La meva llengua

 

M'estimo la meva llengua.

Suposo que no és cap cosa extraordinària. Imagino que tothom s'estima la seva.

Avui m'he llevat amb aquesta idea al cap.

No en sé el motiu.

Potser perquè últimament es debat la llei en defensa del català o potser, simplement, per la realitat que visc en el meu dia a dia.

Anem a pams. 

Les lleis no són cosa de la gent del carrer. És cosa dels nostres representants. Són ells els que han de legislar per defensar allò que és important de veritat. Nosaltres tan sols , des del carrer, podem empènyer els nostres polítics per tal que siguin conscients de la importància que tots plegats li donem o li hauríem de donar.

Per tant hi hem d'estar a l'aguait.

Però el que realment em preocupa és el dia a dia, el carrer.

Com a professor, visc la realitat dels nostres nens i adolescents i puc constatar dues coses claríssimes: la llengua del pati és el castellà, sobretot al voltant de Barcelona, i que els catalanoparlants canvien al castellà amb molta més facilitat que els castellanoparlants malgrat coneguin l'idioma perfectament bé.

Fa uns mesos es va fer viral a Catalunya un video en què l'Albano Dante Fachin, fent referència a la Carme Junyent, deia una cosa que em va fer pensar molt: les llengües desapareixen quan els que les parlen deixen de fer-ho. Dit d'una altra manera, no és un problema extern, sino, intern.

Algú podrà pensar que és quelcom obvi, però reconec que jo mai m'havia parat a pensar-hi.

I aquí em sorgeixen dues preguntes

Què fem nosaltres? Què puc fer jo?

Després de meditar sobre el que vaig "aprendre" aquell dia vaig posar-me un repte: no tornaria a parlar en castellà si tenia la seguretat que el meu interlocutor entenia el català.

Pot semblar una postura un punt dràstica, però em vaig fer una altra pregunta, per què he de ser jo qui faci l'esforç de canviar de llengua i no aquell que està parlant amb mi i que ha decidit venir a un lloc que té una llengua pròpia?

Vaig arribar a la conclusió que si volia donar valor, importància i, fins i tot, una demostració d'amor a la meva llengua, és a dir a les meves arrels, havia de fer-ho.

No em resulta fàcil, però ho estic aconseguint.

Si el castellanoparlant defensa la seva llengua davant la "invasió de llengües més "potents" com per exemple l'anglès, per què el catalanoparlant no ha de fer el mateix amb la seva?

De vegades em sorprenen persones que em diuen que són i se senten, com mínim, tan catalans com ho puc ser jo, però m'ho diuen en castellà.

Sempre he cregut que ser i sentir-se d'un lloc és estimar el seu patrimoni cultural i històric i, possiblement, la llengua en sigui el més important.

Una llengua que fa més de 1000 anys que parlem a "casa nostra".

Una llengua que m'estimo com a pròpia, com no podria ser d'altra manera.