Bàsquet de formació?

El partit ja ha acabat...

Parlar amb la Míriam del partit sempre em va bé. Punt de vista crític d'una persona que hi entén una miqueta de tot això i que em coneix des de fa un munt d'anys..

I també el privilegi de parlar amb l'Óscar,  que n'ha vist i viscut uns quants de partits i que té un criteri força interessant.

Tot plegat m'ha portat a escriure aquestes paraules de reflexió.

Ja soc al llit i és el lloc ideal per tancar els ulls, "veure" amb claredat i escriure.

El títol queda prou clar i em porta a una pregunta: sabem realment què vol dir "bàsquet de formació"?

Deia en un tuit de fa unes hores que avui tenia un partit "interesting" al camp del Barça i, després d'haver perdut de 5, tinc clar que ho ha estat, i molt.

"Tants caps tants barrets".

Això és el que passa davant d'un partit. Els espectadors, pares i mares en la seva majoria, i les jugadores veuen el partit de manera diferent… 

Sí, cadascú veu el seu partit. 

Tants caps tants barrets.

No és el mateix veure la jugadora X si n'ets el pare o la mare o n'ets un espectador "imparcial"

Això sí, la gran majoria viuen el partit amb un denominador comú: la victòria.

Tot es viu com si fos el partit més decisiu de l'any. 

Bàsquet de formació?

La temporada és llarga i cada equip té el seu camí i les  jugadores, dins de cada equip, també tenen el seu. I nosaltres no en som un excepció.

Tornant al partit d'avui em faig, en  veu alta, dues preguntes que poden donar joc: era realment important el resultat? Quan l'és més, ara o d'aquí 5 mesos?

Tinc el goig d'entrenar un equip esperançador. 

Sí, esperançador, perquè no se li veu el límit. Em deixa entreveure tantes possibilitats de creixement, de progressió i de millora que, d'alguna manera, em porta a una gran responsabilitat. Seré capaç d'ajudar a fer visible aquesta progressió?

Però, al costat d'aquesta visió de l'equip, també hi ha una realitat que sovint oblidem: és un equip en construcció, format per jugadores, en la seva gran majoria, sense experiència al màxim nivell. Un equip que es va fer nou la temporada passada. Un equip que tan sols va jugar quatre partits que va guanyar de manera abrumadora, però que no van ajudar al seu creixement

Per això cal, sempre, ser conscients d'on venim per tenir clar què podem demanar i exigir a cada moment.

Oblidar això representa no veure la realitat i això acaba fent mal primer a la jugadora i després a l'equip.

Avui hem perdut de 5 contra un equip que anava invicte i que està format per grans jugadores que porten anys competint al màxim nivell.

Al davant, nosaltres. 

Tot just quatre jugadores (una d'elles que mai no havia tingut un paper important) de l'edat que ja porten anys al màxim nivell acompanyades d'unes companyes que mai s'havien enfrontat a partits i rivals d'aquesta mena. I per completar el grup, un parell de jugadores un any més petites.

Nerviosisme. Tothom vol guanyar.

"Ja el dona per perdut". "Per què canvia a aquesta ara?" "Com és que juga tan poc?" "Jo posaria a aquesta"…

Aquests o d'altres poden ser els comentaris/preguntes que hom es pot fer tot mirant el partit.

Jo intento anar més enllà. 

L'aneguet lleig es va convertir en un cigne… al cap d'un cert temps, però pel camí va patir.

El pagès sembra i al cap d'uns mesos tenim uns bons tomàquets, però, mentrestant, hi ha dies de massa pluja o massa sol…

Què passarà d'aquí a uns mesos?

Bàsquet de formació en estat pur. Cap pressa, però, pel camí, màxima exigència

Tot plegat apassionant...