Pasos que marcan historias…

 

Ahir vaig comprar un llibre titulat "Rincones llenos de historias". Un llibre que pretén ser una il.lusió escrita en paper.

Sempre he dit que la Meva Escola és, per motius obvis, la Sagrada Família de El Masnou. Allà hi he passat, connectat d'una manera o altra, més de 50 anys de la meva vida...

Però, el maig de 2006, vaig anar a una entrevista de feina a un col·legi d'Alella: el col·legi Santa Maria del Pino. 

Havia tornat feia uns mesos d'una aventura professional de basquetbol a La Seu d'Urgell i m'havia quedat sense la plaça de professor a la Sagrada Família… Buscava feina...

Jo ja coneixia "El Pino" (com col·loquialment se'l coneix) perquè tenia 5 nebots que hi anaven.

Em vaig reunir amb la propietària i directora general, la Isabel Brinques, i amb la directora pedagògica, la Vinyet Montaner, i la conclusió és que ens "vam agradar" i aquell mateix setembre començava una etapa que ja s'allarga més de 15 anys.

De seguida vaig veure que era una escola especial. Em van acollir de meravella i vaig comprovar que era una escola en què es treballava molt, però en la que es respirava un ambient molt familiar. La "culpable" d'aquest ambient seriós, i proper al mateix temps, n'era sense cap mena de dubte la Isabel.

L'escola era la seva passió i el seu tresor, el seu objectiu i el seu repte, però també la seva joguina. Aquella joguina que tots hem tingut alguna vegada i ens hem estimat més que res en el món.

Mai comptava les hores que s'hi estava i ens empenyia a que tots tinguéssim la mateixa passió que ella. Era impossible. Hi ha coses que - la vida m'ho ha ensenyat - són impossibles.

La veritat és que encomanava passió i els que érem al seu costat vam arribar a estimar l'escola, no com ella (era impossible), però sí com una part, petita o gran, del nostre dia a dia: el lloc i l'oportunitat de donar quelcom als nostres alumnes.

Dia sí, dia també arribava carregada amb un detallet per a l'escola. Cada any "passaven els Reis". Mai oblidava aniversaris. Sempre algun detalls per als fills dels professors…

Observar com vivia aquelles Festes que ella havia creat, i anat modificant al llarg dels anys, era quelcom que no es pot descriure en paraules: El Pessebre Vivent, el Dia de l'Arbre, la Graduació.

Una paraula: Il·lusió

Era imposible no sentir-te avocat a posar-hi els 5 sentits per tal que tot sortís tal com havia de ser.

La Isabel, l'edat no perdona, un bon dia va decidir que ja n'hi havia prou i va marxar a casa seva. Estic segur que tenia una lluita interna: ho he de fer, però…

Crec que sabia que no havia de patir. L'estructura del col.legi es mantenia i molts dels que l'havíem acompanyat els seus últims deu anys al peu del canó encara hi érem, encara hi som.

Però també és cert que som humans i en moltes ocasions pensem que sense nosaltres allò no funcionarà de la mateixa manera...

Tenim un repte, mantenir aquell esperit que la Isabel va intentar, i en molts casos aconseguir, inculcar-nos i que es podría resumir en una frase: l'amor per l'educació...

I ara, després d'aquests tres anys, ens ha sorprès amb aquest llibre que tinc entre les mans.

Segur que m'emocionarà la seva lectura, perquè aniré passant pàgines amb moments, imatges, persones (algunes que malauradament ja no hi són) que em faran tancar els ulls i recordar i reviure...

Només se m'acut una paraula: Gràcies. Gracias, Isabel, por haberme dicho sí aquel lejano mayo del 2006.

Sense cap mena de dubte puc dir que sóc un privilegiat. 

He treballat els últims 30 anys en dues escoles i m'he sentit emocionalment vinculat a les dues, cert que de manera diferent, però amb un sentiment de pertinença que fa que hagi gaudit de la meva tasca en dos entorns màgics.

Què més es pot demanar, en el món laboral, que gaudir d'allò que fas, dels companys amb els que ho fas i del lloc on ho fas?