Si arribeu...
Dinar de divendres.
"Mano a mano". Marc i jo.
Ja fa gairebé 15 anys.
Moment especial. Temps de desconnexió.
Altament recomanable.
Canvi de xip. Necessari.
Conversa distesa.
De què parlem? No ho sé.
De tot i de res.
Filosofem? Arreglem el món?
Tant se val, ho gaudim.
Pujo al cotxe.
Vaig a buscar les nenes.
Poso música…
Avui toca "català clàssic"...
I sona això.
Meravellosa cançó...
"I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu.
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant."
Llach, com sempre, genial.
Com a pare ho subscric.
No és sempre la fita d'un pare? Que els fills et superin i que tinguis aquest punt satisfacció d'haver-los acompanyat, però, al mateix temps, també aquest sentiment de sana enveja de no haver arribat a fer el mateix que ells...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada