Una mica de tot

Acaba l’any. Un any més. Cada dia passen més ràpid? O només és una sensació meva? Any especial. Toca fer balanç. He tingut una mica de tot… Curs especial.  Últim en què soc tutor.  Des de setembre ja m’he convertit en profe ‘normal”.  Curiós perquè ho desitjava (volia baixar el meu llistó de tensió i responsabilitat després de 35 anys), però, en certa manera, ho trobo a faltar: he perdut un espai de reflexió. Serà l’últim com a profe?  Veurem. Què dir del bàsquet   Podem definir-lo com a curiós? Juny va ser un mes especial.  El cadet A eliminat. Interessant veure com no vaig tenir prou mà per dirigir un grup de jugadores que no vaig aconseguir que es convertís en un equip. Poques vegades m’ha passat al llarg de la meva carrera. Quan les veig, ara que ja no les entreno, sento una barrera difícil de traspassar. En canvi les de primer any varen fer una temporada espectacular… Misteris de l’esport. El bàsquet et dona i et treu.  Relacions, moments, resultats, evolucions, sensacions…  Mai m

Fa un parell de dies escrivia un tuit sobre el que jo considerava un moment dur de l’esport: quan et quedes fora de la selecció a una setmana del Campionat d’Espanya. Vaig tenir un parell de respostes molt correctes en les quals es qüestionava que aquest fos un moment dur perquè és incomparable a una lesió aspecte que sí que és dur de veritat per a un esportista. Aquesta resposta, amb la qual estic força d’acord, m’ha animat a escriure aquestes paraules.  És evident que no es pot comparar una lesió greu amb el fet de no poder estar en una selecció, però anem a pams. Un dels aspectes que em semblen bàsics en la vida és posar-se objectius perquè ens ajuden a “ordenar-nos” i organitzar-nos. Per a un jugador de 15 anys, que té qualitat i que és convocat a una preselecció, em sembla una bona opció posar-se com a objectiu anar passant els diferents talls per estar al final entre els 12 escollits.  Passen els mesos i l'objectiu es va cumplint i vas passant els talls. I, quan tot apunta qu

24 hores després. Llegeixo un tuit amb una foto en què s'hi veuen tres trofeus. Miro enrere. Tres mesos amb moments realment difícils i complicats.  Fins i tot, havent de fer una aturada. Crítiques al temps de joc o a determinades idees i/o exigències.  Alguna jugadora que baixa del tren.  Però treballen molt i vull pensar que creuen en allò que fan. Dubtes?  Pocs.  Consciència tranquil·la.  Cada dia repasso mentalment el que he fet i el que proposo al grup i a les jugadores. Intento canviar allò que no m’agrada o que potser no faig/fem prou bé. Errors? Molts. Segur. La idea sempre és analitzar-los i aprendre d’ells. Bitxo rar? També segur… Crec en les meves jugadores.  Soc molt conscient de les seves limitacions.  Més que ningú.  Però no renuncio a fer-les treballar per millorar. Quan analitzo les seves limitacions, tinc dues idees clares: exigir-los per tal que cada dia tinguin més recursos; i amagar les seves mancances dins d’un joc global i equilibrat. És el bàsquet que sempre

4 días en Gúdar-Javalambre. Apenas sabía nada de la comarca.  Reconozco mi ignorancia. Paisajes preciosos, gente sencilla y acogedora. Pero fui por baloncesto. Participaba por primera vez en un torneo que ya va por su decimocuarta edición, como me decía con orgullo el responsable de deportes de la comarca. De esto quiero hablar. Termina la final después de casi 40 partidos en cuatro sedes diferentes (Mora de Rubielos, Alcalá de la Selva, Sarrión y Manzanera) y, de repente, todo se transforma.  Aparecen personas que, con una actividad frenética, preparan la entrega de trofeos. Todos los que hemos participado del torneo queremos que se acabe ya, y volver a casa. Siempre es la parte más pesada, salvo, quizás, para quienes tienen algún premio. Es un momento complicado. Es el momento de observar y darse cuenta de la cantidad de personas que, desde el anonimato, hacen posible que más de 250 chicos y chicas de 14 años puedan gozar de lo que más les gusta: jugar a baloncesto. Quizás nos hemos

