Sort, mentalitat, treball...?


Ahir Estudiantes, segon de Madrid, perd amb un triple de 8 metres contra València, màxim favorit a ser Campió d'Espanya.

Quan va acabar el partit, vaig comentar a les meves jugadores i ajudants que això era el millor que li podia passar al València i el pitjor per als seus rivals.

Avui han guanyat la semifinal contra el campió de Madrid per més de 40 punts de diferència. 

Estudiantes va despertar la bèstia…

Van tenir els tirs lliures per guanyar, els van fallar i van perdre.

Avui Promete ha fallat tot el que va anotar contra nosaltres i ha perdut.

Ahir el Barça domina el partit i el Madrid fa un 3r quart espectacular. O potser el Barça fa un mal 3r quart?

Sort, mentalitat o treball?

Bona sort?

Crec que de tot n'hi ha una mica quan es tracta d'explicar un resultat.

Personalment crec, com no podria ser d'altra manera, en el treball, però, per sobre de tot, intento treballar la duresa mental, el control mental, la capacitat de ser conscient que tot passa perquè el jugador entengui que la victòria, l'èxit, arribarà quan tingui el punt de concentració en allò que li pertoca, mai menysprei el rival i faci allò que el partit li exigeix.

El problema principal és que això també s'ha de fer a cada segon de cada entrenament…i no tothom ho entén.

Quan mentalment ho tinc clar, treballo.

I, quan treballo, tinc sort. O és Bona Sort?

Sí, puc fallar aquell triple (mala sort?) O potser el rival el falla (sort?)

I si fico el triple (sort o bona sort?)

Res científic…

Percentatge?

Por?

Convicció?

O potser quan treballo tinc més possibilitat de tenir bona sort?

Potser el triple que fico ve perquè he entrenat molt (treball) i me l'he cregut quan l'he tirat (mentalitat) i no perquè he tingut sort…

Potser el triple que falla el rival ve perquè he entrenat molt la defensa (treball) i he cregut que si defenso sense por a que em superin(mentalitat), el tir serà dolent i no perquè he tingut sort.

Apassionant com tot el que rodeja l'esport… i la vida.

Sovint es fa difícil que els jugadors entenguin que la pressió als entrenaments és important per tal que estiguin preparats mentalment per tenir Bona Sort…


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació