La Saviesa. EL VALOR?

Avui toca provocar...

Fa unes setmanes vaig fer referència, en un escrit, als valors.

Parlar de valors és sempre molt subjectiu. Aquell valor que, per a alguns, és imprescindible o esencial, és relatiu o secundari per a  d'altres.

Com mesurem la importància d'un o altre valor?

Difícil qüestió.

Fa molts anys -la tardor de 1997 - (n'he parlat sovint) em van fer un regal molt especial: em van regalar temps, em van regalar "tres mesos de vida"?, tres mesos per a mi.

En aquells moments era una persona amb un cert èxit, tant en el món laboral com en l'esportiu. 

També podria dir que era curiós i tenia ganes d'aprendre, llegia molt i començava a escriure una miqueta sobre allò que em preocupava. 

Però em mancava quelcom important: no em trobava a mi mateix. Donava tombs sense rumb fix…

I, en el moment oportú, em va caure del cel un "regal": tres mesos de formació (teòricament per créixer com a professor/educador). 

Van ser tres mesos, de setembre a desembre, en què tenia prohibit trepitjar l'escola. Es tractava de "desconnectar" del dia a dia per aprofundir en el sentit de l'educació.

Però em van enganyar. 

O, millor dit, no em van dir tota la veritat. 

Era molt més. 

Vaig rebre una sacsejada important. 

Vaig descobrir que no pots fer la feina ben feta si abans no has fet un reset, si abans no has fet una introspecció, si abans no has mirat dins teu i no has intentat conèixer-te be.

Però tampoc, i aquesta és la clau, pots evolucionar com a persona si no mires dins teu.

Hi ha mil anècdotes d'aquells fascinants tres mesos, però em quedaré amb una d'elles.

Cada setmana teníem un formador diferent. Eren setmanes de tant sols tres dies. La resta eren per assimilar el que treballavem/vivíem...  Quin xollo! 

Quan ja portàvem un parell de mesos ens va tocar en Joaquin Garcia de Dios, jesuita gallec. 

Era una persona que, al moment, em va captivar. Intel·ligent, amb facilitat de paraula i interessant, però, per sobre de tot, un provocador.

Sabia què feia. Era una d'aquelles persones que o bé et fascinen o bé acabes "odiant". Tots n'hem conegut de persones així.

Immediatament, els professors que érem allà vam prendre partit: uns el van trobar un personatge prepotent i d'altres el van trobar un personatge que et colpejava allà on fa mal: a la teva consciència, al teu jo.

Jo vaig ser d'aquest segon grup.

Quan et dediques a una professió, acabes pensant que ets prou bo en allò que fas i, de vegades, no t'adones que no ho ets tant. Tens una sèrie de tics, d'hàbits, de coneixements que ja et van bé i el dia a dia se't menja, per tant, molt sovint, no tens "temps" d'analitzar/avaluar com ho fas.

Però tornem al EDE (així és com es deia aquell curs de formació: Escola D'Educadors)...

Deia que aquella setmana de novembre ens tocava el Joaquin.

Amb xerrades, col·loquis, reflexions més o menys interessants (ja se sap que no tothom valora les coses de la mateixa manera) anaven passant les hores i vam arribar a l'últim dia de la setmana, dijous. I el Joaquin ens va posar a prova.

Ens va donar un full amb un llistat de valors que havíem d'ordenar, segons el nostre criteri, de més a menys important. Teníem 5 minuts per fer-ho. Una vegada passats els 5 minuts ens havíem de posar en grups i contrastar les llistes per fer-ne una en què ens poséssim tots d'acord.

Si elaborar la llista individual ja va ser complicat, què dir quan tocava posar-nos d'acord 4 o 5 educadors?

10 minuts de discussió i va arribar el moment de fer pública la llista. Un representant de cada grup va sortir a posar, en columna, la seva llista a la pissarra de manera que quedés visible per a tots.

El Joaquín va mirar les llistes i ens va dir, més o menys amb aquestes paraules, que no havíem encertat.

Què va dir!!! 

Professors "experimentats" qüestionats per algú que no ens coneixia de res. 

Però qui era ell per dir-nos quin era el nostre valor més preuat?

Discussió. Algun professor visiblement molest…

I, evidentment, li vam preguntar quin era el valor més important segons el seu criteri.

Si era tant "intel·ligent" com per qüestionar les nostres opinions calia que ens donés la seva.

La resposta - a mi, com a mínim - ens va deixar parats: la saviesa.

Aquest, sens dubte, era el valor més important. 

Ningú, com es pot imaginar? l'havia posat ni entre els tres més importants.

D'entrada, molts no hi vam estar d'acord (alguns no ho van estar mai).

I ens ho va raonar. I em va convèncer (al menys a mi). 

La saviesa t'ho dona tot: et fa "saber" valorar el temps; et fa "saber" estar als llocs de una manera adequada; et fa "saber" entendre com has d'explicar aquell detall; et fa "saber" escoltar; et fa "saber" callar quan toca, però  també parlar quan és útil; et fa "saber" argumentar/raonar; et fa "saber" què val la pena i què no s'ho val; et fa "saber" acompanyar sense jutjar; et fa "saber" cridar l'atenció quan toca, però també felicitar el que ho mereix; et fa "saber" ser empàtic perquè "saps" adonar-te de què li passa a l'altre.

En definitiva, fa que, allò que no et ve "de sèrie", allò que no sens dins teu, ho puguis assimilar, interioritzat per tal de poder-ho aplicar...correctament.

Què bo seria tenir una mica de saviesa…