Una mica de tot

Estic satisfet de començar aquesta temporada. Satisfet i il·lusionat. Sí, satisfet perquè començo la temporada  número 40 entrenant de manera consecutiva. No he parat d'entrenar cap any des que vaig tornar de la mili. Aquella temporada 83-84 agafava el juvenil de El Masnou Bàsquetbol. L'única temporada que no he pogut completar va ser la 06-07 quan la segona setmana de la temporada vaig ser destituït com entrenador del Cadí la Seu de Lliga 1. Única vegada en 40 anys que no m'han deixat acabar una temporada. Va ser una decisió que em va permetre 8 mesos de "formació". El privilegi de veure durant 4 mesos, cada dia matí i tarda, el gran Aito a la Penya  dels joves Ricky i Rudy és d'aquells que no es paguen amb diners. Gràcies, Miqui Forniés, per la gestió. Però il·lusionat, també. Perquè les ganes de posar-me davant d'un equip per intentar que creixi i jugui un bàsquet el més complet possible és un repte que m'il·lusiona molt. Però potser m'apassiona

Estiu interessant. He desconnectat i he fet molt bàsquet. He pensat molt. I ara em toquen dues coses. La primera, agrair a aquells jugadors (genèric), i a les seves famílies, que han cregut que els podia ajudar en el seu creixement tècnic. I la segona, plantejar-me nous reptes. La veritat és que, malgrat sembli que pot ser avorrit, el treball tècnic és apassionant. Veure el jugador interioritzant un concepte i fer-se'l seu, o observar com canvia la seva cara quan veu que assimila alguna cosa nova, fa que aquell temps dedicat a ajudar-lo multipliqui la seva dimensió. Per davant, tinc un projecte que em fa molta il·lusió: avançar en la tecnificació que ara mateix estic fent. He tingut un estiu molt ric en el treball.  He tingut molts jugadors, però vull oferir molt més perquè crec que el jugador que vol créixer s'ho mereix. Tinc moltes idees i projectes, que pròximament compartiré, que em motiven profundament. Tot sempre perquè aquells que creguin que els puc ajudar tinguin allò

M'agrada observar. Sé que no ho faig bé.  Em perdo coses.  Però, malgrat tot, m'agrada. Ens costa tant aprendre de veritat… De vegades, pensem que som l'hòstia i, no, estem lluny.  Ens cal molt encara. Aquest estiu he entrenat molt.  Tinc clar que m'agrada.  Tinc clar que m'hi vull dedicar mentre cregui que puc aportar coses.  I crec que no ho faig malament del tot. He tingut molts jugadors, moltes famílies, que han cregut que els podia ser útils en el creixement del jugador. També és cert que penso molt diferent d'aquells que basen bona part del seu treball en el dribbling. Sempre he pensat que el bàsquet és de 5 i que, per tant, la pilota ha de circular i, quan la tinc, he d'executar ràpid i he de triar bé. A la vida passa el mateix.  La "pilota circula".  Jo no soc el rei del mambo.  La gent viu amb mi.  I tothom ha de tenir, i vol, la seva quota de protagonisme. Si sempre tinc la pilota, la resta no juguen, no viuen… Com ensenyar a viure així?