Reflexions al voltant de l'esport

Avui m’he llevat amb una idea al cap.

Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació.

I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació.

Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells.

I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce.

Llavors és quan tot se surt de mare…

El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar.

Qui i com s’atura?

Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar. 

I aquí rau la dificultat.

On ha de jugar el meu fill/filla?

Per què?

Què em dona el club del meu poble o barri?

Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol (vull com a pare) més?

Val la pena marxar?

I, si realment vol/pot més, s’ha quedar o ha de marxar?

I ara anem a l’altra part. 

Que m’ofereixen?

Són honestos?

Cumpliran?

Formaran el meu fill o simplement competiran?

El problema és quan crec que el meu fill arribarà a estrella.

En aquest punt, com entrenador i pare, tinc una idea clara i és aquí quan connecto amb Alcaraz i Sinner.

Què he de mirar?

Quan guanyen?

Com competeixen?

Com es comporten?

O potser caldria mirar també com han arribat aquí. Quanta dedicació, hores, esforços, sacrificis i renúncies han hagut de tenir en compte?

Potser, simplement, vull que el meu fill aconsegueixi arribar al seu 100% i que gaudeixi del màxim nombre d’experiències possibles.

Hi he de renunciar per quedar-me al club d’origen?

No ho sé.

La resposta és de cadascú.

Si, perquè, al final, l’esport és una escola de vida: pateixes i gaudeixes, triomfes i et derroten i, com en la vida, tens tot tipus d’experiències que t’ajuden a créixer.

Estic molt a favor d’acompanyar, però no protegir; de “rescatar” quan li arribi la frustració que un dia o altre tindrà; d'empènyer quan tingui dubtes; d’ajudar-lo a prendre decisions; i, també, d’aprofitar el que els gran esportistes ens mostren….

Quan veig tant Sinner com Alcaraz donant una bola al seu rival, malgrat això pugui representar perdre la final, em reconcilio amb l’esport, però penso que encara hi ha molt per fer…