Una mica de tot

Ja tornem a estar indignats. Una vegada més. Torna a ser evident que a Espanya o,  matitzant, a molts sectors d'Espanya, no s'accepta que tinguem una llengua pròpia. Des de fa 300 anys ens van posant lleis per tal d'evitar que el català sigui usat amb normalitat en tots els àmbits. Ara bé, malgrat les lleis, l'ús del català el decidim nosaltres en el nostre dia a dia. Cadascú de nosaltres canvia d'idioma, o no, quan parla amb castellanoparlants que han decidit que, malgrat entendre i saber usar el català, no ho fan. Si jo estimo la meva llengua, la defenso. I només ho puc fer, utilitzant-la. Sempre he acceptat, com no podria ser d'altra manera, que algú es dirigeixi a mi en castellà, Altra cosa és en quin idioma m'hi dirigeixo jo.  Hi ha una doble idea instalada en el nostre cervell des de sempre. D'una banda, se'ns fa estrany parlar en català amb algú que ens parla en castellà i, automàticament, canviem d'idioma. La pregunta podria ser: per què

M'he llevat amb les intervencions al Parlament català pels acords dels pressupostos. Baralles entre socis de govern i acords amb partits que des d'un punt de vista (temes socials) tenen coses en comú i des de l'altre (independència) aparentment tenen objectius diferents. I he decidit fer l'única cosa que, de moment, puc fer: escriure per donar-ne una modesta opinió. No sóc cap expert en res. Intento escoltar i llegir per entendre. I, com a tothom, se'm pot enganyar. Jo no sé si tenen més raó els de ERC o els de Junts en el seu projecte (full de ruta?) cap a la Independència, però el que sí que sé és que Junts se n'ha desviat menys al llarg dels últims anys. Potser sí que s'ha de ser pragmàtic com ERC, però, si vaig a les hemeroteques, puc llegir i escoltar Junqueras o Romeva amb discursos molt allunyats del que diuen avui. Potser llavors s'equivocaven i ens els vam creure. Llavors per què van incitar al poble a anar a defensar urnes i a votar el 1 d'

Escoltant l'entrevista que li va fer la Cristina Puig al J. Carlos Unzué al Faqs de dissabte em va venir al cap aquesta pregunta: Som resilients? Quina manera de portar una malaltia tan perversa! Sí, totes les malalties greus són perverses, però aquesta m'ho sembla especialment. Saber perfectament com s'anirà desenvolupant la malaltia, i què comportarà aquest desenvolupament, ha de ser francament difícil i dur Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer i llegir un meravellós llibre del Mitch Albom, "Els dimarts amb Morrie".  És un fet real que ens dona una meravellosa lliçó de resiliència d'un vell professor que ha desenvolupat la ELA Cada any el recomano als meus alumnes. És un llibre que m'ha acompanyat  els últims 20 anys. Som resilients?  Soc resilient? Bona pregunta. Potser seria millor formular-la d'una altra manera: ens eduquen i/o ens formem per ser-ho? A arrel de la Covid, a l'escola, vam decidir aprofundir en la resiliència. Ens

  . Ahir vaig escriure un tuit en què recordava al J. Carles Pié el dia que es complia el segon aniversari de la seva mort. Hi ha infinitat de detalls, moments, situacions i intimitats que vam viure plegats en els gairebé 40 anys d'amistat que fan que segueixi molt present en el meu dia a dia. Les meves filles l'adoraven i ell sentia una especial debilitat per elles. Era molt proper, divertit i carinyós amb elles. La Miriam també el va plorar. Igual que tots aquells que érem els seus amics des de ben joves. I és que es feia estimar... Però entre ahir i avui he quedat gratament sorprès per la repercussió del tuit. Després de menys de 24 hores han llegit el tuit més de 11.000 persones i més de 1000 han interactuat amb ell o l'han retuitat. He de dir que m'ha emocionat. Gent de tota Espanya, i de fora d'ella, el recorden i, possiblement, l'enyoren, tal i com ho faig jo. Joan Carles, eres molt gran.  Eres una gran persona i un gran amic, a part d'un grandíssim

• You're not afraid or ashamed to find errors in your understanding of things. • You take mistakes as lessons. • You don't get offended with accepting the facts. • You are highly adaptable and very curious.  • You know what you don't know.

El partit ja ha acabat... Parlar amb la Míriam del partit sempre em va bé. Punt de vista crític d'una persona que hi entén una miqueta de tot això i que em coneix des de fa un munt d'anys.. I també el privilegi de parlar amb l'Óscar,  que n'ha vist i viscut uns quants de partits i que té un criteri força interessant. Tot plegat m'ha portat a escriure aquestes paraules de reflexió. Ja soc al llit i és el lloc ideal per tancar els ulls, "veure" amb claredat i escriure. El títol queda prou clar i em porta a una pregunta: sabem realment què vol dir "bàsquet de formació"? Deia en un tuit de fa unes hores que avui tenia un partit "interesting" al camp del Barça i, després d'haver perdut de 5, tinc clar que ho ha estat, i molt. "Tants caps tants barrets". Això és el que passa davant d'un partit. Els espectadors, pares i mares en la seva majoria, i les jugadores veuen el partit de manera diferent…  Sí, cadascú veu el seu parti

Avui m'ha arribat aquest text, me'l faig meu i el vull compartir: "Rescatant el sentit d'aquest dia d'entre les insulses carabasses i falses teranyines, proposo un brindis pels que ja no hi són.  Pels avis, pares, tiets, cosins, germans ... Pels amics i amors que se'n van anar tan de matinada.. Ja són pols d'estrelles però mantenen les seves llars en el nostre cor. A tots i cadascun d'ells, un càlid record i tres paraules: gràcies, perdó, us estimo.  Pels que no estan amb nosaltres.  Pels que falten i van deixar la seva absència escrita en records.  Per aquells que van deixar de mirar els nostres ulls i nosaltres els seus. Per aquells a qui el cor els va fallar i van deixar d'escriure notes a la partitura de la nostra vida.  Per aquells que van prometre ser feliços i van morir lluitant per aconseguir-ho. Per aquells que no van arribar a ser-ho. I per aquells que van morir amb un somriure a la cara després d'anys, i milers de records viscuts.  Re