Una petita reflexió de vida...

Avui he acabat d'escoltar una xerrada/col.loqui que tenia a mitges.

Fa uns mesos m'he aficionat (potser no és la paraula adequada) a escoltar entrevistes/conferències de la col.lecció de youtube de BBVA "Aprendemos juntos".

M'ajuden a reflexionar i a aturar-me (concepte màgic) del "lamentable" ritme de vida de la nostra societat occidental. 

L'entrevista en qüestió era amb el Ricky Rubio.

https://youtu.be/DcYE6vhuwmE

Val a dir que des de la infantesa he tingut una relació propera i especial amb la seva família, per tant jo no em miro el Ricky tan sols com l'estrella de la NBA, sinó com el fill d'uns amics.

L'entrevista en qüestió no m'ha cridat l'atenció pel que explica del bàsquet, sinó perquè et mostra una cosa que sovint oblidem: darrere d'un esportista d'elit, hi ha una persona com tu i com jo. Sembla evident, oi? No tinc clar que ho sigui per a tots els seguidors de les grans estrelles.

Recordo una frase que deia el Michael Jordan en la sèrie documental "The last dance": "No és fàcil ser Michael Jordan les 24 hores del dia".

Però no vull parlar de bàsquet. M'agradaria reflexionar sobre una frase que diu en un moment de l'entrevista:

"No seria la persona que soc ara, sense haver viscut aquesta experiència".

M'ha agradat la frase i l'he connectada amb un principi del Stephen Covey: "el principi 10/90".

Resumint, el principi 10/90 diu que el 10% de les coses que ens passen no les podem controlar, però el 90% restant depèn de la nostra reacció, de com encarem aquell 10% que no podíem controlar.

El Ricky va perdre la seva mare (bona amiga meva, per cert) quan ell  tenia 25 anys. Algú pot pensar que això li ha passat a molta gent, i segur que és cert.

L'avantatge per a algú com jo, i per a tots aquells que vulguem, és que, al ser el Ricky un personatge "famós", puc escoltar la seva reflexió en una xerrada/col.loqui i, per tant, en puc treure un aprenentatge.

Què va fer el Ricky? 

Doncs molt senzill de dir, però segur que no tan fàcil de fer. Va acompanyar la seva mare mentre va poder i, quan malauradament ens va deixar, va aprofitar per seguir creixent. Va interioritzar una altra cosa cosa clau i que hauríem de fer tots: que allò negatiu que ens passa ens pot servir per obrir la ment i tenir clar que la vida segueix, i que la manera com seguirà depèn exclusivament de cadascú. Dit d'una altra manera: que tot allò que ens va passant son oportunitats que la vida ens posa en safata perquè les agafem, n'aprenguem d'elles i en sortim més forts, però també més sensibles, més profunds, més empàtics, o sigui més "grans" i més savis…

Com sempre, fàcil de dir i difícil de fer.

Un bon repte, no?

M'agradaria acabar amb una altra reflexió del Ricky. Cap al final de la xerrada diu que li agradaria, que ens els últims instants de la seva vida (constata que evidentment no sabem quan seran...) pugui tancar els ulls, repassar el que ha fet i sentir-se orgullós d'haver creat/fet quelcom per als altres.

Gràcies, Ricky, per una meravellosa hora d'introspecció. Com mínim, per a mi ha estat molt útil…