Emoció...satisfacció...felicitat.

Estirat al llit, descansant d'un intens dia, vull reflexionar sobre com em sento.

I vull escriure-ho avui, no, demà.

Avui he jugat una semifinal de Catalunya després de 7 anys de no fer-ho.

El mes de juny de 2014 ens classificàvem, contra tot pronòstic, amb el junior del CB Arenys per a la final 4 que  s'havia de disputar a La Seu d'Urgell. Va ser un gran premi per a unes jugadores que mai havien viscut una experiència com aquella. Vam quedar quarts. No teníem potencial suficient per jugar contra Femení S. Adrià i Uni Girona.

Però dins meu, i vull pensar que dins el cap de les meves jugadores, hi havia satisfacció per la feina feta.

Avui tornava a tenir el repte de jugar una altra semifinal del Campionat de Catalunya. Aquesta vegada sí que la podíem competir. Teníem equip suficient per jugar de tu a tu al Femení S. Adrià.

Com no podia ser d'una altra forma, el partit ha estat intens, vibrant i amb alternances en el marcador. Finalment hem aconseguit la victòria.

Sembla una crònica esportiva. No pretén ser-ho.

No havia acabat encara el partit i no m'he pogut contenir. Estava emocionat. Sí. No ho podia evitar. Han passat per davant meu aquests 12 mesos des que les autoritats ens van permetre entrenar. 12 mesos duríssims en els que hem arribat a entrenar al carrer o al port de Mataró sense pistes ni cistelles.

I les jugadores ens han seguit. Sense queixes ni males cares. Amb un punt d'impotència. No entenien perquè podien anar a cole i no podien entrenar  ni jugar.

Tot plegat tan estrany!

Veure les jugadores saltar i cridar, abraçades unes a les altres, deixant anar l'eufòria contenida i somiada, m'ha fet augmentar la sensació d'emoció.

Celebracions. Sí. No havíen  guanyat cap títol, però celebraven l'assoliment del primer dels objectius col·lectius que ens havíem marcat: classificar-nos per al Campionat d'Espanya.

I, de cop, a aquesta emoció s'hi ha afegit un nou component: la satisfacció. 

Sí. Quan he repassat els entrenaments, els moments de tensió, la progressió del grup, m'he adonat que estava satisfet. Satisfet de la feina feta; satisfet del grup de jugadores; satisfet del staff tècnic; satisfet del club en el que estic treballant amb el Joan i el Dani al capdavant, però també amb tota una sèries de persones a l'ombra que, de manera desinteressada i regalant les seves hores, fan que nosaltres, tècnics i jugadores, puguem gaudir del que ens apassiona...

I, al cap d'unes hores, m'ha arribat una felicitació especial.

No havia dit encara que feia 17 anys que no em classificava per disputar un Campionat d'Espanya. He treballat en clubs més modestos, com Arenys bàsquet, C. B. Vilassar de Dalt i C. B. Blanes, que no podien, de cap manera,  arribar a aquests reptes. M'hi he sentit molt bé a tots tres clubs. He gaudit i he intentat allò que m'agrada per sobre de tot: ajudar a que les meves jugadores vagin "creixent".

Deia que havia rebut una felicitació especial. La copiaré tal i com m'ha arribat: "Felicitats, Oriol. Això és tenacitat i amor pel que fas".

I, llavors, m'he adonat que a l'emoció i a la satisfacció se li havia d'unir un tercer component: la felicitat.

Al llarg dels anys he tingut el plaer d'experimentar una sensació molt especial: observar la cara de les jugadores i famílies quan s'assoleix allò que s'havien proposat. Fan una cara d'immensa felicitat.

Però, i quan es perd? Quan es perd tens un moment de tristor. Inevitable. Només faltaria! Entrenes i jugues per guanyar.

Només? 

No. 

No només ho fas per guanyar. Ho fas perquè estimes aquest esport. 

I el camí diari, amb els moments dolents (també inevitables) és el que, si ho saps copsar, et dona la felicitat.

Amor per la "feina" que fas.

Abans del partit deia a les jugadores que eren unes privilegiades. Hi ha moltes jugadores que mai han jugat ni jugaran la semifinal del Campionat de Catalunya i que, per tant, mai podran jugar un Campionat d'Espanya. Els deia que tenen una família al darrere que les recolza i les empeny en els moments durs. 

En definitiva, que és important que, de tant en tant, ens aturem i,  tancant els ulls per mirar dins de cadascú, diguem aquesta paraula màgica: GRÀCIES.

D'aquí a unes hores jugarem la final, però això ja serà una altra història...