Una mica de tot

  Acabo de corregir un control d’Història. Teòricament és un bon grup classe. Poso les notes. Més de la meitat dels alumnes han suspès. Comparo el control amb controls de 5 anys enrere. Vull comprovar si no vaig errat. Constato que és bastant més senzill. És a dir, control més senzill, notes pitjors. Francament preocupant. Alguna cosa està passant. No anem bé. Hi haurà qui dirà que ens hem d’adaptar als temps actuals; que l’ensenyament ha de canviar; que els alumnes no són com abans… I de ben segur que és cert… Em ve una pregunta al cap: en què consisteix l'aprenentatge? Sempre he pensat que jo aprenc quan assimilo, interioritzo i/o faig meu un concepte; quan soc capaç d’explicar-lo, de contextualitzar-lo i d’usar-lo correctament. Si un alumne no és capaç de fer-ho, no ha après. Evidentment, sempre ha passat que els alumnes estudien per a un examen i al cap de dues o tres setmanes han oblidat bona part d’allò que sabien. Aquí ve la feina del docent, ser capaç de mantenir viu, al ll

Avui m'he despertat escoltant aquesta un video del Pep Marí en què enfrontava el talent amb el caràcter. I es mostrava partidari del caràcter per sobre del talent. Quanta raó té en el que explica! M'entristeix molt, com a entrenador, quan no soc capaç de fer veure a la jugadora la importància del caràcter i la mentalitat en seu dia a dia.  És molt possible que una part important sigui responsabilitat meva pel fet de no trobar la tecla que la jugadora necessitaria per poder desenvolupar aquest caràcter i mentalitat tan necessaris per arribar a donar el seu 100% en allò que està fent. Massa sovint, quan deixo d'entrenar aquesta jugadora, veig que, en la següent dinàmica, no aconsegueix canviar allò jo que intentava fer-li veure. Llavors em venen dos pensaments. El primer (que no m'agrada tenir, però soc humà) es resumeix en aquesta frase: "malauradament tenia raó". No m’agrada tenir raó en aquest tipus de pensament perquè, quan entreno, sempre vull l’explosió de

  La Míriam és fora tot el cap de setmana. La Núria es queda a dormir a casa de l’àvia. Ha de canviar roba de Reis… L’Aina em diu: “Papa, jo vinc amb tu”. L’Aina fa 6 anys que juga i li encanta veure partits. S’hi fixa. Crec que entén el joc i li agrada tenir opinió i preguntar. La Núria va començar amb la pandèmia, per tant va començar malament. Li encanta jugar, però no li agrada veure partits. Mateixos pares, mateixa educació, dos mons diferents. Curiós, no? L’Aina em comenta el partit del cadet B i el del cadet A. I després es permet el luxe de dir la seva veient el cadet masculí preferent Té clar com ha jugat cada jugadora. Normalment l’encerta.  Me l’escolto. I és curiós perquè normalment opina, no tant sobre l’encert sinó sobre com han estat a la pista.  Opina sobre la mentalitat, sobre sensacions. Potser perquè sap com penso jo? És possible. Per això me l’escolto. Però, tot i tenir clar qui ho aconsegueix i qui no, ella no és capaç d'aplicar-ho. Curiós. I aquí hi ha ve moti

Ja soc al llit. Les nenes dormen. Han anat a dormir amb un barreja de sensacions, totes positives.  Veure en directe el Mago Pop ja ho té això. Hi ha gent que ha criticat l’espectacle com a massa ianqui.  D’altres que si és massa curt.  I hi ha qui es dedica a buscar l'explicació, a descobrir com ho fa. Jo m’he assegut al costat de la Núria disposat simplement a gaudir, a sorprendre’m i, en definitiva, a passar una bona estona. Gairebé no he aplaudit. No sé si era perquè em queia la baba i m’havia d’eixugar; o potser perquè estava tan al·lucinat que ni se m’acudia fer-ho. No he badat boca… No podia.  No em volia, podia, perdre ni un detall. Entremig, passaven petits reportatges dels seus orígens. I ho he connectat amb l'èxit. Ja al cotxe comentàvem amb la Míriam i les nenes el secret de l’èxit i què hi ha al darrere de tot plegat. Talent?  Sort? Segurament hi intervenen. Però, per sobre de tot, s'ha de tenir un somni, un objectiu o una idea, i seguir-los. Obstacles? Molts.