Una mica de tot

  Les línies que vaig escriure ahir han suscitat una sèrie de respostes que m'han fet pensar que mereixen una segona part. M'agrada llegir els feedbacks que em puguin venir. De fet,  els agraeixo.  M'ajuden a seguir reflexionant. És un missatge, el del Victor Küppers, adequat per a tothom? Aquesta seria una primera qüestió. És evident que d'entrada no tothom l'ha rebut.  Per què?  Bàsicament per dos motius.  O per desconeixement o per falta d'interès. O sigui que només ens podem centrar en aquells que l'han rebut. Els ha "arribat"? L'han trobat interessant? Tot?  Amb matisos? Amb quins matisos? Aquesta és la primera clau. Cadascú ha de decidir al respecte. Què m'interessa del que he rebut? I aquí vindria la segona gran qüestió que m'han plantejat. És perillós el missatge que transmet? Pot ser massa centrat en l'individu des d'un punt de vista massa individualista? O dit d'una altra manera, aquest missatge va només encaminat

Estic llegint "Vivir la vida con sentido" de Victor Küppers i em permeto el luxe de compartir alguna de les idees que hi expressa. Küppers és un gran comunicador. Escoltar-lo enganxa.  És un seductor. Crec que això és positiu, tot i que hi ha seductors que, en moments no massa llunyans, han estat perversos dictadors (no cal dir noms, oi?). El Victor, però, crec que és un seductor en positiu. Engresca, és optimista i et fa pensar. Crec que cal fugir d'aquell que no et fa pensar.  I cal fugir d'aquell que imposa. Algú que em llegeixi pensarà que potser el seu missatge és un punt superficial i "fàcil" i segur que té raó, però no és menys cert que dona un no sé què que et fa sentir bé, amb ganes de..., i que, a més, ho fa amb un punt de gràcia que et dibuixa, sense voler, un somriure. I això no és gens menyspreable. De tot el que he llegit del llibre (no vaig encara ni per la meitat) em quedaré amb una idea: "La cadena és senzilla: un valor provoca un pensa

Diumenge vaig posar de casualitat la ràdio en el moment que s’esmentava la pel·lícula que dona nom a aquest article. Un dels que parlava (no en recordo el nom) explicava que el seu professor a la universitat deia que les persones es dividien en dues: les que havien vist la pel·lícula i les que no ho havien fet. Em va fer gràcia el comentari, però la veritat és que el vaig trobar exagerat. Vaig apagar la ràdio per posar música i vaig tornar a pensar en el comentari. I vaig començar a recordar detalls de la pel·lícula. És una pel·lícula que he vist en infinitat d’ocasions. Sóc molt fan dels westerns dels anys 50 i 60. M’entretenen i, de vegades, em fan pensar. Mai he sabut si els directors d’aquest tipus de pel·lícules posen determinats diàlegs i determinats personatges per casualitat o amb un objectiu molt concret. M’agrada, quan veig una pel·lícula, fixar-me en detalls, en personatges, en moments o en frases que m’ajuden a anar més enllà. I “L’home que va matar a Liberty Valance” és un

 https://twitter.com/CAOsasuna/status/1449354687501803526?t=E77leIna5wf3yUK45OFcWw&s=19 De vegades (de fet no de vegades, sinó sempre) val la pena tancar els ulls (o millor dit, tenir-los ben oberts) per adonar-nos que, malgrat allò que ens pugui molestar en el dia a dia, som uns privilegiats pel simple fet de poder fer allò que volem fer. Sí, ens queixem d'una mala nota, o d'un mal entrenament, o d'una bronca del profe o entrenador, o d'haver tingut un mal dia. Quan ens passi això pel cap, tanquem els ulls, reflexionem una mica i donem les gràcies per tot allò que tenim. N'hi ha molts que no són tan "privilegiats" com nosaltres...

