Adéu, peques!!

Avui, 13 de juny, he tancat un nou episodi de la meva vida d’entrenador.

M’he acomiadat de les “meves” peques, les “meves” preminis.

Ha estat un any especial. 

Molt especial.

Recordo el primer entrenament, ara fa gairebé 12 mesos. 

Vaig trencar, literalment, tot allò que havia planificat. 

Després de 40 anys de no entrenar peques-peques, no sabia per on començar…

Avui, després d’un any mal comptat de feina, marxo content, satisfet i orgullós de l’evolució individual i col·lectiva de les nenes.

La Carla i l’Aina m’han ajudat i han fet de “germanes grans”... 

A mi, segurament, em veien massa “llunyà”.

Les famílies m’han deixat fer. Segur que no totes han “comprat” totalment allò que feia i decidia, però és sabut que mai plou al gust de tothom i, d’alguna manera, és lògic 

Si he de posar una nota a l’experiència, no tinc cap dubte que seria un excel·lent. 

M’ho he passat bé, molt bé. 

Han millorat tècnicament, han competit contra les millors de Catalunya i crec que elles també han gaudit.

Si hi ha un detall del qual em sento especialment satisfet i orgullós, és d’haver-los inculcar la importància de compartir la pilota, de ser generoses i mirar sempre la companya. 

Dit d’una altra manera, hem aconseguit prioritzar la passada per davant del dribbling.

Veure com aixecaven el cap per mirar si hi havia algú en millors condicions ha estat una gran sensació, difícil d’explicar…

Acaba un repte i en comença un altre. 

Això no para. 

Mentre el cos i, sobretot, la ment responguin, seguirem al peu del canó.

Mentrestant, me les miraré a una prudent distància (no vull interferir de cap manera) desitjant que segueixin creixent.

Gràcies, players, qui sap si en 2 o 3 anys tornarem a trobar-nos.

Gràcies, famílies, pel recolzament que m’heu donat.

Gràcies, Maresme 3 Viles, per donar-me l’oportunitat de gaudir del “meu” esport des d’una dimensió diferent…

Això no para.

I love this game🏀