Èxit o fracàs?

Entre aquest cap de setmana passat i el proper es juguen les fases finals dels campionats de Catalunya de bàsquet Preferent.

Al voltant de 40 equips entre masculins i femenins o sigui uns 400 i 500 entre nois i noies de 13 a 18 anys veuran si aconsegueixen o no  allò que es van proposar a l'inici de temporada.

Tensió i pressió. En definitiva, sensació d'èxit i fracàs.

Després d'una temporada tan atípica arribem a un final, com a mínim, estrany.

Ens juguem dues coses no menors. La primera, el títol de campions de Catalunya. La segona, el premi de disputar un Campionat d'Espanya.

Èxit o fracàs?

Quin era el meu objectiu  individual?

Quin era el nostre objectiu col·lectiu?

Quan resolem aquestes dues preguntes podrem decidir si hem triomfat (èxit) o no (fracàs).

Segur?

Crec que ens faltarien dos elements més a tenir en compte.

El primer és molt senzill: els objectius proposats eren assolibles o no?

Sota el meu punt de vista, és indispensable que qualsevol jugador/a es posi un repte/objectiu que sigui factible. Si no ho hem fet així, la valoració final mai podrà ser vàlida.

Però encara hi ha un altre aspecte més important: hem treballat tot allò que podíem per assolir el nostre objectiu?

Difícil resposta, difícil autoavaluació. Sí, autoavaluació, perquè només un mateix sap si la resposta és una o altra. Dit d'una altra manera, això només ho podem valorar, realment, els implicats. Aquells que són externs no tenen prou elements de judici.

Estem en un món en el que tothom s'atreveix a jutjar/criticar el treball i resultats de la resta, sense tenir en compte tots els condicionats que tenen aquells qui jutgem.

El món de l'esport és molt donat a això i és important tenir en compte tres condicionants més, que en altres àmbits potser no hi són presents tan clarament.

El primer hauria de ser tenir clar que el rival també juga i vol el mateix que nosaltres: també persegueix l'èxit. Aquest rival condiciona el nostre joc, vol impedir que executem, allò que volem, de manera "exitosa".

El segon condicionant a tenir en compte és l'arbitratge. Es fa evident que no hauríem de justificar mai (sobretot en esport de formació) una derrota per culpa de l'arbitratge, però està clar que una falta, assenyalada o no, o unes passades o uns tres seconds o..., poden condicionar el joc. Al llarg dels meus anys d'entrenador he intentat inculcar als meus jugadors que es centrin en allò que realment poden controlar i, per tant, que no es preocupin de l'àrbitre. És cert que poden influir en l'assoliment del repte, però ens fem un mal favor si els fem responsables del nostre "fracàs".

Però queda un tercer factor que també és clau: la sort. Algú dirà, i amb tota la raó del món, que la sort es busca i es treballa. Però no és menys cert que hi ha situacions en que et juga una mala o bona passada.

Un exemple que és fàcil d'entendre: el Barça de Guardiola, l'equip dels 6 títols en una temporada. Tothom s'ha rendit a l'evidència del fet que l'equip jugava molt bé i que, possiblement Guardiola és el millor  entrenador del món. No hi entraré (abans he dit que un dels errors que cometem és jutjar externament). Però crec que hi ha una evidència: si Iniesta no hagués fet aquell gol a Stamford  Bridge (estadi del Chelsea), el Barça hagués "només" aconseguit tres títols.

Va tenir sort Iniesta? Algú pensarà que sí i altres pensaran que va ser fruit del treball.

Jo no ho sé. Però és cert que va marcar aquella temporada "èxitosa".

Aquell tir lliure o aquell de 3, fallat o encertat pot fer que un partit es guanyi o es perdi.

Això és sort, casualitat o treball? Lebron James va eliminar els Warriors amb un triple de més de 8 metres a l'última dècima de la possessió.

Fracàs dels Warriors? O, simplement, una derrota?

Aquests dos caps de setmana es viuran (o ja s'han viscut) aquestes dues realitats i caldrà fer-ne una valoració/avaluació correcta en cada cas.

Aquesta avaluació ha de servir per adonar-nos de què hem de canviar i què hem de mantenir en el nostre dia a dia per tal d'assolir l'èxit o el fracàs.

Perquè sempre tindrem èxit, malgrat sortim derrotats d'un partit, si els nostres objectius i reptes van lligats a una coherència a l'hora d'establir-los i a una constància en el nostre treball per aconseguir-los.

Com diu un amic en el seu whatsapp: si caic m'aixeco i si torno a caure em torno a aixecar, i jo hi afegeixo: després de valorar per què he caigut, em comprometo a posar-hi remei: això és l'èxit.

Però el millor de tot és que això passa en tots els àmbits de la vida.