Una mica de tot

Fa unes hores escrivia sobre emoció, satisfacció i felicitat. És fàcil fer-ho després de la victòria. Avui hem perdut.  No hem fet un bon partit. Possiblement m'ha faltat controlar algun detallet i encertar en algunes decisions per haver estat més capaços de competir. Però ja està fet. El CN Sabadell ha fet un gran partit. En molts moments ha estat superior a nosaltres i cal felicitar-los. Justíssims campions de Catalunya. Enhorabona!!! I ara què? Ara tristesa, però només unes hores. No ens en podem permetre més. I decepció? També. Volia quedar campió de Catalunya… Però ja no s'hi pot fer res. Doncs què queda? Molt senzill: aprenentatge. Sempre és millor no perdre, però quan es perd s'ha de trobar una utilitat a la derrota.  I quina millor que aprendre d'ella? Per tant, avui i demà a "curar ferides", i a partir de dimarts a començar a preparar la següent prova: el Campionat d'Espanya. Hi ha molts detalls a corregir i millorar, i moltes bones coses a consol

Estirat al llit, descansant d'un intens dia, vull reflexionar sobre com em sento. I vull escriure-ho avui, no, demà. Avui he jugat una semifinal de Catalunya després de 7 anys de no fer-ho. El mes de juny de 2014 ens classificàvem, contra tot pronòstic, amb el junior del CB Arenys per a la final 4 que  s'havia de disputar a La Seu d'Urgell. Va ser un gran premi per a unes jugadores que mai havien viscut una experiència com aquella. Vam quedar quarts. No teníem potencial suficient per jugar contra Femení S. Adrià i Uni Girona. Però dins meu, i vull pensar que dins el cap de les meves jugadores, hi havia satisfacció per la feina feta. Avui tornava a tenir el repte de jugar una altra semifinal del Campionat de Catalunya. Aquesta vegada sí que la podíem competir. Teníem equip suficient per jugar de tu a tu al Femení S. Adrià. Com no podia ser d'una altra forma, el partit ha estat intens, vibrant i amb alternances en el marcador. Finalment hem aconseguit la victòria. Sembla

Fa un parell de mesos em va arribar una invitació per entrar a una pàgina de facebook que es diu "Amantes de la Historia". Em va cridar l'atenció i vaig donar el meu ok. Val a dir que és una pàgina curiosa perquè, d'una banda, hi ha articles força interessants que m'ajuden a aprendre i a reflexionar, però també he observat un tancament, molt important en molts aspectes. En molts moments, llegint els comentaris, observo més Política que Història.  No em sembla malament, perquè és evident que són dos conceptes que van molt lligats. Però també crec que queda clar que barrejar Política i Història és quelcom complex.  Per què dic això? La Història pot ser una eina de creixement, de canvi o de progrés que ens ajudi a aprendre del passat, però també pot ser una eina de conservadorisme i de tancament a l'evolució que vulgui mantenir, sense canvis, realitats passades.  Això és un problema perquè té el perill de fer-nos pensar que realitats anteriors en el temps poden s

Entre aquest cap de setmana passat i el proper es juguen les fases finals dels campionats de Catalunya de bàsquet Preferent. Al voltant de 40 equips entre masculins i femenins o sigui uns 400 i 500 entre nois i noies de 13 a 18 anys veuran si aconsegueixen o no  allò que es van proposar a l'inici de temporada. Tensió i pressió. En definitiva, sensació d'èxit i fracàs. Després d'una temporada tan atípica arribem a un final, com a mínim, estrany. Ens juguem dues coses no menors. La primera, el títol de campions de Catalunya. La segona, el premi de disputar un Campionat d'Espanya. Èxit o fracàs? Quin era el meu objectiu  individual? Quin era el nostre objectiu col·lectiu? Quan resolem aquestes dues preguntes podrem decidir si hem triomfat (èxit) o no (fracàs). Segur? Crec que ens faltarien dos elements més a tenir en compte. El primer és molt senzill: els objectius proposats eren assolibles o no? Sota el meu punt de vista, és indispensable que qualsevol jugador/a es posi u

Avui toca provocar... Fa unes setmanes vaig fer referència, en un escrit, als valors. Parlar de valors és sempre molt subjectiu. Aquell valor que, per a alguns, és imprescindible o esencial, és relatiu o secundari per a  d'altres. Com mesurem la importància d'un o altre valor? Difícil qüestió. Fa molts anys -la tardor de 1997 - (n'he parlat sovint) em van fer un regal molt especial: em van regalar temps, em van regalar "tres mesos de vida"?, tres mesos per a mi. En aquells moments era una persona amb un cert èxit, tant en el món laboral com en l'esportiu.  També podria dir que era curiós i tenia ganes d'aprendre, llegia molt i començava a escriure una miqueta sobre allò que em preocupava.  Però em mancava quelcom important: no em trobava a mi mateix. Donava tombs sense rumb fix… I, en el moment oportú, em va caure del cel un "regal": tres mesos de formació (teòricament per créixer com a professor/educador).  Van ser tres mesos, de setembre a dese

