Una mica de tot

Ahir llegia el tuit d'un entrenador al que conec fa molts anys i amb qui, malgrat no puc considerar un íntim amic, he compartit club i sintonia.  I m'he decidit a escriure aquestes línies. La tasca d'entrenador en aquest país té un punt pervers i contradictori. Els que ens considerem entrenadors, uns millors que d'altres, però que no vivim d'això, som com una mena de bitxos rars. D'una banda ens hi dediquem perquè ens omple, ens il·lusiona i ens fa sentir bé poder ajudar, posar el nostre granet de sorra, a que un equip, uns jugadors, puguin desenvolupar l'esport que els agrada, en gaudeixin i vagin "creixent" amb ell. Però, d'altra banda, en molts casos acaba sent una feina desagraida. Els clubs, i de cap manera els culpo, tenen els recursos que tenen i arriben on arriben (els responsables dels clubs en què estat saben perfectament l'opinió que en tinc: sempre profund agraïment per la seva tasca). I, amb aquests recursos, fan el que bonamen

18.50h.  Toco el timbre.  Bona tarda!! L'Esteve obre i entro. El Sergi, el Micky i el Pepe ja hi són. Abraçades, com no pot ser d'una altra manera. Complicitat. Feia uns 20 anys que no veia al Sergi. Ens posem al dia. Sembla que no hagin passat els anys. Mentre xerrem, el "veig" amb la "chupa" negra damunt de la moto.  Recordem, amb el Micky, les "sessions d'estudi" a Mestres Villà o a Sant Felip. Primeres anècdotes mentre ens posem al dia. L'Esteve és un amfitrió excellent. Tot flueix. Tot és fàcil. Tenim un record pels que ja no hi són. En comptem molts. Massa. Tristament, llei de vida. Arriben el Ramon, el Toni i el Xavi. Més abraçades. I més posar-nos al dia i més anècdotes. 20.45h. Toca marxar.  La resta ens esperen al port. Quan arribem, ja hi són pràcticament tots. Més abraçades. Sinceres. Els ulls se'ns il·luminen. Cada abraçada porta molts records. Seiem. I seguim xerrant. I seguim rient. I seguim recordant. És curiós veure com

Per què fem les coses? Per què treballem en el que treballem? Per què dediquem temps a determinades activitats? Per ocupar el temps? Per guanyar diners? Per necessitat? O potser perquè ens omple… Potser perquè hi trobem un sentit… Qui marca allò que fem? El cap o l'ànima? Si només ho marca el cap, penso que, al final, perd el sentit. Tot s'acaba fent sense que se t'iluminin els ulls. Tot es torna material i perd el seu encant. Arribar a pista o a classe i observar com aquell jugador o aquell alumne capta l'essència d'allò que vols transmetre i ho entén, ho corregeix i acaba aprenent-ho per portar-ho a la pràctica, és una sensació indescriptible. Fa uns dies vaig penjar un missatge que feia referència a un partit de les meves ex jugadores. Un partit que resumia aquesta sensació de plaer, de satisfacció, pel fet de veure reflectit allò que has treballat al llarg de dos anys. Ahir rebia un missatge d'una ex alumna orgullosa del seu treball de recerca. Me'n voli

Tancar els ulls i recordar. Alguns en diuen nostàlgia. D'altres, simplement, en diuen record. No es tracta de fer bona aquella frase de "cualquiera tiempo pasado fue mejor", però sí que es tracta de refermar que som la suma d'allò que hem viscut. Recordar és saber qui som i d'on  venim; és fer un exercici de tenir presents aquells amb qui hem compartit moments que, sumats, expliquen d'alguna manera qui som. Avui parlàvem a tutoria, amb els alumnes de 3r d'ESO, de construir el futur. En definitiva intentava que visualitzessin que ser conscients que allò que pensin i facin, que aquells amb qui comparteixin, que aquelles decisions que prenguin i que aquelles frustracions i encerts que tinguin, acabaran marcant qui seran d'aquí uns anys. No recordo haver tractat, a la meva adolescència, aquests temes i reflexions a l'aula… Per això m'agrada fer de profe.  Per això m'agrada "perdre el temps" divagant, saltant-me el currículum, per tal

S etmanes difícils les que estic visquent. Les activitats que faig (no vull anomenar-les feines) em porten a conviure amb persones en un procés de desenvolupament complicat. L'adolescència no és fàcil. Qui és (o ho ha estat) pare o mare d'adolescents sap de què parlo… Si en la relació amb els fills la situació ja no és fàcil, tot es complica quan el que tens davant teu és un grup de 12 "personetes" que fan un esport o 25 que es veuen "obligades" a assistir a classe amb, per dir-ho suau, poca motivació. Tot plegat difícil i apassionant Si tornés a tenir 20 anys, i tornés a tenir l'oportunitat de triar, crec que tornaria a encaminar la meva vida de la mateixa manera. Globalment estic satisfet de la feina feta, però, quan miro amb perspectiva, m'adono que he fallat en decisions preses. De ben segur que, amb l'experiència adquirida prendria algunes decisions de manera diferent. Intentaria gestionar les meves emocions amb un punt de pausa que, de vega