Gestionant frustracions...
Fa un parell de dies escrivia un tuit sobre el que jo considerava un moment dur de l’esport: quan et quedes fora de la selecció a una setmana del Campionat d’Espanya.
Vaig tenir un parell de respostes molt correctes en les quals es qüestionava que aquest fos un moment dur perquè és incomparable a una lesió aspecte que sí que és dur de veritat per a un esportista.
Aquesta resposta, amb la qual estic força d’acord, m’ha animat a escriure aquestes paraules.
És evident que no es pot comparar una lesió greu amb el fet de no poder estar en una selecció, però anem a pams.
Un dels aspectes que em semblen bàsics en la vida és posar-se objectius perquè ens ajuden a “ordenar-nos” i organitzar-nos.
Per a un jugador de 15 anys, que té qualitat i que és convocat a una preselecció, em sembla una bona opció posar-se com a objectiu anar passant els diferents talls per estar al final entre els 12 escollits.
Passen els mesos i l'objectiu es va cumplint i vas passant els talls.
I, quan tot apunta que, efectivament, tens moltes opcions de ser-hi, és un cop dur que, finalment, quedis fora.
A partir d’aquí entra en escena la gestió d’això.
La frustració és evident.
Has treballat durant molts mesos i no assoleixes l’objectiu que t‘havies marcat.
I ara què?
Ens hi recreem?
Carreguem contra tothom i, per tant, permetem que el jugador se senti reforçat en la “injustícia”?
O decidim ajudar-lo a fer un anàlisi dels possibles perquès i l'encoratgem a seguir treballant amb nous reptes i objectius?
Qui em coneix sap perfectament quina de les dues opcions és la que he portat a terme.
La truco per telèfon, li pregunto com està i li dono a triar entre agafar-se uns dies de festa per desconnectar o incorporar-se ja a l'equip. Li dic que s’ho rumii i que ja em dirà.
Dues hores després rebo un whatsapp: “compta amb mi”.
Arriba a l’entrenament. Una abraçada, unes paraules d’ànims, un anàlisi amb la meva opinió i un “espabila i demostra a la pista cada dia si ha estat una decisió justa o no que t’hagin tallat”.
És a dir, li poso tot a les seves mans.
Massa dur?
No ho sé.
El que sí que sé és que per a una jugadora de 15 anys és dur i és una frustració.
El problema, per a mi, és recrear-s’hi, i està molt clar que, aquí, a mi no m’hi trobaran mai.
Toca passar pàgina i mirar endavant.
Els adults, teòricament, som capaços de relativitzar més i millor allò que ens passa i tenim l’obligació d'ensenyar els nens i joves a gestionar els “moments durs” que de ben segur tindran en el seu camí perquè siguin capaços de seguir avançant cada dia més forts.
A mi també m'agradaria posar el meu granet de sorra sobre aquest tema, des de la llunyania i veient quin ha estat el procés de selecció, (que sota el meu punt de vista amb criteri opac) sempre des del meu punt de vista com a entrenador, crec que no té res a veure quedar-se fora, té a veure el com, la injustícia d'incorporar una jugadora a la darrera convocatòria que a més no és catalana (crec molt important per a una selecció autonòmica i no vull pensar que ha estat perquè la imposi ningú, seria pensar molt malament ), fa que altres jugadores no puguin gaudir d'alguna cosa que possiblement han treballat tot un any i mereixin, a més a més sumat a l'esforç dels pares tant econòmic com personal. Una altra cosa molt interessant és apreciar la no incorporació de noves jugadores en aquesta selecció, ni tan sols en preselecció, podria nomenar moltes jugadores que han progressat moltíssim des de la seva etapa MINI però no se'ls ha donat l'oportunitat: PER QUÈ? Tampoc vull pensar en la influència de pares –amb algun poder ocult– puguin decantar la decisió a favor seu.
ResponEliminaSense menystenir el talent i les ganes de pertànyer a aquest grup d'elit de les jugadores seleccionades. Crec que tenim un problema si fem veure als nostres jugadors/es que amb esforç no s'arriba a cap lloc, només si tens algú que et pugui col·locar on a altres els és impossible arribar, poden gaudir d'aquests premis. Molt trist pensar que aquest any és l'últim que la generació 2008 pot gaudir d'aquest premi i col·loquem jugadores amb un any menys (que no en qüestiono la qualitat) i ocupin un lloc que no els pertany, compromisos de clubs? Compromisos amb familiars? Crec que podem debatre sobre això i moltíssimes famílies es veuran reflectides davant d'aquesta injustícia.
Bones festes a tots i espero que l'any que ve tot això es pugui analitzar d'una manera constructiva i amb valors com ens venen des de la federació.
