingut el privilegi i plaer de viure. I és que el bàsquet és com la vida en petit format. Fa dos anys vaig decidir plasmar la meva vivència en un llibre en el que intento connectar les dues realitats: el bàsquet i "la vida normal". Sí, passen paral·lelament, gairebé sense adonar-te'n i tenen tantes coses en comú! Aquest estiu, no ho vull