Gestionant les emocions
Setmanes difícils les que estic visquent.
Les activitats que faig (no vull anomenar-les feines) em porten a conviure amb persones en un procés de desenvolupament complicat. L'adolescència no és fàcil. Qui és (o ho ha estat) pare o mare d'adolescents sap de què parlo… Si en la relació amb els fills la situació ja no és fàcil, tot es complica quan el que tens davant teu és un grup de 12 "personetes" que fan un esport o 25 que es veuen "obligades" a assistir a classe amb, per dir-ho suau, poca motivació.
Tot plegat difícil i apassionant
Si tornés a tenir 20 anys, i tornés a tenir l'oportunitat de triar, crec que tornaria a encaminar la meva vida de la mateixa manera.
Globalment estic satisfet de la feina feta, però, quan miro amb perspectiva, m'adono que he fallat en decisions preses.
De ben segur que, amb l'experiència adquirida prendria algunes decisions de manera diferent.
Intentaria gestionar les meves emocions amb un punt de pausa que, de vegades, no he sabut tenir.
És tan difícil ser ecuànime i tractar cadascun dels membres del col·lectiu de la manera personalitzada que mereixen!
Sempre hi ha algú descontent, algú amb qui no connectes o algú que queda decebut.
Moment d'abandonar per no fer més mal? O moment de seguir, variant allò que es pugui, per tal de donar el millor de mi mateix?
Gran dubte que he de solucionar en els propers dies!
Puc seguir aportant allò que, honestament, crec que he aportat positivament al llarg de molts anys?
Puc encara ser referent del meu equip i de la meva classe?
Soc capaç de transmetre, encara, valors, coneixements, experiències o vivències que ajudin a aquests adolescents, cada cop més complicats de portar i convèncer, a créixer i progressar?
O toca ja fer un pas al costat i que entri gent amb noves realitats potser més modernes i més properes al tarannà adolescent?
Debat intern interessant que tinc ja fa unes setmanes dins la meva ment…
Gestionar les emocions que visc ara mateix és un objectiu molt important, a curt i mig plaç, que em plantejo ara mateix…
Tots passen per moltes històries que , en algun moment,ens fan plantejar allò que fem,però es tracta de seguir endavant amb allò que nosaltres creiem. No li agradarem a tothom,l'ésser humà està fet així però això no ha de fer dubtar , toca seguir i formar adolescents que no és feina fàcil.
ResponEliminaGràcies pel feedback. El problema ve quan l'adolescent i/o els pares tenen la ment molt allunyada d'allò que tu proposes perquè creus que és important/fonamentsl per desenvolupar la seva activitat i per sl seu futur
EliminaCrec que estàs fent el díficil exercici de l’empatia, ara que com dius unes entrades abans el teu blog ho vius a casa, t’has posat el lloc d’aquest pare i estàs intentant cercar una resposta racional a quelcom que surt de les emocions i això amic meu no és possible. Estic content per tú , per què vegis que malgrat els pares/mares/jugadors/es tenim molt a millorar molts cops, els entrenadors/es també us equivoqueu , l’EGO de tots és díficil de gestionar en equips de nivell , i quan dic tots hi poso obviament també els cosos tècnics.
EliminaBona reflexió. Cert, mai és possible estar dins de la persona que pren decisions. La meva intenció sempre és, malgrat els errors, sumar per a la progressió i això comporta tensions i desencontres. Crec que és inevitable...d'aquí la meva reflexió. Gràcies pel feedback
EliminaMil gràcies.
ResponEliminaLes mostres de suport, tot i que mai les he necessitat, venen molt bé en moments difícils.
Com a jugadora mai he dubtat de tu, no ho facis tu.
ResponEliminaGràcies, player❤️
EliminaL' autocritica és imprecindible per crèixer. Tu la fas molt sovint i això diu molt de tu. Errors en la vida tothom n,ha comès. Diu una vella dita que qui no apren per discerniment apren per sufriment.
ResponEliminaEndavant sempre !!
Mil gràcies
EliminaNomés pel fet de posar en qüestió les decisions preses al llarg de la teva trajectòria de manera honesta ja t'avala com a educador (més enllà de la funció d'entrenador). Que el pares ho veim d'una forma diferent és normal, aquí la qüestió és que l'entrenador gestiona, he de prendre decisions, mentre que els pares només podem valorar, i si les crítiques es fan des dels interessos, no poden tenir el pes suficient per qüestionar les decisions, segueix i ensenya. Un seguidor teu de Mallorca.
ResponElimina🥰🥰 sempre sumes. Gràcies
EliminaArribarà un dia en què ja no et compensarà Oriol. Intueixo que no ha arribat encara (ni de lluny). L'exigència porta a la crítica immediata. La no exigència o la superficialitat/poc rigor permet que la fritica sigui posterior i ja no arribi. Dit això,el tema és moly més complex i a més en la postpandèmia tots estem més o menys tocats i ŕs més fàcil filtrar més i/o viure les coses pitjor .
ResponEliminaA més exposar-se a les xarxes fa que ens quedem més amb les crítiques escrites i menys amb la molta gent que et llegim i sovint no diem res encara que estiguem d'acord amb boan part del que dius.
Soci,mestre : sempre Avanti!
Gràcies, Jordi🥰🥰
ResponEliminaEls que estem a la teva quinta aproximadament, tenim de tant en tant aquestes reflexions… suposo que totes les èpoques tenen el seu final. Però en cap cas, hem de cedir davant de crítiques o gent amb la que no coincidim. Som només nosaltres qui , quan creiem que ja no podem aportar , podem prendre la decisió del pas al costat. Com que és impossible contentar tothom, el més honest és actuar d’acord amb els nostres valors i conviccions., encara que això ens porti problemes.
ResponEliminaD’altre banda , sempre fan més soroll les crítiques que les lloances.
Crec que tu encara tens corda per temps!!!! 😊
Gràcies, Eulàlia
EliminaCom es deia allò? "Ladran, luego cabalgamos!"... Doncs això...
ResponEliminaOsti...però si "ladran" més del compe és molt complicat...hi ha massa soroll i no t'escolten ...ni t'escoltes
Elimina