Una mica de tot

Acaba el sopar.  Abraçades.  Tinc el cotxe direcció casa del Chus.  Em diu: "Gràcies per l'estona".  Somric. Li deixo caure una frase que m'enamora.  Sí. Malgrat que és d'una cançó del Julio Iglesias.  La utilitzo, potser massa sovint, però és que, quan s'arriba a una certa edat, pren molt de sentit: " La vida es fa sempre de moments, de coses que no acostumes valorar i, llavors, quan per fi te n'adones, el temps no t'hi deixa tornar". Avui ha estat un d'aquests "moments" especials. Amics especials, cançons especials,  anècdotes especials. Quan m'hi he incorporat ja estaven en plena salsa. Mentre baixava les escales, escoltava rascar unes guitarres.  Trec el cap.  L'estudi de "gravació" de l'Esteve està pletòric. El Ramon dirigint el cotarro. Quant de temps feia que no el veia. Maleït Covid. El Chus, a la bateria, portant el ritme. Es nota que està en la seva salsa. "És divendres. Deu ser cosa  del din

    Avui he tornat a llegir aquestes paraules de Pau Casals que serveixen d'introducció a "La Brújula interior" de l'Alex Rovira. Per desgràcia, massa actuals... «Cada segundo que vivimos es un momento nuevo y único del universo, un momento que jamás volverá… ¿Y qué es lo que enseñamos a nuestros hijos? Pues les enseñamos que dos y dos son cuatro, que París es la capital de Francia. ¿Cuándo les enseñaremos, además, lo que son? A cada uno de ellos deberíamos decirle: ¿Sabes lo que eres? Eres una maravilla. Eres único. Nunca antes ha habido ningún otro niño como tú. Con tus piernas, con tus brazos, con la habilidad de tus dedos, con tu manera de moverte. Quizá llegues a ser un Shakespeare, un Miguel Ángel, un Beethoven. Tienes todas las capacidades. Sí, eres una maravilla. Y cuando crezcas, ¿serás capaz de hacer daño a otro que sea, como tú, una maravilla? Debes trabajar —como todos debemos trabajar— para hacer el mundo digno de sus hijos.»   P AU  C ASALS

Docents i entrenadors, sovint, ens equivoquem. Però, sovint també, observem com allò que diem, repetim i intentem inculcar arriba a l'interior del receptor i s'ho fa seu. Aquest és l'immens regal que ens emportem. Un regal que no es paga amb diners i que ens anima a seguir fent aquesta feina tan especial en què creiem. Veure-ho, tancar els ulls i gaudir-ho s'apropa molt a la màxima felicitat. Quin privilegi!

Comparar. Val la pena? Què en traiem? Sempre he sentit a dir, i m'ho he cregut, que no s'ha de comparar. De fet és quelcom que intento que els meus alumnes entenguin. Avui vull reflexionar-hi. Segur que no val la pena fer-ho? I si amb la comparació hi sortim guanyant? Cal que se'n parli? Quan comparar o comparar-nos? Doncs, sota el meu punt de vista, quan  la comparació vulgui buscar un punt de superació, de progressió o de millora. S'ha de buscar el punt de reflexió que ens ajudi a trobar aquesta intencionalitat. Cal fer-ho entendre a l'adolescent i cal entendre-ho personalment... Què comparo? Per què comparo? Què vull aconseguir amb la comparació? Realment és útil per a la meva progressió fer aquesta comparació? Quin ús en vull fer? Preguntes com aquestes ens poden ajudar en aquesta busca de l'excel.lència. Malauradament, la majoria de cops no busquem la comparació des d'aquest punt de vista. Em trobo, massa sovint, alumnes i jugadors, però també adults qu

Estic en procés de reflexió després d'una setmana dura en què s'ha qüestionat la manera de portar l'equip i de tractar les jugadores. Sempre m'ha agradat aturar-me malgrat no sempre tinc prou temps per fer-ho. I aquest és un bon moment. A tots els equips, hi ha jugadors que no estan prou contents o que passen moments difícils, però quan se'm diu que és generalitzat, he de pensar-ho profundament. Sí. Quan és opinió d'un de sol és menys preocupant, perquè les realitats personals no tenen per què ser les de la resta, però quan és una opinió generalitzada, l'aturada ha de ser profunda. Hem de partir d'una premisa: Soc de sang calenta, i visc entrenaments i partits amb els 5 sentits. I sempre amb un únic objectiu: que les jugadores progressin des de tots els punts de vista: tècnic, físic i mental.  El meu caràcter és el que és i, tot i que lluito per tenir un major control, no sempre ho aconsegueixo. En el feedback de l'entrenament, el jugador i l'en

Dinar de divendres. "Mano a mano". Marc i jo. Ja fa gairebé 15 anys. Moment especial. Temps de desconnexió. Altament recomanable. Canvi de xip. Necessari. Conversa distesa.  De què parlem? No ho sé.  De tot i de res.  Filosofem? Arreglem el món?  Tant se val, ho gaudim. Pujo al cotxe. Vaig a buscar les nenes. Poso música… Avui toca "català clàssic"... I sona això. Meravellosa cançó... "I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu. que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, només un vianant." Llach, com sempre, genial. Com a pare ho subscric. No és sempre la fita d'un pare? Que els fills et superin i que tinguis aquest punt satisfacció d'haver-los acompanyat, però, al mateix temps, també aquest sentiment de sana enveja de no haver arribat a fer el mateix que ells...

Exagerat? Potser sí. Real? Potser també. Interessant? De ben segur. Bo per a tothom per tal de pensar-hi una miqueta? Indiscutible…. "Avui he hagut de fer un justificant, al meu fill, per al seu mestre de l'Institut. Havia de faltar per  anar al metge.  Evidentment, l'he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l'escrit amb un "Benvolgut sr. professor". Quan el meu fill l'ha llegit s'ha quedat esbalaït i m'ha preguntat per què escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era per al "profe".  I ha afegit: "Ni que fos el president del govern". I li he respost el següent: "Benvolgut fill, possiblement, un mestre és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d'ell depèn que, en el futur  siguis una persona educada, amb valors i amb coneixements. D'ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.  Per les seves classes ha

David Eudal.  La gran majoria dels mortals no sap qui és. He de confesar que fins fa 6 dies jo tampoc ho sabia. És el nou entrenador del Morabanc Andorra de la lliga ACB, després de la destitució de Ibon Navarro. Els resultats marquen el món de l'esport professional. Inevitable. Ibon Navarro era un mal entrenador? Segur que no. David Eudal és molt millor? No ho sé, però no ho crec. Diferents discursos? Final d'etapa? Missatge equivocat? Desmotivació? No ho sé...però hi ha una realitat. L'equip no funcionava. L'agafa el "desconegut" i es carreguen dos dels equips més en forma del bàsquet europeu, Madrid i Penya. Mateixos jugadors. Què ha passat? Buuuf. Ni idea.  Has de ser dins per saber-ho. Des de fora, pots jugar a intuir-ho. Però no vull parlar d'això. Avui, al final del partit, després d'haver "destruït" la Penya, el missatge era d'emoció.  Emoció perquè és de la casa. Emoció perquè és el seu públic, el seu club, la seva gent. Per què