4 dies a Gúdar-Javalambre. No en sabia gairebé res de la comarca. Reconec la meva ignorància.  Paisatges preciosos, gent senzilla i acollidora. Però hi vaig anar per bàsquet. Participava per primera vegada en un torneig que ja va per la seva catorzena edició, com em deia amb orgull el responsable d’esports de la comarca. D’això vull parlar. Acaba la final després de gairebé 40 partits en quatre seus diferents (Mora de Rubielos, Alcalà de la Selva, Sarrión i Manzanera) i de cop tot es transforma. Apareixen persones que, amb una activitat frenètica, preparen l’entrega de trofeus. Tots els que hem participat del torneig volem que s’acabi ja, i tornar a casa.  Sempre és la part més feixuga, excepte, potser, per als que tenen algun premi.  És un moment complicat.  És el moment d'observar i adonar-se de la quantitat de persones que, des de l'anonimat, fan possible que més de 250 nois i noies de 14 anys puguin gaudir d’allò que més els agrada: jugar a bàsquet. Potser ens hem queixat d

Avui llegia un tuit que deia que els professors tan sols adoctrinem. Hi ha una cosa molt certa en el dia a dia de les persones: la mala utilització del llenguatge. La poca lectura, sumada al poc interès i curiositat a l’hora de parlar i escriure bé estan a l’ordre del dia. Confondre educar amb adoctrinar seria un exemple molt clar d’aquesta mala utilització del llenguatge. Quan algú em diu que a classe s'adoctrina em venen dues idees al cap. La primera seria que s’està insultant la capacitat de l’alumne a l’hora de raonar, de preguntar o d'indagar. Sempre he pensat que un no pot ser adoctrinat quan té un mínim de llibertat, de cultura i de criteri. La segona idea que em ve al cap és que, segurament, la persona que m’acusa a mi d’adoctrinar és perquè possiblement ella intenta inculcar algun pensament com a únic vàlid, i pensa que els altres fem el mateix. Quan poso “damunt de la taula” un concepte històric, polític, ètic o d’actualitat a l’aula, sempre deixo anar una coletilla:

Dimarts tarda. Mataró Parc. La Constitució té això. Alguna cosa bona havia de tenir… L’Aina ha quedat amb una amiga i, per no fer viatges, he decidit quedarme a prendre una cerveseta. La Míriam treballant (ser cap d’estudis té això) i la Núria fent companyia a l’àvia. Tarda per a mi. Feia massa temps que no en tenia una. M'acompanya Ken Follet. De tant en tant aixeco la vista. Badar. Mirar encuriosit al meu voltant. La tarda promet. Necessito poca cosa per sentir-me bé. De cop em venen ganes d'escriure. Teràpia?. No. Plaer. Una mica de balanç. Ha estat un trimestre intens. Una mica de tot.  Al final, el que queda no és dolent. És cert que cada cop noto més canvis en la manera de fer de les persones. Noto menys força a l’hora de persistir. Soc jo? O hi ha una part certa? He hagut de parar uns dies. M’ha faltat control de les emocions. M’ha anat bé l’aturada. M’ha ajudat a enfocar i a fer visibles detalls interessants. He comprovat que es perd el compromís amb les persones i amb

14.50 hores. Torno de dinar, entro a l’escola i em trobo els pares d'una exalumna. Els pregunto per ella. ”Et recorda molt, i surts guanyant en la  comparació amb el profe actual. Troba a faltar les reflexions i debats a classe… i les converses del pati” M’alegra el dia i em fa feliç. Malauradament, no sempre et reconeixen la feina. I em fa reflexionar.  Com pot ser que arribis de tan diferent manera a cada persona?  Es qüestió d’educació familiar?  O de la personalitat de cadascú?  Potser d’ambdues? 40 anys de classes i 40 anys entrenant donen per conèixer gran quantitat de perfils de persones en un moment complicat de les seves vides.  Un moment gens fàcil de gestionar. Hormones disparades, descoberta de sensacions i mons nous, ganes de discutir-ho tot…  Es necessita una habilitat especial.  La tinc?  L’he tingut? Són diferents els adolescents d’avui en dia?  Estem, avui, en un món en què tenir un mòbil et dona accés a opinar /queixar-te sense un coneixement prou complert, obrint