Una mica de tot

L’altre dia, en una resposta a un fil de twitter que vaig escriure, apareixia el concepte “pressió”.  I em pregunto. N’hi ha? I, si n’hi ha, és positiu o negatiu que n’hi hagi? Què és i què vol dir la pressió? Qui la posa? És externa o interna? Per que hi ha jugadors/alumnes que evolucionen clarament i d'altres que no? A veure si me'n surto. Potser la idea que hauríem de tenir al cap és la d'autopressió o, potser millor anomenar-la, autoexigència. És a dir, quan jo faig qualsevol activitat, m'hauria d'exigir a mi mateix el màxim d'esforç i de concentració per desenvolupar-la de la millor manera possible.  I això és francament complicat. Crec que el missatge que escolto més d'alumnes, jugadors i famílies va dirigit a aspectes externs a un mateix.  Missatges d'autojustificació que acaben portant al fracàs, entenent per fracàs la no satisfacció, la no felicitat, en allò que estàs fent. Dia a dia veig jugadors/alumnes/famílies que no accepten ser corregits o

17.20 de la tarda. Arribant a Mataró. Sona el telèfon.  És el Manel. Alguna cosa passa perquè no m’acostuma a trucar. Em deixa grogui. “Saps alguna cosa de l’Elena Baena?” “No. Per què?”. “Ha mort” “Com?” Em quedo parat i molt trist. Maleït càncer. Penjo. Tan sols 53 anys.  Injust.  Sí.  Llei de vida. Quan he arribat a casa, he anat directe als meus àlbums de bàsquet… La ment em va a tota velocitat. Els records es disparen fins el setembre del 85. L’Elena, aquell final d’estiu, amb 15 anys, fitxava pel juvenil del Natural Cusí el Masnou. Vaig tenir la sort d’entrenar-la fins la temporada 87-88 a el Masnou Basquetbol i, posteriorment, dues temporades al sènior del CB. Mataró. No em puc creure que hagi mort. Cert que feia potser 20 anys que no la veia, però era d’aquelles persones especials que et trobes a la vida. Senzilla, bona noia, molt seriosa en el seu treball diari i excel·lent companya. D’aquelles jugadores que qualsevol entrenador vol al seu equip. No era cap estrella.  Recordo