Autodeterminació?

Fa un parell de mesos em va arribar una invitació per entrar a una pàgina de facebook que es diu "Amantes de la Historia".

Em va cridar l'atenció i vaig donar el meu ok.

Val a dir que és una pàgina curiosa perquè, d'una banda, hi ha articles força interessants que m'ajuden a aprendre i a reflexionar, però també he observat un tancament, molt important en molts aspectes.

En molts moments, llegint els comentaris, observo més Política que Història. 

No em sembla malament, perquè és evident que són dos conceptes que van molt lligats. Però també crec que queda clar que barrejar Política i Història és quelcom complex. 

Per què dic això?

La Història pot ser una eina de creixement, de canvi o de progrés que ens ajudi a aprendre del passat, però també pot ser una eina de conservadorisme i de tancament a l'evolució que vulgui mantenir, sense canvis, realitats passades. 

Això és un problema perquè té el perill de fer-nos pensar que realitats anteriors en el temps poden seguir sent vàlides avui. 

I, sota el meu punt de vista, no és així. 

Cada moment té les seves característiques i no es poden transportar en el temps. 

Quan llegeixo articles i opinions que recorden i defensen la grandesa d'Espanya al segle XVI i XVII, i la volen transportar al present, no entenc res…

Espanya, en aquell moment era un gran Imperi. 

Eren altres temps. 

Però, malauradament o per sort (cadascú que opini el que vulgui), es van anar perdent els territoris que en un moment havien format part del "Imperio Español". 

I què hi pinta aquí l'autodeterminació?

Doncs molt senzill: l'autodeterminació és mirar al futur. 

Aquells territoris que havien format part del "Imperio Español", mica en mica, van anar decidint que miraven al futur, que volien construir una realitat nova, diferent.

I aquesta realitat tenia uns riscos que s'havien d'assumir.

Espanya mai va acceptar aquesta realitat i va lluitar per tal que no esdevingués.

Va perdre. 

Per què?

Potser perquè no va ser capaç de posar-se en la pell d'aquells que reclamaven canvis?

Podia haver ofert solucions diferents?

Jo no ho sé. Com deia  més amunt les realitat són diferents en cada moment històric.

Si anem al present, es fa evident que l'Estat espanyol mai acceptarà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. 

No ho va acceptar amb les colònies americanes ni amb els territoris que tenia a Europa ni ho farà ara.

I la raó és perquè Espanya mira al passat.

Hi ha alguna altra opció? 

Sí. 

Però l'Estat tampoc ho accepta: un Estat federal.

Què vull dir amb això?

Doncs molt senzill. 

Espanya s'ha de mantenir tal com és des dels últims 300 anys.

Mirar al futur? 

No. 

Per què? 

Doncs simplement perquè Espanya no ha de canviar. Ja està bé així.

I això no és negociable.

Mirar al futur? 

Mai. 

Mantenir el que hi ha? 

Sempre.

I què s'ha de fer amb aquells que no hi estan d'acord? 

Molt fàcil: fer-los callar.

Ja fa un parell d'anys que explico que aquesta realitat és insostenible. 

Europa ha d'avançar i avançarà. 

La realitat dels Estats creada fa 400 o 500 anys és obsoleta.

L'autodeterminació dels territoris ha d'obrir un nou espai de relacions. 

Aquest és el futur…

Com més aviat s'entengui el concepte, més aviat avançarem.

I és lícit i essencial que cada part vulgui convèncer la resta per tal que es posicionin a favor de la seva realitat.

I això, crec que s'anomena democràcia...i consisteix en que tothom accepti l'opinió de la majoria.

Què trobo a faltar?

Transparència.

Necessitem polítics que mirin al futur sense por a perdre la poltrona, que escoltin els ciutadans i que els expliquin clarament com pot ser el futur.

Llavors tocarà exercir la democràcia...I cada ciutadà que es posicioni. 

A partir d'aquí ens contem i a acceptar-ho tothom

Jo ho veig senzill… I tu?