Avui he acabat d'escoltar una xerrada/col.loqui que tenia a mitges. Fa uns mesos m'he aficionat (potser no és la paraula adequada) a escoltar entrevistes/conferències de la col.lecció de youtube de BBVA "Aprendemos juntos". M'ajuden a reflexionar i a aturar-me (concepte màgic) del "lamentable" ritme de vida de la nostra societat occidental.  L'entrevista en qüestió era amb el Ricky Rubio. https://youtu.be/DcYE6vhuwmE Val a dir que des de la infantesa he tingut una relació propera i especial amb la seva família, per tant jo no em miro el Ricky tan sols com l'estrella de la NBA, sinó com el fill d'uns amics. L'entrevista en qüestió no m'ha cridat l'atenció pel que explica del bàsquet, sinó perquè et mostra una cosa que sovint oblidem: darrere d'un esportista d'elit, hi ha una persona com tu i com jo. Sembla evident, oi? No tinc clar que ho sigui per a tots els seguidors de les grans estrelles. Recordo una frase que deia el M

Al començar el curs em vaig plantejar de quina manera podia ajudar els meus alumnes a “estimar” la lectura. Sempre he pensat que llegir és quelcom essencial per a la persona. Llegir et dona moltes coses.  Et fa “desconnectar” del que t’envolta per, d’alguna manera, fer-te protagonista d’allò que estàs llegint. T’indignes i t’emociones. T’entristeixes i t’alegres. Vas sentint intriga i sorpresa a mesura que avances en la història. I, llavors, esdevé el “miracle”: no pots deixar de llegir. Llegeixes en qualsevol lloc i moment i devores les pàgines imaginant el final, esperant sentir-t'hi identificat… I quina decepció quan no acaba com volies! O quina satisfacció quan el final és l’esperat! Però llegir també és aprenentatge. T'aporta coneixement i t’ofereix perspectiva. T'ajuda a ser reflexiu i, fins i tot, a aprofundir en aspectes que potser no t'havies plantejat. Et fa ser crític i curiós.  En definitiva, et dona cultura. I, potser, per què no?, et pot augmentar les gane

  Ahir vaig comprar un llibre titulat "Rincones llenos de historias". Un llibre que pretén ser una il.lusió escrita en paper. Sempre he dit que la Meva Escola és, per motius obvis, la Sagrada Família de El Masnou. Allà hi he passat, connectat d'una manera o altra, més de 50 anys de la meva vida... Però, el maig de 2006, vaig anar a una entrevista de feina a un col·legi d'Alella: el col·legi Santa Maria del Pino.  Havia tornat feia uns mesos d'una aventura professional de basquetbol a La Seu d'Urgell i m'havia quedat sense la plaça de professor a la Sagrada Família… Buscava feina... Jo ja coneixia "El Pino" (com col·loquialment se'l coneix) perquè tenia 5 nebots que hi anaven. Em vaig reunir amb la propietària i directora general, la Isabel Brinques, i amb la directora pedagògica, la Vinyet Montaner, i la conclusió és que ens "vam agradar" i aquell mateix setembre començava una etapa que ja s'allarga més de 15 anys. De seguida va

Avui ha estat un dia especial. La meva filla gran, l'Aina, ha fet la Primera Comunió. Ja feia uns dies que estava observant que tenia un punt de nerviosisme davant d'aquest esdeveniment.  M'ha agradat comprovar que, davant de moments especials, diferents, en els que no es percep res material, una nena de 10 anys pugui "sentir" quelcom que li crei la il.lusió de viure un moment màgic.  Sí, perquè creure en Algú superior, llunyà, sagrat, misteriós (amb el nom que se li vulgui donar) et fa viure en un estat que no es pot explicar. Simplement es pot "sentir". El meu pare, que era una persona profundament creient, m'havia explicat moltes vegades que, quan les coses li havien anat malament econòmicament, la seva Fe l'havia salvat. Malgrat dic això, respecto, com no pot ser d'altra manera, aquelles persones que no senten aquesta Fe.  Jo em considero afortunat de tenir aquest sentiment. I aquesta sensació no s'inculca ni s'educa. Si fos així,