Aquest matí, Dia de la Hispanitat, he acabat d'escoltar l'entrevista que es va fer ahir nit en el programa Més 324 al president de Vox  a Barcelona. L'he escoltat amb molt d'interès i he de reconèixer que el seu missatge arriba. I arriba perquè és interessat, és a dir, diu allò que el poble vol sentir i no contesta res del que pugui ser conflictiu i restar vots Això s'anomena populisme i, tal com ha demostrat la Història, és molt perillós. És cert que tots els partits polítics també, en certa manera, ens diuen allò que volem sentir, però no des de la destrucció del consens, o sigui de la democràcia.  Els que així ho fan acostumen a ser extremistes. Si analitzem una mica el missatge que va voler donar ahir el president de Vox i el comparem amb els principis del feixisme som allà mateix. Per això, després d'escoltar-lo, hi afegiria un altre adjectiu: perillós. Sí, perillós perquè és un discurs que va calant.  Cala entre aquells que han tingut o tenen algun problem

  Avui hem anat a fer una passejadeta pel Montseny.  Havíem d'aprofitar que no teníem partits (què difícil que passi…). Cotxe amunt i "discussions per veure quina "playlist" posàvem.  Perquè, evidentment, cadascú té la seva o les seves llistes i gustos.  Tres noies i jo.  Qui perd?  Comença a sonar la música i la segona cançó ha estat "Que tot et vagi bé" de Txarango. Val a dir que m'encanta la cançó. Quan vaig escoltar-la detingudament (gràcies a l'Aina, amb la seva insistència habitual quan vol quelcom) em va captivar.  Deia, diu, molt.  És un cant d'optimisme. És un cant al futur, als millors desitjos. I he "mirat" enrere. Vaig conèixer Txarango per la "tossuderia" de la Míriam. La veia escoltant Txarango i me'n parlava i parlava. I jo pensava: "exagerada. No n'hi ha per tant".  Vaig conèixer "El meu poble" i em va agradar. Tancava els ulls i veia el meu Masnou amb l'envelat al Casino i els

    Fa uns dies el Davida ens va fer arribar un poema anomenat "La palmera Palmira" de la Gloria Fuertes. És un poema entranyable que de seguida vam connectar amb tu. "La palmera Palmira, desde las puntas de sus ramas, ve y no mira. Palmira, la palmera, nació cerca del mar, en la ribera. Palmira, la palmera, se pasa haciendo el bien la vida entera. Cuando hace viento, Palmira, la palmera, baila de contento. La palmera ama y acaricia a los niños con su rama. Cuando llueve, canta la tabla del nueve. Cuando hace sol, la palmera da sombra a su alrededor. Cuando da sombra a los niños hermosos, también les regala dátiles hermosos." Crec que reflecteix perfectament qui ets… Fa 15 anys vaig començar a treballar al "Pino".  Sí, i entre d'altres coses he tingut el privilegi de treballar amb tu.  De fet  ho dic malament… Hauria de dir que he tingut el privilegi de "compartir" amb tu. Evidentment no em puc considerar amic teu perquè l'amistat és quel

  Podríem canviar-la per "Diumenge a tope!!". Tot dependrà de quan sigui el partit... Si ets o has estat jugador i/o entrenador segurament la reconeixeràs. És una frase recorrent dels jugadors quan s'acosta un partit important o, simplement,  davant de qualsevol partit de lliga. Sense voler dir-ho, el jugador deixa ben clara la importància del partit respecte de l'entrenament. Algú pensarà: totalment lògic, no? I segurament tindrà raó. Intentaré aprofundir-hi. I per fer-ho, vull connectar aquesta idea amb el gran poema de Kavafis: Viatge a Itaca. " Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben."(...) I diràs, "i que té a veure una cosa amb l'altra?". Doncs molt senzill.  El partit, el campionat, la clas

  M'estimo la meva llengua. Suposo que no és cap cosa extraordinària. Imagino que tothom s'estima la seva. Avui m'he llevat amb aquesta idea al cap. No en sé el motiu. Potser perquè últimament es debat la llei en defensa del català o potser, simplement, per la realitat que visc en el meu dia a dia. Anem a pams.  Les lleis no són cosa de la gent del carrer. És cosa dels nostres representants. Són ells els que han de legislar per defensar allò que és important de veritat. Nosaltres tan sols , des del carrer, podem empènyer els nostres polítics per tal que siguin conscients de la importància que tots plegats li donem o li hauríem de donar. Per tant hi hem d'estar a l'aguait. Però el que realment em preocupa és el dia a dia, el carrer. Com a professor, visc la realitat dels nostres nens i adolescents i puc constatar dues coses claríssimes: la llengua del pati és el castellà, sobretot al voltant de Barcelona, i que els catalanoparlants canvien al castellà amb molta més f