Cremant etapes...

Avui ha estat un dia especial. La meva filla gran, l'Aina, ha fet la Primera Comunió.

Ja feia uns dies que estava observant que tenia un punt de nerviosisme davant d'aquest esdeveniment. 

M'ha agradat comprovar que, davant de moments especials, diferents, en els que no es percep res material, una nena de 10 anys pugui "sentir" quelcom que li crei la il.lusió de viure un moment màgic. 

Sí, perquè creure en Algú superior, llunyà, sagrat, misteriós (amb el nom que se li vulgui donar) et fa viure en un estat que no es pot explicar. Simplement es pot "sentir".

El meu pare, que era una persona profundament creient, m'havia explicat moltes vegades que, quan les coses li havien anat malament econòmicament, la seva Fe l'havia salvat.

Malgrat dic això, respecto, com no pot ser d'altra manera, aquelles persones que no senten aquesta Fe. 

Jo em considero afortunat de tenir aquest sentiment. I aquesta sensació no s'inculca ni s'educa. Si fos així, tots aquells que han viscut una infantesa marcada per una educació religiosa (jo en sóc un clar exemple) serien profundament creients. I es fa bastant evident que no és així. 

Llavors, d'on ve la Fe? 

No en tinc cap resposta que m'ho aclareixi.

Segurament algun detallet vist, algun moment viscut o alguna realitat percebuda et fan obrir els ulls d'una manera nova, diferent.

I això t'ho canvia tot…

És cert que, com en els valors, l'exemple i els detalls que observem en aquells que ens envolten, i ens serveixen de referència, ens ajuden en aquest camí.

Hi ha, no obstant, una gran diferència entre un valor concret, que podem aprendre, i la Fe.

La Fe és quelcom interior. La Fe no s'aprèn. Es viu o no es viu.

Per això la cerimònia d'avui l'he viscut d'una manera especial. La meva filla gran, amb una barreja de nerviosisme, il.lusió i curiositat feia un pas per viure la seva Fe.

M'he emocionat perquè he "vist" els meus pares, que malauradament no hi han pogut ser, contents de "veure" com la seva neta donava aquest pas d'una manera compromesa.

I m'he emocionat en veure la manera com, la meva filla, vivia la cerimònia. Els seus ulls, la seva expressió, la seva postura em "deien" que estava gaudint del moment, que era important per a ella.

Ara em toca acompanyar-la en aquest camí que avui ha iniciat...

Ha estat un dia estrany. D'una banda m'ha sabut greu que, per culpa del maleït COVID, no hagi pogut venir pràcticament cap familiar a la cerimònia i no haguem pogut fer una celebració. 

Però, d'altra banda, m'ha agradat centrar la Festa en allò que realment era important: la Primera Comunió. Avui quasi no hi hagut regals i hem pogut Viure una cerimònia íntima, propera, sense grans pretensions.

De vegades, perdem de vista quin és el sentit d'allò que celebrem i, avui, això no ha passat.

Des d'aquí, gràcies a aquells que l'han fet possible…