Una salutació
Moltes gràcies pel feedback. No he volgut, en el meu escrit, anar més enllà del que estrictament em pertoca: gestionar la meva jugadora... L'elecció de jugadores d'una selecció sempre és complicat (ho he viscut com a seleccionador) i mai plou a gust de tothom. Estic molt d'acord amb el que exposes. Tot plegat molt difícil. Si s'ha fet des de l'honestedat, res a dir. Si s'ha fet a partir d'aspectes poc clars, allà la consciència de cadascú. Al finsl, estem parlant de noies de 15 anys
EliminaSom pare, però no entrenador, ni tècnic, com bé ha escrit abans, hi ha el perill de que les jugadores pensin que només amb l'esforç no s'arriba enlloc, però això és la vida, i l'esport pot esser una bona escola de la vida. És evident que a les seleccions sempre hi ha convocatòries que criden l'atenció que semblen injustes, pentura ho són o no, com que no hi ha explicacions no se sabrà mai, en el basquet de cada comunitat, més o manco tots ens coneixem, i sabem per on van els tirs, i sí, hi ha persones fora de les federacions amb més capacitat de condicionar, però aquesta no pot esser la conclusió, al final del viatge cada jugadora arribarà, més o manco allà on el seu nivell ho permeti. El missatge ha d'esser clar, cal seguir treballant, no sempre les coses surten com un espera, encara que sigui el més just, el camí és llarg i segur que vendran més oportunitats.
ResponEliminaBueno creo que lo que dices ¨así es la vida¨ no es la solución, esta claro que la vida esta llena de estas injusticias ,pero se han de aceptar? o se ha de difundir para que se lo piensen antes de hacerlo ? esto haría que tanto en el trabajo como en el deporte o donde suceda se lo piensen antes. No me sirve decirle a mis hijos trabaja duro pero que sepas que te encontraras a un cara dura que te pasara por encima por el simple hecho de conocer a alguien o ser un pelota, (que de esto el mundo esta lleno) a quien no le ha pasado no ascender en un cargo por que otro esta todo el día llevándole café a su jefe, se puede transpolar al deporte. Creo que hay que luchar por lo que uno cree y el esfuerzo + la valía ha de tener premio. Luego esta todo lo demás. Una pena que se hable de esto en un deporte de formación, y tengo otra pregunta? que valores le damos a nuestros hijos si sin ningún esfuerzo tienen lo que quieren? bueno pues ahí lo dejo Felices fiestas
EliminaGràcies per la resposta. Mirar endavant, sempre. Aprendre dels errors, sempre. Posar-se objectius, sempre. Acceptar allò que no pots canviar i lluitar per canviar allò que depèn de tu hauria d'estar sempre present
EliminaAsí pienso yo, y nadie te quita la satisfacción de decir y pensar yo lo di todo. Felices fiestas
EliminaEn primer lloc, quin goig poder parlar com ho feu en aquests temps que tothom crida i s'enfada. Jo voldria incidir en una frase del post anterior: "l'esport pot esser una bona escola de la vida". I és així. L'esforç, la injustícia, els amics, la sort, tot en definitiva el que es trobaran a la vida ho trobaran a una escala assequible als entrenaments i a la competició, i quasi sempre les coses negatives que es trobin al voltant de la pilota en realitat tenen o haurien de tenir "un cost" real molt assumible, com una vacuna per a la vida.
ResponEliminaComo reflejo de la vida nada mas real, por suerte o por desgracia. No hay que dejar de pensar que no son profesionales son niños/as que hacen un deporte como extraescolar cada uno/a a su nivel muy triste tan jóvenes en vez de disfrutar con el deporte tengan que aprender de la vida.
EliminaMoltes gràcies a tots. Debatre sempre és bo perquè t'obliga a reflexionar. Opinar des del respecte és una assignatura pendent a molts llocs.
ResponEliminaRealment crec que és desafortunat fer servir l'expressió " moment dur de l'esport " quan no es va a la selecció, hi ha molts moments durs a aquest esport, però no quan surt el llistat de la selecció i no hi sóc, et recordo que anar a la selecció és un premi individual , dins d' un joc d'equip com el nostre.
ResponEliminaQuan Navarro és nomenat MVP de l'Eurolliga, sorgeix el debat de quants punts fa amb Ricky de Base? Navarro és molt bó, obivament , però si a sobre juga amb un tio que sap trobar-lo quan està alliberat encara més i això el porta a ser MVP aquell any i així ho reconeix tothom.
Per tant, puc treballar individualment durant molts mesos per anar a la selecció ? Per mi la resposta és clara NO ,
En aquest sentit , sota el meu parer, un noi/a de 15 anys que es posa com a objectiu anar a la selecció d'un esport col.lectiu com el bàsquet , hi ha coses que fallen en el seu entorn.
En fi ,moltes gràcies per la teva aportació Oriol, quan vulguis en parlem.
Crec que no m'he explicat bé. No estàs d'acord en el fet que una jugadora que ha estat convocada entre les 30 de preselecció es posi com objectiu estar entre les 12 que aniran a un C. d'Espanya? Si no es posa això com a objectiu què va a fer als entrenaments de selecció?
EliminaI si ha estat entrenant durant 4 mesos renunciant a altres coses, no és lògic que sigui dur per a ella quedar-se a les portes del Campionat?
De la mateixa manera que és dur per a un estudiant del MIR quedar-se fora de la seva especialitat després d'haver estudiat durant mesos o per a un estudiant d'oposicions no aconseguir la plaça per la que s'ha preparat renunciant al seu temps.
Tothom que lluita per alguna cosa té un moment dur o de frustració si no ho aconsegueix. Crec que és lògic...