Som resilients?

Escoltant l'entrevista que li va fer la Cristina Puig al J. Carlos Unzué al Faqs de dissabte em va venir al cap aquesta pregunta: Som resilients?

Quina manera de portar una malaltia tan perversa!

Sí, totes les malalties greus són perverses, però aquesta m'ho sembla especialment. Saber perfectament com s'anirà desenvolupant la malaltia, i què comportarà aquest desenvolupament, ha de ser francament difícil i dur

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer i llegir un meravellós llibre del Mitch Albom, "Els dimarts amb Morrie". 

És un fet real que ens dona una meravellosa lliçó de resiliència d'un vell professor que ha desenvolupat la ELA

Cada any el recomano als meus alumnes. És un llibre que m'ha acompanyat  els últims 20 anys.

Som resilients? 

Soc resilient?

Bona pregunta.

Potser seria millor formular-la d'una altra manera: ens eduquen i/o ens formem per ser-ho?

A arrel de la Covid, a l'escola, vam decidir aprofundir en la resiliència. Ens va semblar que els nostres alumnes havien d'entendre i fer-se seu aquest valor.

J. Carlos Unzué em sembla un bon exemple, igual que la Nadia Ghulam amb qui vam tenir una emotiva videoconferència dilluns.

Potser sí que, per sort,  son dos casos una mica allunyats de la realitat dels nostres alumnes, però no és menys cert que és bo i recomanable per a ells conèixer-los.

A partir d'aquests dos exemples és interessant fer-los visible de quina manera ells, diariament, poden cultivar aquest valor. El dia a dia ens dona, si hi parem atenció, situacions en què podem iniciar-los en el camí. Aquella mala nota que no esperaven, aquell càstig inmerescut, aquella noi o noia que no els fa cas o que els deixa, aquell amic que els ha decebut, la separació dels seus pares, la mort d'un ésser proper, aquell situació negativa en el seu equip o amb el seu entrenador… Algú pot pensar que aquests exemples no són prou importants com perquè els puguem connectar amb la resiliència, però no és menys cert que molts dels nostres nens i adolescents no els saben gestionar.

De vegades començar per aprendre a resoldre allò que sí que puc resoldre o, simplement, acceptar positivament allò que no puc resoldre són un bon punt de partida per tal de ser resilients davant d'aquells fets que sí que, al llarg de la vida, podem considerar greus i/o importants.

Es tracta d'ajudar-los (i ajudar-nos) a anar aixecant, mica en mica, la paret per tenir un bon sostre per quan necessitin (o  necessitem) aixoplugar-se de veritat i, per sobre de tot, ensenyar-los a distingir allò que es pot canviar d'allò que hauran de portar amb ells.

Possiblement d'això dependrà la seva (i la nostra) felicitat.