40 anys...

Estic satisfet de començar aquesta temporada. Satisfet i il·lusionat.

Sí, satisfet perquè començo la temporada  número 40 entrenant de manera consecutiva. No he parat d'entrenar cap any des que vaig tornar de la mili. Aquella temporada 83-84 agafava el juvenil de El Masnou Bàsquetbol.

L'única temporada que no he pogut completar va ser la 06-07 quan la segona setmana de la temporada vaig ser destituït com entrenador del Cadí la Seu de Lliga 1. Única vegada en 40 anys que no m'han deixat acabar una temporada. Va ser una decisió que em va permetre 8 mesos de "formació". El privilegi de veure durant 4 mesos, cada dia matí i tarda, el gran Aito a la Penya  dels joves Ricky i Rudy és d'aquells que no es paguen amb diners. Gràcies, Miqui Forniés, per la gestió.

Però il·lusionat, també. Perquè les ganes de posar-me davant d'un equip per intentar que creixi i jugui un bàsquet el més complet possible és un repte que m'il·lusiona molt. Però potser m'apassiona més  posar-me davant d'una jugadora amb l'objectiu que entengui la importància dels detalls del dia a dia, la necessitat de l'esforç per anar millorant allò que li costa, el valor de la constància en el treball o la transcendència de tenir una mentalitat forta per afrontar les dificultats que segur que li aniran sorgint. Tot això són aspectes que no es poden explicar. Simplement es viuen.

Soc un privilegiat perquè allò que va començar de casualitat un llunyà 1978 s'ha convertit en una forma de vida que m'ha acompanyat fins aquí i, el més important, que fa que em senti jove, actiu i amb, com mínim, tantes ganes com sempre.

Gràcies, bàsquet. I gràcies a aquells i aquelles que encara confien amb mi.

Don't stop me now!

Comentaris

  1. Anònim31 d’agost del 2022, a les 23:48

    https://twitter.com/cbblab1/status/1565229451486515200?s=20&t=gonRWySAmNhOYkbixtuL0g tot dit, molt orgull acumulat de germà petit en tot

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà1 de setembre del 2022, a les 2:40

      Gràcies. He tingut un bon mestre en tu. Passió pel que fas....

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació